Recordant les primeres reunions de joves motivats a les què assistí essent estudiant de filosofia a la universitat, tot just després de l’okupació i de la posterior batussa policial del cinema Princesa de Barcelona, la col·lega Marina Garcés escriu estranyada: “Gairebé tots érem catalanoparlants, però les discussions tendien a fer-se en castellà, no sé ben bé per què.” Resulta curiós i evident que, en un llibre atent als matisos i al sotabosc cultural barceloní com és sens dubte Ciutat Princesala pensadora ventili alegrement un fet tan simptomàtic amb relativa parsimònia: em refereixo a la paulatina aniquilació de la llengua i de la cultura catalana a la capital del país en tant que eina de discussió i foment pensamental en virtut d’un suposat cosmopolitisme progre que, naturalment, només pot expressar-se en espanyol. De fet, si hi ha algun àmbit on se certifiqui aquesta invasió cultural és l’ensenyament filosòfic a les universitats catalanes, on fins i tot els professors educats al país despatxaven el pensament escrit en la nostra llengua com un tema menor, de pur folklore i regionalisme. Que fins fa ben poc llegir l’Ors, Estelrich o Pujols fos cosa de quatre sumbats resulta una de les millors proves amb què hom pot explicar la residualització de la cultura catalana a la capital. 

Si hi ha algun àmbit on se certifiqui aquesta invasió cultural és l’ensenyament filosòfic a les universitats catalanes, on fins i tot els professors educats al país despatxaven el pensament escrit en la nostra llengua com un tema menor

Aquest “no sé ben bé per què” no és un tema menor, sobretot ara que la ciutat viu presonera d’un retorn nostàlgic al vocabulari maragallista, segons el qual (com citava fa pocs dies Màrius Carol a La Vanguardia,recordant en Pasqual) hom tornaria a tenir la temptació de pensar que “una Barcelona on només hi haguessin catalans no seria una ciutat, seria un poble”; una frase que, per exemple, mai hauria gosat dir un alcalde de París relativa als francesos ni un batlle de Nova York referint-se als ianquis. La cosa ve a tomb justament per aquest Ciutat Princesa, llibre justament llegit i comentat, en què Garcés empra molts esforços per escapar la col·lectivització del nosaltres col·lectiu en termes de nació, estat o fins i tot grupuscle de lluita, i en què la filòsofa s’ho curra amb ciència per ubicar una zona de resistència a l’economia de l’especulació fent ús de l’anonimat amorf i canviant dels zapatistes i de la fantasia deleuziana. Garcés és honesta quan descriu la progressiva institucionalització dels moviments de contra-poder a la Barcelona dels noranta i la seva prosa llisca fina quan, repassant la seva vida, fa cas al manament del cineasta Joaquim Jordà: per tal de no acostumar-se a res ni perpetrar-se , el millor és entrar i sortir permanentment d’arreu.

Particularment, allò que m’ha interessat profundament de Ciutat Princesa, més enllà d’una radiografia de Barcelona que per edat no he viscut igual que l’autora (la Marina i jo ens duem sis anys que són pocs, però importants en la història del país), és precisament constatar com l’intent d’abanderar una moral d’un nosaltres combatiu acaba inexorablement abocada a una ètica radicalment individualitzada. Fins i tot diria que la moral, per a la filòsofa, és estrictament equivalent a la narració de la pròpia biografia, car Ciutat Princesa parla molt més de la seva autora (i de les seves lectures) que no pas dels indrets que l’envolten ni de les persones que l’acompanyen en aquest nosaltres que cerca i mai no acaba de voler limitar. Per això és normal que a Garcés, com així passa a l’esquerra de l’àmbit comú, el concepte de nació –que definim com una agrupació d’homes i dones lliures amb interessos compartits– li faci tan poc pes com el projecte d’alliberar una col·lectivitat apel·lant al sentiment innat de pertinença a un indret que hom viu de faisó natural. Per això, tot i passar-se el llibre elogiant l’anonimat de la lluita social (“un nosaltres de dignitat”, l’anomena), al final del volum el lector haurà tastat molt més de la biografia de la pensadora que no pas de l’aital nosaltres.  

Jo diria que l’1-O demostra nogensmenys que la ficció entre els interessos dels homes lliures no es pot deslligar d’una lluita per l’autodeterminació col·lectiva

Aquest moviment de des-nacionalització queda palès quan Garcés parla del referèndum de l’1-O intentant desgravar-ne l’independentisme i acostant-lo a “tots aquells que no toleren l’autoritarisme, encara que es vesteixi de defensa l’ordre constitucional.” Certament, i la Marina ho diu molt bé, “en el cas de l’1-O, l’acte d’autodeterminació col·lectiva va ser de tal magnitud, que fins i tot va desbordar els plans dels líders i partits nacionalistes que pretenien dirigir-lo, controlar-lo i capturar-ne la força i el sentit”, però jo diria que l’1-O demostra nogensmenys que la ficció entre els interessos dels homes lliures no es pot deslligar d’una lluita per l’autodeterminació col·lectiva; és a dir, que aquest nosaltres que cercaven els revolucionaris dels seixanta és precisament aquest magma de radicalitat democràtica que ha conformat l’independentisme a Catalunya, una revolució (en el sentit de canvi radical) que no podria haver succeït si la majoria d’habitants del país no haguessin posat la cultura catalana al centre del seu univers filosòfic, com així passa a la majoria de països del món. És precisament perquè hem superat aquest “no sé ben bé per què” a nivell cultural, entenent que ens podem adreçar al món en la nostra llengua, que el procés d’autodeterminació podria funcionar.

Això ho sé ben bé. 

Dàlia R. bonet
Com som Barcelona, ciutat empàtica Dàlia R. Bonet
Bernat Dédeu
Mille e tre El meu heroi Leonard Bernstein Bernat Dedéu