L'escriptor Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) va crear Malpui com un transsumpte del seu poble natal a El secret de la moixernera, i va seguir utilitzant-lo com a escenari d'El salvatge dels Pirineus. Ara, l'escriptor pallarès, premiat amb el Premi Sant Jordi per Les senyoretes de Lourdes i autor de l'inoblidable Dos taüts negres i dos de blancs, decideix destruir la seva creació en la seva nova novel·la, L'any que va caure la roca, per donar l'oportunitat a un nou món, en una metàfora gens dissimulada de la Transició.

El gener de 1975, set joves de Malpui, fills de les set famílies que s'han quedat al camp en temps d'èxode cap a la ciutat, descobreixen que mentre ells eren a la discoteca Yellow Submarine –testimoni de la colonització cultural anglosaxona que arriba fins i tot al Pallars–, la roca que presidia el seu poble i al voltant de la qual aquest havia crescut, s'ha desprès arran d'una gran nevada, sepultant cases, famílies i animals. "La caiguda de la roca és la caiguda d'un món" assegura l'escriptor, que no debades situa la catàstrofe a les acaballes del franquisme. La desaparició de cop del món ancestral permet als joves fastiguejats per l'enfrontament generacional, que volien deixar el poble enrere, afrontar la reconstrucció del poble com una oportunitat.

Coll retrata un món rural en transformació, que ha deixat enrere les cavalleries i hi ha arribat el tractor, i les propietats agrícoles autosuficients comencen a perdre el seu antic valor. És el món, també, de les escoles agràries, que porten la bona nova agrícola importada dels Estats Units, quan arran dels acords entre Madrid i Washington les empreses fitosanitàries americanes penetren en el mercat espanyol. Precisament un d'aquests mestres és qui els anima a deixar enrere per sempre el món dels pares, dels vells, i constituir de bell nou una nova societat en forma de cooperativa. "Com en totes les revolucions hi ha una primera fase destructiva. Cal acabar amb la tradició, els rituals, els conreus antics, les pedres i, fins i tot, els dòlmens que només es veuen com llegendes de vells". Alhora, per tirar endavant caldrà que els "orfes de Malpui", com els coneix la premsa que s'interessa pel cas –la novel·la reflexa perfectament el context del postfranquisme sense exagerar– deixin enrere també els vells prejudicis i odis que separen les famílies, especialment arran de la Guerra Civil, per construir el nou poble. Una tasca gens fàcil. Però la destrucció també els portarà noves oportunitats: Gràcies a la catàstrofe, els set joves s'aparellen, en una època en què han canviat radicalment les formes tradicionals de relació entre els homes i les dones al món rural.

Com la Transició, la mort del vell món del franquisme, aquella oportunitat farà somiar els seus fundadors en la possibilitat de fundar una nova societat, més justa i lliure, però aviat es veurà que Vilanova de Malpui, com la nova Espanya de Joan Carles I –que inaugura el poble acompanyat del president Josep Tarradellas–, malgrat la propaganda que la pinta com a exemplar a ulls europeus, té esquerdes. Alhora, des del primer dia els supervivents viuran amb incomoditat el fet de començar una nova vida sense haver enterrat com calia els seus morts. "Els morts són incòmodes" reflexiona Coll, anant més enllà de la novel·la.

Escrita a partir d'un narrador nosaltres que ofereix la visió del grup i una tercera persona focalitzada que permet una distància amb els protagonistes, L'any que va caure la roca està estructurada en tres parts: la primera, corresponent a la catàstrofe i la superació immediata, i la segona està dedicada als primers anys de la cooperativa i al seu fracàs, al voltant de 1979, en plena època del desencant. Aquestes dues parts formen el gruix del llibre, dedicat a una època en què els set de Malpui, "malgrat el fracàs, van ser lliures i van construir, sobre les runes, un món nou", explica el seu autor. La tercera, més breu, està ambientada l'any 2014, quan un dels protagonistes, malalt de gravetat, s'interroga sobre els motius d'aquell fracàs, i els set es retroben en un poble on comencen a treure el cap les estelades i una nova generació s'obre pas. "Cada generació ha de construir el seu poble", reflexiona Pep Coll, que ha volgut homenatjar en aquesta novel·la no els neorurals que han tornat als pobles a partir dels anys 90, sinó els hereus, com el seu germà, que es van quedar al camp mentre els germans marxaven a estudiar i procurar-se un futur fora de la muntanya. "Als anys 70 ningú volia ser de poble. Era una vergonya", rememora l'escriptor pallarès, que va marxar a estudiar fora del poble des de petit, però que no perdut mai les arrels amb món que ha convertit en escenari d'una sòlida carrera literària.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat