A la quarta temporada de Breaking Bad, les inicials “WW” (Woodrow Wilson, Willy Wonka... Walter White) posen en risc la carrera criminal del protagonista, fins que ell mateix desvia l’atenció cap al bard Walt Whitman, i, per un moment, sembla que les aigües es calmen. La carrera professional de l’escriptor i traductor Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984) també es presta ara al joc de les “WW”, ja que després de traduir al català les Fulles d’herbadel nord-americà Walt Whitman (Edicions de 1984, 2014; premis Serra d'Or 2015, Cavall Verd 2015 i menció especial al Ciutat de Barcelona de traducció; i que ja va per la vuitena edició), aquest febrer publica a la mateixa editorial la traducció d’El preludi, del poeta anglès William Wordsworth (1770-1850).

Harold Bloom afirmava que Wordsworth va “inaugurar la benedicció/maledicció” dels poemes que “no són sobre res: el seu subjecte és el mateix subjecte”, i que va “omplir aquesta pissarra blanca amb el jo, o més ben dit, amb la memòria del jo”. No és estrany que Marcel Proust hi trobés part de la inspiració per escriure A la recerca del temps perdut

Dedicat al seu germà espiritual Samuel Taylor Coleridge (amb qui havia escrit a quatre mans Balades líriques, inaugurant així el Romanticisme Anglès), El preludi és un poema “èpic i colossal” de gairebé vuit mil versos, que Wordsworth va treballar en secret durant cinquanta anys i que no va ser publicat fins després de la seva mort. 

Segons Pons Alorda resulta “l’autoretrat més cru i a la vegada proper” de la biografia i la filosofia d’aquest geni poètic, que seguia la petja de Shakespeare i Milton, i que va deixar escrit: “el que hem estimat/ serà estimat per altres, i els ensenyarem com fer-ho”. 

Què tenen en comú Whitman i Wordsworth, a banda de les “WW” i el traductor català?

És curiós, però aparentment, més enllà d’aquesta casualitat, no sembla que aquests dos grans poetes, ni les seves obres prodigioses, hagin de casar o relacionar-se d’alguna manera. Sols aparentment, perquè quan comences a gratar descobreixes que comparteixen una sèrie de trets comuns, i també diferències. Començaré amb una diferència clau: en vida, Wordsworth va arribar a ser poeta nacional, el més important bard viu del moment a Anglaterra, va ser venerat per tota la nació, considerat el poeta clau de l’època, el més representatiu, i va morir amb tots els honors, de fet va ser el poeta que va iniciar el Romanticisme Anglès amb Coleridge i és, dels romàntics, l’únic que va arribar a la vellesa, els altres varen morir tràgicament, i aquest fet va possibilitar una major obra i major influència. Però el que emociona de Wordsworth és que durant gairebé cinquanta anys va estar treballant en una obra en secret, que és El preludi, obra que ningú no imaginava perquè pensaven que com a creador estava esgotat. En canvi, Whitman va ser un autor al marge del sistema i sols va ser en la vellesa, i sobretot un cop mort, quan la seva obra va començar a ser reconeguda. Però ell també va estar treballant durant cinquanta anys en les diferents edicions i reedicions de les seves Fulles d’herba. Per tant, aquí comencen les semblances: es varen vincular, com a persones i com a creadors, a projectes que varen durar la gran majoria de les seves respectives existències. Això constata la seva capacitat de treball, la seva passió, la seva insistència i la seva fe en una obra que els va convertir en mites. Per això ara els dos són membres indiscutibles del cànon occidental: Harold Bloom els considera pedres angulars de la poesia moderna. Curiosament, per tal de dedicar-se plenament a les seves obres, els dos varen adoptar actituds eremítiques de rebuig contra la societat i es varen refugiar en els seus paradisos personals, les seves llars, que per a ells eren temples de salvació i de pau i de recolliment, el lloc on treballar amb calma i devoció. Wordsworth va ser un jove defensor de la Revolució Francesa però va acabar convertit en un vell reaccionari, una mica amargat i emprenyat amb el món, també per això es va retirar al Lake District amb els seus col·legues i va fer la seva. Whitman, en canvi, va veure’s obligat a fer la seva en una societat que el va censurar i que el va criticar per la seva poesia, que acusaven de “pornogràfica” i de “prosa retallada”, atributs que avui en dia encara es fan servir de manera contínua no contra ell, perquè s’ha guanyat una força indiscutible i un paper rellevant en la història de la literatura universal, però sí contra aquelles persones que volen escriure més enllà dels límits i de les cotilles dels models literaris imperants. I aquí vull arribar: perquè en això sí que tornen a coincidir plenament: tant Wordsworth com Whitman inventen nous models de poesia, ells són dos dels creadors de la poesia moderna, que encara ara perdura. Amb El preludi, Wordsworth va inaugurar la poesia de l’experiència individual convertida en saviesa universal. Tant Wordsworth com Whitman varen crear la poesia tal com la coneixem, i l’entenem, avui en dia. I això és molt bèstia si penses que les seves obres varen aparèixer fa dos segles.

Quina és la teva metodologia amb traduccions d’aquesta magnitud?

La meva metodologia és sempre la mateixa, almenys sempre ha estat la mateixa fins ara i he de dir que no tinc intenció de canviar-la perquè em funciona. Durant tot un any, com a mínim, investigo el poeta: llegeixo tots els seus llibres, devoro les biografies que ha merescut, analitzo molts documents i estudis que li hagin dedicat i obtinc diferents traduccions de les seves obres a diverses llengües. Un cop superada aquesta primera etapa, arriba l’hora de traduir. Cada dia treballo una mica, i quan dic cada dia és cada dia, encara que sigui mitja hora, una hora, el que sigui. Faig una primera versió, la llegeixo en veu alta, la repasso i després la comparo amb les altres traduccions existents. Si hi ha algun matís que se m’ha escapat, l’incorporo, i faig una lectura en veu alta final. En Blai Bonet deia que un text sols podia sortir a la llum si l’havies recitat en veu alta cent vegades. Amb les meves traduccions puc dir que han de superar la prova de la recitació en veu alta incomptables vegades. I així va passant el temps, uns tres anys en aquesta nova etapa, i així han passat quatre anys, que són els anys que necessito per encarar aquests projectes mastodòntics. Després arriba el fet de passar-ho a l’editorial, rebre correccions, aplicar-les i ultimar els preparatius per a l’edició definitiva, i aquest procés és un goig perquè és quan surts de tu mateix i comparteixes el teu treball i trobes aportacions molt valuoses: tant Josep Cots, com Laura Baena, com Jordi Raventós em fan unes correccions genials que milloren moltíssim la meva feina. I així es torna a produir el miracle, constantment. Tinc la sensació que les meves traduccions són més que traduccions, són tesis doctorals. 

Va ser un encàrrec o una proposta teva?

Quan vaig guanyar el Premi de la Crítica Serra d’Or amb la meva traducció de les Fulles d’herbade Walt Whitman, amb el guardó encara calent entre les mans, en Josep Cots em va dir que tenia una il·lusió, que li traduís El preludi de William Wordsworth. He de dir que jo mai m’hauria plantejat traduir-lo, sincerament, perquè dels poetes romàntics era el que menys m’agradava. Però després vaig veure el meu error: de joventut m’havia fascinat Lord Byron, és clar, però qui realment encarna el Romanticisme Anglès en totes les seves etapes i facetes i possibilitats és William Wordsworth i el macrocosmos que va saber crear. He quedat tan entusiasmat amb el seu projecte, i amb el procés de traducció d’El preludi, que m’he quedat amb ganes de traduir més obres seves.

Quatre anys són quatre anys, ho deus haver combinat amb altres feines. 

Sí, mentrestant he fet altres coses… Sóc pura energia, i m’encanta. Tinc la certesa que tot és qüestió de saber administrar el temps i aprofitar-lo al màxim. Entremig he traduït La llibreria de Penelope Fitzgerald i he adaptat l’Arbre exemplifical de Ramon Llull. He escrit i publicat nous llibres de poemes, com Era, i la meva darrera novel·la, Ciutat de Mal. Durant cinc anys he estat coeditor del segell editorial Cafè Central amb Antoni Clapés i Víctor Sunyol, del 2015 al 2019, però això sí que ho vaig haver de deixar perquè no podia arribar a tot i vaig haver de triar quines eren les prioritats. He fet classes d’escriptura creativa, he fet cursos, he recitat en mil saraus, he viatjat, m’he casat, he estat pare… La clau és anar fent a poc a poc, amb constància i determinació. Administrar bé el temps i gaudir de tot plegat, i tenir molt clar què és el que vols fer.  

Qui t’ha costat més, però, Whitman o Wordsworth?

M’ha estat molt més complicat traduir Wordsworth, certament. Això és així perquè els seus versos estan escrits amb una síntesi i amb una capacitat laberíntica que feien que a vegades em perdés pel camí, per aquest motiu havia d’estar molt atent. També té tants matisos que els havia d’incloure en la traducció. El seu discurs s’envitricolla a vegades i sembla la prosa delirant de Tristram Shandy o de James Joyce, però en una poesia a la vegada contundent i tendra. Si he pogut traduir-lo ha estat perquè abans havia traduït Walt Whitman, això ho tinc claríssim, d’una manera curiosa un autor m’ha portat a l’altre: els dos són desbordats, extraordinaris, sublims i humaníssims. 

I a partir d’ara? 

Ara mateix he acabat una adaptació deliciosa de les Faules d’Isop d’Elli Woollard amb il·lustracions de Marta Altés per a Blackie Books i també una antologia de poemes d’Elizabeth Bishop per a l’Editorial Flâneur, increïble de bona que és. Per tant el 2020 sortiran tres traduccions meves fantàstiques, la més colossal sens dubte El preludi de William Wordsworth, la que m’ha demanat més feina i més atenció i més temps. Ara què? Doncs he de dir que tinc tres encàrrecs molt contundents: des d’Edicions de 1984 volen que ara faci les Balades líriques de Wordsworth i Coleridge i un altre volum faraònic com el Don Joan de Lord Byron, per tant em quedaré en el Romanticisme Anglès una temporada més. I després Flâneur també m’ha encarregat la Poesia completa de William Blake, molt fort, tot un honor i una cosa grandiosa. I en el futur, més endavant, vull traduir complets els Cantos d’Ezra Pound i The Recognitions de William Gaddis. Per tant el nivell és molt alt però amb aquests llibrots a l’horitzó sé que tinc marge per superar-me i per aconseguir més obres primordials de la literatura universal. A la vida hem de tenir ambicions infinites i aconseguir meravelles infinites.

Si vols afegir res, és el moment. 

Ningú no sabia que Wordsworth estava escrivint aquest poema èpic i colossal, sols es va descobrir un cop mort, quan la seva vídua va decidir publicar aquell manuscrit sorprenent i a la vegada tan vivencial, com si Wordsworth s’hagués despullat de tot per oferir el seu autoretrat més cru i a la vegada proper. Els crítics de l’època pensaven que Wordsworth, en la part final de la seva vida, estava acabat i vivia de rendes de la seva pròpia glòria, que era una celebritat però que havia perdut el do poètic, que no tenia res a dir i que sols havia estat autor d’un únic bon llibre, l’iniciàtic Balades líriques que va escriure a quatre mans amb Coleridge i que, un cop publicat, va significar el naixement del Romanticisme Anglès. Quan va aparèixer El preludi es va confirmar, de bell nou, que Wordsworth era un geni poètic, que havia marcat una època i que s’havia anticipat al futur.