Una empremta labial borrosa il·luminant la pantalla del meu dispositiu mòbil i la reminiscència d’un emblemàtic petó cinematogràfic vist a través d’una finestra indiscreta, m’aboquen a assajar una sort d’elogi del contacte. Ambdues imatges es retallen sobre un fons difós tacat de vulnerabilitat col·lectiva, d’impossibilitat de deslliurar-se de la contingència i de l’omnipresència d’un distanciament social forçós però preventiu. Com que la gestió de riscs mai ha estat el meu fort, jugo a arreplegar algunes paraules per intentar evocar l’acte comunicatiu, per simular un encontre que troba la seva forma predilecte en uns llavis que parlen, besen i s’escriuen.

Davant la ubiqüitat de l’amenaça vírica, totes les veus semblen formar part d’un altre temps; algunes s’entreguen a la nostàlgia d’un passat infantil, altres s’erigeixen com a profetes d’un futur apocalíptic i ben poques opten pel silenci. Els efectes derivats del confinament són més palpables que mai i descobreixo en mi mateixa l’afany desesperat d’aferrar-me a la mínima possibilitat d’experimentar, encara que sigui virtualment, una mica de calor humana. Emmirallant-me en la interfície de la meva col·lecció de pantalles, m’adono que la famosa escena final dels petons censurats de Cinema Paradiso ja no em sembla tan cursi com abans. Al contrari, la reprodueixo en loop gairebé com a recurs d’una espècie d’epistemologia masoquista, aquella que afirma que allò que fa mal és cert i que desemboca inevitablement en les ramificacions de la memòria... 

Quan era petita creia que els petons de les pel·lícules de Hollywood es realitzaven amb efectes especials. M’imaginava maniquins com els que s’utilitzen a les simulacions d’accidents d’automoció col·locats estratègicament en una habitació, tocant-se, abraçant-se, petonejant-se. Després de l’arranjament de la composició mecànica, tenia lloc una sofisticadíssima postproducció digital on les imatges dels rostres i els cossos dels actors, enregistrades per separat, es manipulaven per composar l’escena romàntica final, que resultava d’un complex procés de juxtaposició i tendresa entrecreuada. 

De qui eren, llavors, els llavis? Els llavis no eren de ningú i s’elevaven com a pura potència de propagació. D’aquesta manera, el petó només existia accidental i virtualment, per mediació d’un rectangle brillant. Però no succeeix el mateix amb qualsevol petó? No és tot petó un exercici d’edició, un mètode de reproducció, un acte de redistribució, un procés d’associació?

Los condenados de la pantalla, Hito Steyerl diu, a propòsit de la bobina de petons prohibits del film citat més amunt, que «un petó és una aposta, un territori de risc, un desordre». Les seves paraules prenen un pes i una dimensió insospitades en un estat general d’alarma on fer un petó pot esdevenir, efectivament, perillós per la nostra integritat física i susceptible de ser penalitzat en nom de l’ordre social i la salut pública. Avui més que mai, els llavis d’aquest petó virtual que s’encomana ad infinitum no tenen propietari i semblen reivindicar-se doblement com a ferida i com a remei.

Des d’antic, els llavis esbossen formes de parla i silenci, així com les llengües perfilen imatges de dia i de nit. La boca és el denominador comú de l’idioma i del petó, però mentre el primer és més agraït de fixar-se en mots, el segon sembla oposar més resistència a l’hora de ser transcrit. L’aparició del petó és anterior a la possibilitat de la seva crònica, però precisament la seva naturalesa esmunyedissa fa que els orígens de la seva història siguin molt difícils de determinar. L’antropologia estableix analogies amb el món animal, trobant un possible antecedent en la regurgitació directa dels aliments boca a boca de pares a fills i de mascles a femelles d’alguns mamífers. Segons aquesta hipòtesi, aquesta «alimentació per petó» hauria passat de ser un comportament instintiu necessari per la perpetuació de l’espècie a esdevenir una pràctica social altament codificada, carregada de significacions culturals i per sempre lligada a les esferes del poder, l’amor i el sexe. 

«El petó és l’inici del canibalisme», afirma Georges Bataille a L’erotisme, i en certa manera, pot dir-se que fer un petó és una qüestió de vida o mort, de principi o final. Des del primer testimoni escrit que conservem d’aquesta amorosa pràctica, que es remunta als antiquíssims textos vèdics, sabem que els petons diuen la devoció del present però ja confabulen la traïció del futur. És possible que la interrupció momentània d’aquest petó, per pensar-lo, per escriure’l, sigui el que ens lliuri de devorar-nos els uns als altres? Certament, és impossible escriure besant, la única oportunitat que el petó té de reviure per escrit només pot donar-se després de la clausura simbòlica dels llavis: del silenci. Només a partir d’aquest pot perdurar llavors com a empremta, com a marca, com a record, ja sigui en forma de tractat científic o de filosofia de tocador. 

El petó s’ha representat, amb més o menys èxit, per mitjà de tots els llenguatges artístics existents, però el cinema ha sabut encapsular amb especial mestria, mitjançant el tall i l’edició, la força d’aquest petó col·lectiu que s’escampa, nòmada, i que en un moment precís, està en boca de tots. Des del sensual petó de Grace Kelly a James Stewart La finestra indiscreta fins a la tòrrida besada a la platja entre Burt Lancaster i Deborah Kerr D’aquí a l’eternitat, la llista de petons icònics que puntuen la història del cinema és interminable, evidenciant l’afinitat d’aquest llenguatge amb la mítica conjunció de llavis.

Avesada com sóc a l’apassionament, sé molt bé que un bes delimita l’aristocràcia del contacte i redacta la primera ratlla d’un contracte entre dos cossos en interconnexió. Un document en blanc que acostuma a culminar en casament o acomiadament, cura o malaltia, bàlsam o verí. Mentre el text s’escriu, els amants juren que ni el millor dels advocats podria fer-los renunciar a l’impuls de violència, de dolor i d’estimació que es concentra en un petó. Però quan la cal·ligrafia comença a desdibuixar-se, l’esllavissada ensorra oficialment la casa predilecta del contagi lingüístic. 

A aquestes alçades de la pel·lícula, desitjar l’evasió de les millors drogues de l’apotecari i proclamar la mort amb un petó com els joves amants venecians potser s’acosta una mica al ridícul. Com cantava la llegendària Marilyn MonroeEls senyors prefereixen les rosses: «a kiss may be grand, but it won’t pay the rental». Un petó no et pagarà el lloguer. No serà mai tan bona inversió com un diamant, però sempre posseirà l’atribut de la meravella. Tampoc t’ajudarà quan vagis a treure diners al caixer automàtic, però sempre retindrà el misteri de l’abundància. En cap cas substituirà l’efectivitat de la pastilla receptada pel teu doctor, però sempre amagarà el potencial del pharmakon.

Finalment, la meva mare em va revelar que els actors es feien el petó «de veritat» i encara avui no ho acabo d’entendre del tot. Segueixo sense saber de qui són els llavis, però decideixo recrear-me en la resistència del discurs que contornegen, en la horitzontalitat de la seva carnalitat entrellaçada. Potser per això m’he pintat els llavis de vermell, m’he servit una copa del mateix color i he brindat per l’aposta del tall, per l’alçament del plec, per la revolta de la comissura i per l’escàndol de la juntura. Per l’elogi vital d’un territori en risc perpetu, d’un contacte que es reivindica roent i assedegat, entre línies i entre llavis. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat