Una història de cartes entre els dos periodistes catalans més importants del segle XX va començar, paradoxalment, a Twitter. Mingo Talamàs, hereu d'Agustí Calvet es va dirigir a través de la xarxa social al periodista Francesc-Marc Álvaro, que s'havia referit a Gaziel en una tertúlia radiofònica, per explicar-li que tenia unes cartes molt interessants del periodista. Entre d'altres, unes missives de Josep Pla i una correspondència del qui fou director de La Vanguardia amb, ni més ni menys, que el president Lluís Companys. Aquest afortunat contacte va permetre que les cartes de Pla fossin lliurades a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, que té cura del llegat del prosista, on es conservaven les rebudes per Pla de part de Gaziel. Tot plegat ha cristal·litzat en l'edició d'Estimat amic, un volum esperat i anunciat de fa temps, que permet endinsar-se en les cartes creuades -d'interès desigual i d'origen també desigual, set de Pla i 51 de Calvet- entre les dues personalitats empordaneses de més relleu de la literatura catalana, i entre dos testimonis de la convulsa història del país. El volum, publicat per Destino i editat pel professor Manuel Llanas, biògraf de Gaziel, amb l'aval de la Càtedra Pla dirigida per Xavier Pla, s'inicia l'any 1941, en la immediata postguerra, i es clou l'any 1964, amb la mort de Calvet, després de patir un càncer que angoixà Pla.

Vides paral·leles i distants

"Abans de la darrera guerra civil, Pla i jo pensàvem que ens coneixíem bé, perquè ell sentia una evident rivalitat envrs la meva posició periodística i una enveja molt explicable, i perquè jo me'n donava perfecte compte i, tot i sentit que ll no anés bé, comprenia el seu estat d'esperit. En realitat, però, aquella coneixença era molt superficial i relativa. Després del gran daltabaix de 1939, Pla i jo vàrem començar a trobar-nos casualment i veure'ns, i parlar molt, i anar força plegats per la nostra terra, la Costa Brava. Cada dia intimàvem més, fins arribar a ser bons amics" escrivia Agustí Calvet al seu amic Jordi Rubió i Balaguer, un dels millors representants de la generació noucentista -que era la de Gaziel- i exdirector de la Biblioteca de Catalunya.

De tota manera, no es pot dir que les primeres relacions entre Pla i Gaziel, que era deu anys més gran que el de Palafrugell, fossin gaire bones. S'havien conegut durant la Conferència de Gènova, organitzada per la Societat de Nacions per reorganitzar l'economia i el sistema financer de la postguerra europea, a la qual havien acudit com a representants de La Vanguardia i La Publicitat, respectivament, i on van coincidir amb el vicecònsol a la ciutat italiana, Josep Carner. Pla l'havia atacat de valent en els cèlebres articles escrits a quatre mans amb Eugeni Xammar i titulats "Periodisme? Permetin!", una carregada en profunditat contra la tradició periodística barcelonina que tenia en La Vanguardia el millor representant de "la cultura castellana i provinciana de Barcelona". Gaziel, que rebia en tant que "darrera reencarnació del senyor Godó", no s'hi tornaria, però insinuaria que en el fons hi havia la secreta ambició de Pla d'entrar a la redacció del rotatiu dels Godó. I Pla encara hi tornaria, des de Berlín i influit per Xammar, inscrivint Gaziel en una tradició de periodisme poruc, resignat i conformista, contra el qual volia combatre.

A redós de Francesc Cambó

Com hem vist, tot va canviar amb la guerra, i, especialment, a Francesc Cambó, a redós del qual tots dos van situar-se durant el conflicte, col·laborant amb les xarxes de propaganda antirepublicana del prohom catalanista. D'aquesta primera etapa no en queda cap rastre, ja que la primera carta és de 1941, quan tots dos han tornat a Espanya, i viuen en dues menes d'exilis interiors: l'un, Gaziel, a Madrid, com a director de l'editorial Plus Ultra, després de resoldre un procés de depuració derivat de l'enfrontament amb els propietaris del diari per la seva gestió en vigílies de la guerra. I Pla, a l'Empordà, fracassat el seu intent de fer-se càrrec de La Vanguardia, precisament, decidit a iniciar el seu projecte literari i esdevingut una de les signatures més llegides de la revista Destino. Això els va aproximar. De fet, les primeres cartes tenen a veure amb llibres editats per Gaziel que aquest creu que poden interessar a Destino. En alguna, a més, li proposa ocupar la corresponsalia de l'ABC a Lisboa, en un moment que la capital portuguesa és una de les ciutats on circul·len més notícies i més persones d'una Europa en guerra. Les velles enemistats van passar avall. El mateix Calvet relata en la carta referida a Rubió com, anys després, Pla es va disculpar per les atzagaiades de joventut.

