Pablo Ruiz Picasso i Francis Picabia tenien la mateixa edat, van coincidir en moltes ocasions i, a més a més, tenien una retirada. Sembla ser que es van conéixer a una cursa de braus, a Barcelona, cap el 1917. Les seves vides i les seves obres tornarien a coincidir en diverses ocasions. Ara, les seves trajectòries paral·leles s'analitzen a una exposició, Picasso / Picabia, la pintura en qüestió, a la Casa Garriga Nogués de la Fundació Mapfre, que avui s'ha presentat a la premsa i que estarà oberta des d'aquest dijous, dia 11, fins al 13 de gener de 2019. És una mostra amb 150 obres, entre pintures, dibuixos, gravats i documents d'arxiu, entre els quals algunes obres destacades de Picabia i de Picasso. S'ha encarregat de la presentació de l'exposició la seva comissària, Aurélie Verdier, comissària i curadora al Musée National d'Art Moderne - Centre Georges Pompidou de París. Aquesta mostra s'ha produït entre la Fundació MAPFRE i el Musée Granet d'Aix-en-Provence (on ja s'ha exposat anteriorment), amb el suport del Musée National Picasso de París. Els organitzadors de l'exposició completen la mostra amb la publicació d'un exhaustiu catàleg.

picasso i picabia vegap

Anònim. Retrat de Pablo Picasso davant la pintura L’aficionat a la Vil·la les Clochettes, Sòrga, estiu del 1912. Còpia en gelatina de plata, 18,1 × 13 cm. Musée National Picasso, París. Donació Successió Picasso, 1992 (inv. APPH2861).
Man Ray. Francis Picabia à Saint-Tropez [Francis Picabia a Sant Tropetz], c. 1935. Còpia en gelatina de plata, 21 × 16 cm. Col·lecció Pierre i Franca Belfond, París. © Sucesión Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2018. © Francis Picabia, VEGAP, Madrid, 2018.

Coincidència sense còpia

És la primera vegada que s'exploren els paral·lelismes entre l'obra de Picasso i de Picabia. Aquesta és, doncs, una "exposició de tesi". Pablo Jiménez Burillo, director de l'àrea de Cultura de la Fundació Mapfre, destaca que "la combinació funciona" i que la connexió entre els dos flueix: "Quan poses els quadres de Picasso al costat dels de Picabia mostren l'evidència". Però Verdier afirma que no es pot considerar que un copïi l'altre, ni tan sols que un influencii l'altre: "Els dos són grans artistes, amb personalitat pròpia", explica...

Les amoureux Picasso fundació mapfre vegap

Pablo Picasso, 'Les Amoureux' [Els enamorats], París, 1919. Oli sobre tela, 185 × 140 cm. Musée National Picasso, París. Dació Pablo Picasso, 1979 (inv. MP62). © Sucesión Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2018.

Una història de recels

Diuen que al principi de la seva carrera, a París, confonien sovint Picabia amb Picasso. Els dos noms eren similars, i ambdós eren d'origen espanyol: Picabia era francès fill de pare hispano-cubà i Picasso malagueny. Els dos tenien pràcticament la mateixa edat. Aurélie Verdier els considera "uns falsos bessons". Però Picasso va triomfar des de molt jove, i això va provocar la gelosia de Picabia. Diuen que els seus escrits reflecteixen la seva obsessió cap al malagueny. Per altra banda, se sap que el tarannà provocador del franco-cubà irritava Picasso. "S'ignoraven de forma agressiva", comenta la comissaria. Aurélie Verdier explica els "recels" com la característica bàsica de les relacions entre els dos creadors, que van començar en mons molt diferents però que van evolucionar en direccions paral·leles, tot i que en certs moments van fer coses molt diferents. "Tenen en comú el cubisme, però Picabia hi arriba més tard, i mor 20 anys abans", explica Verdier, qui ha decidit començar el contingut de l'exposició a partir del moment en què ambdós van començar a dedicar-se al cubisme.

Les Amoureux (après la pluie) Francis Picabia Fundació Mapfre VEGAP

Francis Picabia, 'Les Amoureux (après la pluie)' [Els enamorats (després de la pluja)], c. 1924-1925. Ripolin sobre tela, 116 × 115 cm. Musée d’Art Moderne de la Ville de Paris, París. Adquisició en venda pública, venda dels objectes romanents a l’habitatge ocupat per André Breton (42 de la Rue Fontaine, París), el 2003 (inv. AMVP 3035). © Francis Picabia, VEGAP, Madrid, 2018.

Pas a pas

L'exposició està organitzada en nou àmbits temàtics, en els quals s'explora la relació entre l'obra de Picasso i la de Picabia. La primera és la dedicada als cubismes, en la que es comparen les obres de Picasso amb l'estil de Picabia que Guillaume Apollinaire va anomenar "orfisme", com al quadre Jeune fille. El segon apartat és consagrat a l'objecte, en un període en què el caricaturista Marius de Zayas difonia les obres d'un i altre a Nova York, i en que tots dos abordaven l'objecte, però de forma prou diferent. El tercer àmbit, "Classicisme i maquinisme" estudia el retorn de Picasso cap a les composicions clàssiques, i analitza la crítica que li va fer Picabia. La quarta secció està consagrada al dadaisme, al que Picabia va militar, i que va tenir una certa influència sobre Picasso, que tot i no afegir-se a les seves files, va freqüentar les trobades d'aquests artistes.

Pablo Picasso Portrait de Dora Maar. fundacio mapfre VEGAP

Pablo Picasso, Portrait de Dora Maar [Retrat de Dora Maar], París, 23 de novembre del 1937. Oli sobre tela, 55,3 × 46,3 cm. Musée National Picasso, París. Dació Pablo Picasso, 1979 (inv. MP166). © Sucesión Pablo Picasso, VEGAP, Madrid, 2018.

Evolucions paral·leles

El cinquè apartat està dedicat als retrats d'espanyoles i a d'altres obres de caràcter hispà, com les tauromàquies (unes "espanyoles" que Picabia pintava inspirant-se en postals i que considerava "totes falses"). La sisena secció està dedicada a les natures mortes de Picasso i la seva connexió amb algunes obres de Picabia. El setè àmbit se centra en els "monstres", les pintures basades en postals creades per Picabia a la Costa Blava, i busca la connexió amb les pintures de Picasso, que en aquella mateixa època tendia a deformar les figures i a accentuar el seu cromatisme, com a Les amoureux. El vuitè apartat se centra en obres més tardanes, dels anys 1930 o 1940, en què Picabia alterna la figuració i l'abstracció. L'exposició es tanca amb el darrer període de la vida de Picabia, quan abandona tota referència figurativa; en canvi, la figura humana va continuar dominant en el repertori de Picasso fins a la fi de la seva vida.

Francis Picabia, Habia II, Fundació MAPFRE, VEGAP

Francis Picabia, Habia II, c. 1938 i c. 1945. Oli sobre cartró sobre tela, 61 × 49,5 cm. Col·lecció Ursula Hauser, Suïssa. © Francis Picabia, VEGAP, Madrid, 2018.

Barcelona, parada obligatòria

Aurélie Verdier recorda que "Barcelona era una parada obligatòria per a aquesta exposició", ja que "Barcelona no era un lloc neutre per a cap dels dos artistes". Picabia va passar per la ciutat el 1917, quan fugia de l'allistament a la Primera Guerra Mundial, i aquí va impulsar una publicació avantguardista, el 391. La capital catalana també va jugar un paper clau en l'evolució de Picasso. De fet, tant l'un com l'altre van incorporar als seus quadres les majas i les escenes de tauromàquia. Ara, els dos es tornen a trobar a Barcelona, i ofereixen al públic local una oportunitat per retrobar-se amb la seva obra. Val la pena, especialment, que els que no les coneixen vegin les creacions de Picabea: tot i que en vida mai va tenir la notorietat de Picasso, amb el temps cada cop se l'ha valorat més. A la Casa Garriga i Nogués de la Fundació Mapfre descobrireu el perquè.

 

Foto de portada: Francis Picabia, Femme à l’ombrelle [Dona amb para-sol], c. 1924-1925. Ripolin sobre tela, 92 × 73 cm. Col·lecció particular. Cortesia Galerie 1900-2000, París. © Francis Picabia, VEGAP, Madrid, 2018.