D’ençà poc temps que hem pogut gaudir del naixement d’una revista formatada anti-poèticament amb la ferma intenció de què un grup de poetes no gaire avinguts en termes laborals i editorials aconsegueixin reunir i publicar d’alguna manera unes quantes obres. És l’enèsima prova que ve a demostrar que la democratització de la cultura ara per ara és un engany. 

La Poetry Spam, de nom burlesc i ànims de provocació, conté en el seu primer volum restes poètiques de coses que són completament oblidades pel mainstream: autors, temes, formes,... Però no confongueu el seu caràcter; no és la revista de la subalternitat. No la tenim entre nosaltres per a convertir-la en un libel alternatiu de poesia. De fet, no us vull aixafar la guitarra però aquesta revista ja té data de caducitat i per tant no podrà complir la tasca de ser el llogaret eco-friendly dels altres mentre els d’ara continuen sent els amos de la literatura.

Suposadament, la democratització de la cultura, filla de les xarxes, havia d’obrir el meló de la literatura a tothom. Havia de fer possible els somnis i els anhels socials involucrant les classes populars a l’art. Però nens, no cal que digui que això no ha sigut així. L’explicació ve a càrrec de Martín Rodríguez-Gaona: el que semblava una descentralització total de la cultura en realitat ha sigut una recentralització de la mateixa. Es més, com diu l’autor de La lira de las masaspotser que Internet mai ha deixat de ser l’eina d’allò hegemònic. Ho sabeu, oi? Que la deriva cultural ha permès d’ampliar els departaments de publicitat i màrqueting de les editorials? Que ara ja no és necessari d’escriure literatura i després fer-li la campanya comercial, perquè una cosa i l’altra, a la fi, són la mateixa

L’Internet com a plataforma ha catapultat d’una puntada tots aquells autors publicitaris que han sabut vendre les seves històries més íntimes (fictícies o no) mitjançant escrits propers al format literari. L’extrema simplificació del llenguatge i de les emocions són resultat d’una literatura que vol clients i no lectors. Així doncs, tenim que el consum de cultura s’ha convertit en això: consum. La generalització de la lectura, en aquest cas de poesia, s’ha produït a costa d’una exageradíssima rebaixa de la seva qualitat. El producte es torna homogeni, de la mateixa manera que ho fa el productor i el consumidor. Efectivament, ara tothom llegeix poesia, però no perquè haguem aconseguit elevar l’activitat cultural i literària de la gent, sinó per haver aprofitat els seus problemes (i els nostres) per a guanyar diners. 

Els fills de la classe mitjana –i els seus interessos- tenen la paella pel mànec. Era d’esperar que la cultura, abans d’abaixar completament a les capes socials més humils, passés per una estació entre dos pols. De fet, aquesta posició intermèdia és mentida. La classe mitjana és la millor corretja de transmissió dels interessos corporatius, sempre amb la por al cos de no tornar mai a una època del benestar que no va existir. Sorprèn, però, veure aquest fenomen a un Estat on fa 80 anys les classes populars van aconseguir apropiar-se de la cultura i dotar-la de continguts novíssims. És clar que varen ser necessaris 40 anys de violència explícita per a acabar amb tot allò que la història té reservada als desposseïts (informació no trobada al llibre d’Ursula K. Le Guin). Abans es deia que la revolució no seria televisada, com volent dir que al final tampoc no seria escrita. 

Als Països Catalans es dóna un fenomen prou curiós: no es pot dir que haguem viscut un context de dominació d’instagrammers o influencers que hagin fet passar bou per bèstia grossa. Tot i així, els nous escriptors (i notablement els vells) comencen a virar cap a la mateixa tendència dominant a la resta de l’Estat. Colonialisme o invasió volguda? Potser és que les editorials que manen aquí són en realitat empreses espanyoles, però jo crec que és només perquè són empreses i ja està. Les opcions de guany són molt altes i s’escampen com un foc dins el pit d’un adolescent. Lloc semblant al que transiten prou autors de la nostra terra: llimbs autocomplaents allunyats de tota vida que no sigui la pròpia.  

El problema ve quan tota aquesta festa és completament acceptada, defensada i promoguda per la majoria (fins i tot per qui de vegades diu que hi està en contra!). Per acabar-ho d’adobar, els premis literaris, és a dir, l’únic òrgan que podria servir per a què escriptors novells dissidents poguessin accedir a la publicació de les seves obres, es veuen també amarrats als interessos editorials, sobretot aquells en què la pròpia empresa participa del tribunal. 

I és clar que hi ha joves escriptors educats sota el paraigua de la literatura clàssica! Però concretament a l’àmbit de la poesia comencem a veure, tal vegada amb intensitat, com el primer que escriuen s’assembla més a un anunci de pasta de dents que a una expressió pròpia. I és normal, tots hem estat allà. El que preocupa és si farem alguna cosa per a impulsar el canvi de paradigma que doni camp per córrer a tothom i permeti sortir dels temes encotillats i copiats a una cadena de producció fordiana.

Una qüestió paradoxal de l’embolic és que tots aquests gurus del màrqueting virtual fan servir un discurs prou contracultural i rebel, com fent explícit el rebuig a l’abjecta societat en la que vivim i tots els seus desordres que, al cap i a la fi, acaben mitificant a l’escrit que pengen al Twitter cap al vespre. És allò que abans semblava tan revolucionari de “les meves contradiccions”. Ara l’important és escriure pensant que et llegiran. El reconeixement entre autors es basa més en l’elogi emocional de l’habilitat publicitària que en el respecte a la qualitat de l’obra. L’objectiu és l’aplaudiment social; viure externament: «de este modo, lo real devien insuficiente e inútil si no es duplicado por la tecnología». 

Tot i així, com bé diu Rodríguez-Gaona, això no va de paper sí o paper no. Em sabria greu i de fet aquesta és la discussió que mantenen els autors publicitaris, però no la que hauríem de tenir nosaltres. Ells ho fan perquè la primera o la segona fornada de publicistes s’està trobant amb què ha sorgit una tercera més amateur i més infantil que els hi està llevant el puesto i s’han adonat que volen tornar al llibre. Aquesta tonteria em fa pensar que l’Internet encara ens pot donar tot allò que ha de donar-nos: ha de convertir el lector en un element actiu. No obstant això, la quantitat de treball que ens costarà tornar a omplir la cultura de contingut propi i original no la pagarà cap gran editorial. Aquesta tasca haurà de ser executada per tothom; l’avantguardisme i no l’amateurisme haurà de massificar-se i deixar de ser una minoria.

Proposo, aprofitant les hores que ara vénen i les que hem viscut, que alguna autoritat o institució pública ajudi a planificar aquests canvis que són necessaris. Que es posi a treballar colze a colze per a organitzar ara tot allò que es pugui sintetitzar des del classicisme fins al noucentisme integrant-ho a un nou moviment cultural que configuri el nostre poble de dalt a baix, amb totes les seves necessitats i objectius al davant. De pas, i per pura casualitat històrica, aconseguirem lliurar la nostra literatura d’aquest esteticisme narcisista que la parasita des de fa trenta anys. Un bon inici seria fer cas de la demanda de Joan Deusa (promotor de la Poetry Spam) a un article publicat a la Revista Caràcters de la Universitat de València: "Des d’ací pregue ajuda per a fer junts un festival de poetes joves, on el galliner dure uns quants dies més i la batalla es faça una mica més lluminosa per als perdedors".

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat