Cineasta, polític, intel·lectual, amic i còmplice d'artistes, membre destacat de l'Assemblea de Catalunya i animador dels famosos "suquets", Pere Portabella i Ràfols (Figueres, 1927) és una de les personalitats més interessants de la cultura catalana, en la qual es fonen els conceptes d'art, cinema i política. Precisament aquestes tres dimensions del personatge són la base d'una exposició que es pot veure al museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, al Poblenou. Ens hi hem acostat per conversar llargament amb el seu protagonista.

Pere Portabella director de cine - Sergi Alcàzar

Va néixer en una família burgesa, vinculada a la fundació de Danone, amb la guerra civil marcant-li la infantesa, i va créixer amb el primer franquisme. Segons ha explicat altres vegades, va ser gràcies a tenir com a veïns a artistes com Tàpies o Brossa que va sortir d'aquell món de "pérgola y tenis" en paraules de Gil de Biedma...

I va ser per atzar. Vivia al carrer Balmes, més amunt vivia en Tàpies, a darrera al carrer Alfons XII, Joan Brossa, més cap a la Diagonal, en Modest Cuixart i en Joan Ponç a plaça Molina. A més, el meu germà gran anava a escola amb en Tàpies. 

Un veïnat ple d'artistes!

Els meus germans no van tenir cap contacte amb aquest món, però a mi de seguida em va fascinar aquest món i m'hi vaig sentir molt còmode. 

Li va canviar la vida?

No, no em va canviar la vida, sinó que em va començar a fer viure, assumint-ho tot d'una manera molt radical.

De quina manera va enfocar aquest fascinació pel món artístic cap al cinema?

Al cinema hi vaig arribar, també, per atzar. En els grups d'artistes com Dau al Set o El Paso l'únic que no feia res era jo. I aleshores, l'Antonio Saura em va dir que tenia un germà petit, en "Carlitos", que havia escrit un guió d'una pel·lícula però no trobava qui li fes la pel·lícula. Era un guió que estava entre El jarama de Sánchez Ferlosio i la Nouvelle Vague. Total, que la vaig fer.

Així doncs, per atzar va esdevenir productor.

La meva idea, des del primer dia, com a productor va ser col·locar-me fora del control de les institucions i em vaig preparar per a una confrontació directa amb la censura. Vaig demanar tots els permisos, però amb la idea de no fer-los cas. Estava preparat per rodar la pel·lícula Los golfos de Carlos Saura quan va aparèixer en Rafael Azcona, que em va dir que hi havia un director italià, Marco Ferreri, que volia fer una pel·lícula amb guió del mateix Azcona, que es deia El cochecito. Llavors quan tot això està en marxa, es van assabentar que hi havia un productor que estava en la línia de la Nouvelle vague i em van convidar al festival de Canes. I allà ensopego amb Luis Buñuel.

També per atzar...

Absolutament. Va ser una trobada esplèndida, fantàstica. De seguida vam tenir una gran sintonia i li vaig proposar que vingués a Espanya a rodar una pel·lícula.

La trobada amb Buñuel va ser esplèndida, fantàstica. De seguida vam tenir una gran sintonia i li vaig proposar que vingués a Espanya a rodar una pel·lícula

Era la primera vegada que Buñuel tornava a Espanya després de la guerra, suposo?

Exacte. Li vaig agafar un apartament al costat del meu i allà vam estar parlant de fer una pel·lícula junts, rodada a Espanya. Li vaig explicar què estava fent, perquè en aquell moment ja m'havien retirat les subvencions després de fer Los golfos, que va ser acusada per la premsa franquista de donar una imatge negativa d'Espanya. I després del festival de Venècia, on El cochecito va ser un escàndol, vam decidir que faríem Viridiana i que allò havia de ser una bomba!

Fins llavors només havia estat pirotècnia, doncs!

Després d'El cochecito ja m'havien dit del Ministeri que no presentés res que no m'acceptarien cap tràmit. Llavors en Buñuel va tenir la idea de fer una coproducció amb Domingo Dominguín, gerent d'una productora de cinema, UNINCI, amb Juan Antonio Bardem -que no volia fer una pel·lícula amb Buñuel perquè el considerava "pequeñoburgés, ácrata y, lo peor, surealista". La sort, i aquí apareix un altre element fantàstic, Dominguín, que era torero i membre del Partit Comunista d'Espanya!

Boníssim!

I ell va ser l'encarregat de presentar els papers per la pel·lícula i, com que el seu germà Luis Miguel era un franquista total íntim amic de Franco, vam tenir tots els permisos. A partir d'aquí ens conviden a Canes i allà esclata tot.

La meva idea com a productor, des del primer dia, va ser col·locar-me fora del control de les institucions i em vaig preparar per una confrontació directa amb la censura

Pere Portabella director de cine - Sergi Alcàzar

La bomba de totes les bombes!

Després del passi de la pel·lícula a Canes el director general de cinematografia José Muñoz Fontán va desaparèixer. I, aleshores, quan ens donen la Palma d'Or coincideix amb l'aparició d'un editorial a l'Osservatore Romano en què el Vaticà, amb raó, escriu que com era possible que un país com Espanya que tenia un Concordat especial podia haver permès una pel·lícula com aquella i on insinuava que els responsables havien de ser excomunicats. Vam creure que no podríem tornar a Espanya i vam decidir buscar una pantalla. I en Domingo va decidir que la pantalla seria el director general.

...

El vam anar a veure a l'hotel Martinez, on s'allotjava, i el va convèncer dient-li, amb to emfàtic, que aquell era un guardó que s'havia atorgat a Espanya i al poble espanyol i que l'havia de recollir el seu representant. Va quedar mut. Jo estava callat però no em podia aguantar el riure i, com fan els toreros, després de l'estocada va donar-li la "puntilla": "Señor director general, si usted no acepta esta responsabilidad aténgase a las consecuencias". Llavors va dir "vale" i va recollir-la ell. A partir d'aquí, el director general va ser cridat a Madrid, va ser destituït i va desaparèixer als arxius. El ministeri va dir que la pel·lícula mai havia estat rodada a Espanya i, per tant, vam poder tornar a Espanya.

L'escàndol de Viridiana el va fer deixar la producció però el va fer anar cap a la direcció...

Després d'aquest escàndol monumental vaig estar quasi un any vivint a Roma, on Pasolini o Bertolucci em van rebre encantats i em van donar feina com a ajudant de direcció de Francesco Rossi. Jo encara no havia dirigit res. Un dia que sopàvem en una trattoria amb en Rossi, en Renatto Salvatori i en Marcello Mastroianni, i aquest d'una manera molt franca i molt maca, em va dir que jo a Itàlia era molt ben acollit i sempre tindria sempre feina, però sempre seria un exiliat. I així vaig decidir tornar i dedicar-me a fer cine fora de productors, fora del sistema, i rodant al meu aire.

Marcello Mastroianni em va dir d'una manera molt franca i molt maca que a Itàlia era molt ben acollit i sempre tindria sempre feina, però sempre seria un exiliat

Sense guió, trencant llenguatges...

Idees, sí, però guió de guionista res. No he necessitat mai un guionista, he utilitzat el llenguatge de la història de l'art, que no és perquè t'interessis de la història que passa, sinó que facis un viatge ficant-hi a dins, amb la teva pròpia experiència.

Col·labora amb Brossa, també. De fet, La relació amb artistes ha estat clau en la seva vida i un d'ells és Joan Miró

Conèixer Picasso, Buñuel, Miró ha estat excepcional. Amb en Miró he fet tres o quatre coses interessants. Una d'elles, Miró, l'altre, en que vaig gravar-lo mentre pintava els vidres del Col·legi d'Arquitectes amb la condició de poder-lo gravar mentre ho esborrés, contra l'opinió d'aquest, que es volia quedar l'obra com un patrimoni. Ell va estar encantat de fer-ho, però!

Tot plegat i des del principi, amb una clara implicació política...

Des del primer moment. Col·locar-se en les avantguardes artístiques ja era, des del punt de vista oficial, un posicionament crític, fora del sistema. I jo em vaig radicalitzar molt i continuo sent un radical. Considero que la professió és inseparable de la polis. És a dir, pots fer d'artista, d'artesà o del que sigui, ficat dins el teu espai, la família, el gremi, però estàs tancat, i el que jo he fet és obrir el meu espai i socialitzar la meva feina. Jo sense els altres, no soc ningú, no tinc gens d'interès.

Col·locar-se en les avantguardes artístiques ja era, des del punt de vista oficial, un posicionament crític, fora del sistema. I jo em vaig radicalitzar molt i continuo sent un radical

Puntualitza que no es compromet sinó que s'implica...

Implicat des del primer moment fins a les celles! Nocturn 29 me la van tornar del Festival de Tolosa dient que no era cinema.. Encara se'n penedeixen!  

El títol ja era tot un manifest...

29 eren els anys que portàvem de franquisme.

Vostè ha dit que com que era el més radical podia fer de moderador dins l'Assemblea de Catalunya, per exemple...

Per poder intervenir com a moderador has de tenir la confiança de tots els que es troben en la necessitat de trobar punts d'acord. I, perquè puguis moderar, has de ser un radical. Per buscar una solució, la més àmplia possible, ningú ha de renunciar als seus màxims ideals propis i, tu com a radical, és el primer que ho fas. La meva radicalitat m'ha permès opinar sempre i sense militar enlloc.

Aquesta és una de les seves característiques, no haver militat mai en cap partit...

Jo he tingut un enorme respecte pels partits, perquè durant la dictadura la paraula militància era imprescindible. A la clandestinitat volia dir la pròpia seguretat física. Però en democràcia, la militància vol dir ser afiliat a una estructura jeràrquica.

Per poder intervenir com a moderador has de tenir la confiança de tots els que es troben en la necessitat de trobar punts d'acord. I, perquè puguis moderar, has de ser un radical

Pere Portabella director de cine - Sergi Alcàzar

El seu paper a l'Assemblea de Catalunya i la seva tasca com a senador el va permetre fer la seva "pel·lícula" més coneguda. O si més no, la que tothom ha vist i recorda. Em refereixo al retorn del president Josep Tarradellas.

El vaig fer com un guió cinematogràfic. A l'Assemblea de Parlamentaris rondava la idea que Tarradellas podia ser utilitzat per en Suárez i es mostraven molt freds amb el retorn. En Pujol creia que el pròxim president havia de ser ell, el PSUC tenia la figura d'en Josep Benet, ERC tenia comptes pendents molt antics com Tarradellas i, potser, només en Reventós hi estava disposat. A més d'en Sentís, l'Ortínez i companyia. Per tant, quan ens havíem de reunir per decidir com havia de ser aquest retorn, em van avisar que arribés una mica més tard i quan vaig arribar havien decidit, per unanimitat, que fos jo el responsable.

...

Vaig fer una seqüència i vaig teatralitzar-ho tot. Per què? En primer lloc perquè quan vaig conèixer el President vaig descobrir que si hagués necessitat un actor per fer de Tarradellas l'únic que ho hauria pogut fer era ell. Insuperable. A més, arribaria aquí i se li reconeixeria el títol de Molt Honorable President, però res més. Per tant, era una representació exclusivament teatral i simbòlica. Per altra banda, havia de crear una estètica que trenqués amb el que significava el moviment dels caps d'estat: cotxes negres molt ràpids, franctiradors... Vaig començar per la Plaça Sant Jaume il·luminant-la com si fos de cartó pedra, com un quadre de Canaletto. I vaig buscar un cotxe descapotable que fos com el d'en Kennedy.

Pel retorn de Tarradellas havia de crear una estètica que trenqués amb el que significava el moviment dels caps d'estat: cotxes negres molt ràpids, franctiradors... 

Un Ford Lincoln Continental

El meu pare n'havia tingut un. L'alcalde de Barcelona Socías Humbert em va dir que l'havia trobat però que necessitava dos dies per pintar-lo perquè era d'un color blauet de bidet (riu). Li vaig dir que ni se li acudís. La força de l'acte ve de crear una estètica que no es pogués oblidar. Quan ho vaig presentar a les autoritats em van dir que havia de ser amb la gent allunyada, tiradors, cotxes negres que entressin ràpidament a la Generalitat i que ja veurien si podria sortir al balcó. Llavors, no sé com em va sortir dir que la millor força de seguretat pel president seria la gent que el rebria. Es van quedar parats i em van dir: "¿usted se responsabiliza de lo que pueda pasar?". I vaig dir que sí.

Era el responsable últim.