Una admiració mútua

Gaziel no escatima elogis per referir-se a Pla. En un text inèdit transcrit per Manuel Llanas al pròleg del volum, el ganxó assegura que "Pla és un esperit més seriós del que la majoria es pensa, donat que la seva gràcia inimitable no té res de bufoneria, perquè és un pur do racial, recolzat, però, sobre una base de sinceritat dolorosa, d'amargor personal justificada, i de protesta contra la maldat o la bestiesa humanes". Reintegrat Gaziel a la literatura catalana, recuperada la llengua materna per a l'escriptura, Pla va animar a l'editor Josep Maria Cruzet a publicar l'antic director de La Vanguardia i va saludar "la reaparició en les nostres lletres, després de setze anys de mutisme, d'un gran valor literari, el senyor Agustí Calvet, el nostre dilecte i greu mestre i amic" en motiu de la publicació a Selecta d'Una vila del vuit-cents. Al mateix Cruzet, Calvet li assegura -en unes cartes editades anteriorment pel professor Llanas- que Pla "és un dels homes més bons que tenim i, per mi, el primer escriptor català contemporani, de molt tros endavant de tots els altres". L'afinitat entre Gaziel i Pla en aquella època arriba a ser estreta, almenys per part del periodista guixolenc, que escriu al palafrugellenc -considerat a la mateixa carta com "l'escriptor vivent més gloriós i més llegit de Catalunya- un autèntic autoretrat íntim, que passava per alt, no obstant, els aspectes més polèmics de la trajectòria vital dels dos personatges, presentant-los com dos fars morals entre la degradació: 

Per damunt de les nostres diferències de temperament i de vida -que són coses secundàries, com les maneres de caminar i els camins-, penso que vós i jo tenim afinitats bàsiques, essencials, en les finalitats -que són el terme de la la caminada.

Per exemple, vós i jo som autènticament catalans, pastats d'aquell mateix terrós d'on va sortir el nostra gran Muntaner de Peralada. Som, ademés, racionalistes, realistes, liberals, tolerants, comprensius: enemics instintius de totes les nigromàncies que enterboleixen l'esperit dels homes i enfosqueixen el món. Si podíem, en una bona xerrada, enumerar una a una aqueixes plagues, estic segur de què també coincidiríem plenament en assenyalar quines són. 

Hi ha més encara. Vós i jo hem estat sempre sincers i independents -tot el que humanament ens ha sigut possible- de cara als nostres públics. Mai no hem explotat els ideals que hem servit, per treure'n profit personal, sinó més aviat al contrari: sovint, el nostre desinterès i la nostra fidelitat ens han estat perjudicials. No hem rebut mai càrrecs ni honors de ningú, ni dels nostres afins, ni els que remenaven les cireres que nosaltres contribuíem, evidentment, a collir. I ara, sobretot, després del gran desastre col·lectiu -català i hispànic-, quan tanta de gent ha canviat o prova de canviar de camisa, sigui com sigui (i molts ho fan admirablement, amb extraordinari profit), nosaltres seguint essent allà on érem, malgrat la dissort, malgrat la persecució: pobrets i alegrets, com deia l'Emili Vilanova -vós en la vostra fecunda soledat del Mas Pla, jo en aquest silenci i aquest desert de Madrid.

Jurat Premi Sant Jordi 1960 reference

Jurat del I premi Sant Jordi,13 de desembre de 1960 a Barcelona, Hotel Colón. Drets, d'esquerra a dreta: Joan Petit i Montserrat, Joan Fuster, Josep Pla i Joan Pons i Marquès. Asseguts: Jordi Rubió i Balaguer, Agustí Calvet "Gaziel" i Ernest Martínez Ferrando / Biblioteca de Catalunya

El polèmic Premi Sant Jordi 1960

Retrobats finalment a l'Empordà -on Gaziel tornava els estius- els dos escriptors van tornar-se a trobar com a membres del jurat del primer Premi Sant Jordi de novel·la -impulsat pels burgesos que poc després fundarien Òmnium Cultural, encapçalats pel dinàmic perfumista i editor Joan B. Cendrós-, que ha passat a la història per haver descartat la novel·la Colometa, primera versió de La Plaça del Diamant. Formaven el jurat un autèntic dream team de la cultura catalana de postguerra, en el que destacaven Joan Fuster, el doctor Rubió Ernest Martínez Ferrando, Josep Pla i Agustí Calvet. Aquest, pel que deixa entreveure, hi duia la veu cantant. Pla dona per possible guanyadora l'obra finalment guardonada, l'oblidada Viure no és fàcil, d'un Enric Massó només conegut per haver deixat sense aquell premi a la millor novel·lista catalana de postguerra, que per l'autor de La vida amarga havia presentat "un intent fallit". Havien enviat originals Pere Calders -"és un gran, un magnífic escriptor, però la seva collonada marítima cau de les mans, perquè és una llauna impressionant", Pla dixit, sobre Ronda naval sota la boira-, el sempre prolífic Pedrolo (per duplicat) i Xavier Benguerel. Una agra baralla entre Gaziel i qui durant 65 anys havia estat un dels seus bons amics, Jordi Rubió, acabà comportant una trencadissa que Pla aprofità per abandonar un compromís amb els ambients literaris barcelonins que, probablement, li feia més nosa que servei. 

La gestació de l'Homenot de Ramon Godó

Els Homenots van ser una lectura que va interessar Gaziel. De fet, la lectura del volum va suscitar interessants comentaris sobre Salvador Espriu -el notari va anar a consultar amb el director de La Vanguardia la vàlua literària del seu fill-, de Josep Maria Junoy, Enric Casanovas, Carles Riba i, especialment, el músic guixolenc Juli Garreta, especialment pel que fa a la relació d'aquest amb l'escriptor i polític Salvador Albert. Pla escrigué molt poc a Gaziel, però sí que l'usà com a font d'informació privilegiada del que primer havia de ser un Homenot del mateix exdirector de La Vanguardia i, posteriorment, acabà derivant en un explosiu text sobre el primer comte de Godó, don Ramon Godó Lallana. La memòria, però també mala bilis acumulada per l'antic empleat contra la propietat del diari, que l'havia fet patir durant la República i, posteriorment, enviat als tribunals de depuració en una disputa judicial tintada de torcebraç personal i polític, va ser la matèria primera d'aquest "brûlot incendiari contra la Vanguardia, actualment fondejada en aigües pestilencials", segons el va definir Gaziel en llegir-lo de mans de Cruzet. Un dels interessos d'Estimat amic és, precisament, la reproducció del qüestionari de Pla i les respostes de Gaziel que van conformar aquest text-bomba contra La Vanguardia Española, per part d'un Pla que era un dels estendards de l'operació político-mediàtica dels cotoners, que acaben d'adquirir el vell diari tradicionalista El Correo Catalán.

D'aquell material, però, no només n'acabaria sortint, finalment, el retrat d'aquell vell Godó -"sord, coix, curt de vista i de parla molt defectuosa, probablement a conseqüència d'una tara hereditària" tal com escriu Gaziel, caracteritzat per "un gairebé absolut i tràgic isolament espiritual, motivat pels seus inguaribles defectes físics [...]; un tancament en l'exclusiu afany de diner, [...], un urc passional pel seu diari i per no permetre que ningú no el manegués més que ell; un odi visceral al catalanisme i a tot el que en tingués la més lleu ferum"- sinó que posar negre sobre blanc aquells records amargs van portar al periodista a escriure la seva cèlebre i duríssima Història de La Vanguardia. Una història en què el fill i hereu del primer comte, Carlos Godó -que va marcar el mandat de Calvet, director únic a la mort del vell Godó, aficionat a les combinacions tri o quatripartites al capdavant del diari- no és que surti més ben parat. 

Foto de portada: Josep Pla i Gaziel a Pals, cap a l'any 1962/Biblioteca de Catalunya