En ficció, els viatges en el temps són un gènere en si mateix, i televisivament s’han erigit en un dels temes imprescindibles de la modernitat. Hi ha diverses sèries en emissió, des de la molt bandarra Future Man fins a la molt reivindicable 12 monkeys, que ho aborden des de perspectives molt diferents, però que tenen denominadors comuns com la metàfora implícita en els seus mecanismes de representació.

No és, el viatger en el temps, la perfecta imatge del creador a la recerca de la captura de l’instant? No és, el seu viatge, la perfecta representació de l’obsessió col·lectiva per aturar la nostra pròpia caducitat? El temps és una il·lusió, però també el que determina les nostres decisions. Dark, la primera producció alemanya de Netflix, aporta uns aires nous a aquests conceptes, sobretot perquè els integra en un context formal que defuig pirotècnies i aposta per un sorprenent realisme. Gairebé no hi ha efectes visuals, i sí molta consciència dels miralls narratius que afavoreixen les paradoxes temporals.

Dark defuig pirotècnies i aposta per un sorprenent realisme. Gairebé no hi ha efectes visuals i sí molta consciència dels miralls narratius que afavoreixen les paradoxes temporals

És cert, com s’ha dit i escrit, que Dark beu de nombrosos referents. Els televisius van de la francesa Les revenants (la conseqüències d’allò extraordinari en una comunitat, la contenció amb què es mostra un fenomen sobrenatural) a la inevitable Lost (hi recorda en la seva suspensió permanent de les regles de l’espai i el temps, i també en la idea que hi ha caixes de Pandora que les regulen), passant per Stranger Things.

Amb aquesta última presenta, però, una diferència fonamental: en la seva recreació dels anys 80 no hi ha cap rastre de nostàlgia o idealització, sinó la construcció d’un malson en que s’hi reprodueixen les ferides que mai no acaben de tancar-se. Els 80 no són aquí l’evocació d’allò que enyorem de nosaltres mateixos, sinó l’origen (sovint pervers) de les nostres catarsis. La sèrie no busca empaties gratuïtes, al contrari. Aquesta és una història sobre el dolor implícit en la memòria, perquè no sempre qualsevol temps passat va ser millor.

La sèrie no busca empaties gratuïtes, al contrari. Aquesta és una història sobre el dolor implícit en la memòria, perquè no sempre qualsevol temps passat va ser millor

Parlant de paradoxes, la sèrie és summament complexa des del punt de vista narratiu (parteix d’una molt polièdrica estructura que emmiralla fins a tres segments temporals), però en canvi no pot evitar resultar un pèl previsible en alguns girs, que acaben anunciant-se més dels previst per la seva tendència al subratllat. Però més enllà d’això, Dark acaba essent una apassionant radiografia social i familiar que juga molt hàbilment amb el seu retrat de l’endogàmia i sovint situa l’espectador en unes incòmodes disjuntives morals. Ho aconsegueix, sobretot, amb la seva àcida mirada a una comunitat on no hi ha herois tradicionals, només demiürgs a la recerca d’una resposta que mai no els resulta balsàmica.

A més, que d’una sèrie temis escriure’n masses detalls per no fer espòilers ja diu molt de la seva capacitat de generar enigmes. Dark brilla per la seva manera d’arrossegar-nos a un univers misteriós i cíclic en què cada gest i cada paraula ressonen en un present que mai no havia estat tan relatiu. Perquè al capdavall qualsevol relat, com la vida, sembla susceptible de ser reescrit. Però, i si no es pot reescriure? D’això, i de moltes altres coses, va aquesta suggestiva sèrie.