Al girar la Via Laietana va passar un fet que no oblidaré mai. Anàvem al cotxe, Tarradellas, la seva dona, el xòfer, un mosso d'esquadra i jo. I van començar a llençar rams de flors i el mosso em va dir que estava preparat per detectar si hi havia alguna cosa sospitosa i que tenia ordres d'informar-me i que jo decidís què calia fer. Li vaig dir: "Vostè compleixi amb la seva obligació que jo compliré amb la meva" i fins que no vaig entrar el President a dins no vaig respirar. És molt fort i encara no ho he paït, però és que si arriben a llençar una bomba, potser tirant-la fora del cotxe es podria haver matat cinc o sis persones!

Tarradellas era com Christopher Lee amb el comte Dràcula, un actor que havia nascut per fer aquell paper

EI el dia va acabar amb una frase que, aquí sí, devia ser al guió, "Ciutadans de Catalunya, ja soc aquí!"

Havíem estat preparant l'acte però d'aquesta frase no me n'havia dit res. I és que era com Christopher Lee amb el comte Dràcula, un actor que havia nascut per fer aquell paper. Jo em vaig adonar que per tots els que estàvem allà allò era com una espècie de somni, però ell, que feia quaranta anys que ho somiava, havia sortit del somni a la realitat. Estava amb una tranquil·litat i un relaxament de qui ho havia aconseguit.

De fet, aquell va ser l'únic acte que vinculava la nova democràcia amb la República 

I l'únic acte rupturista. Va sortir tres vegades i en una de les sortides, davant l'entusiasme de la gent, em diu "Pere, he de dir 'visca Espanya?'". I jo li dic, "de cap manera President, feu servir el que diem a l'Assemblea de Catalunya, 'visca els pobles d'Espanya!'". Això és la política, que és plena de teatralitat.  

Vostè va viure aquella etapa com a cineasta i com a polític -va ser senador i diputat al Parlament-, i a més havia fet alguns reportatges com Informe general i, veient-lo amb ulls d'ara, pot ser una mica inquietant

El cine té aquesta força si l'utilitzes com a llenguatge i t'hi impliques, tot es converteix en una ficció. No vaig fer el reportatge com un periodista, que vol informar el millor que pugui, sinó que volia una interpretació.

Poc s'imaginava que una pel·lícula com El sopar, rodada amb expressos polítics que reflexionen sobre la seva condició i sobre el sentit de la presó, tindria una actualitat com la que té ara.

Per això hi he col·locat aquestes addendes, sobre les quals ningú ha dit res: la intervenció de la Generalitat i l'empresonament del govern, i la signatura de Rajoy com a final. L'actualitat que aquesta pel·lícula, on es debat sobre el sentit alienador de la presó, sobre la pròpia condició del pres, etc., és terrorífica.

L'actualitat d'El sopar, rodada l'any 1974 amb expressos polítics, és terrorífica

Vostè ha sigut una persona implicada, va celebrar les famoses trobades al voltant del "suquet", presideix a la Fundació Alternativas, ha estat un tertulià

Estem en una situació molt perillosa, i a escala global encara més. Per part de la dreta que té el poder, és a dir que pot fer el que vulgui sense obstacles, en pot sortir un recanvi pitjor: Aznar, Ciutadans i el que quedi del PP poden sumar una majoria que depengui del que facin els socialistes. La part catalana ha de deixar de mirar-se uns amb els altres i dirigir la mirada cap a qui ha estat fet possible aquest moviment, aquestes mobilitzacions, que és la gent. Hi ha una paraula que és confluència, que vol dir que en un moment donat has de recuperar l'única força que tens davant l'estat, que és la força de la gent. Hem de mirar la gent als ulls a la nostra gent i crear un espai on ningú ha de renunciar als seus màxims ideals i, només així es pot avançar cap a l'horitzó del 2019-2020, on hi pot haver una majoria que pugui trencar el bloc duríssim i autoritari de la dreta, que sintonitza amb el vent del món que està sorgint. La gent, que pot estar enfadada, frustrada, fastiguejada, ha de tornar a ser subjecte polític com ho ha estat en aquests darrers anys, tornar a agafar força. Tu i jo som gent i tenim força.

 

La part catalana ha de deixar de mirar-se uns amb els altres i dirigir la mirada cap a qui ha estat fet possible aquest moviment, aquestes mobilitzacions, que és la gent

Pere Portabella director de cine - Sergi Alcàzar