[...] cal que mirem de fer ben present la nostra tasca i que aconseguim unir cada vegada més suports i m,és sensibilitats al voltant del dret inalienable a la llibertat d’expressió, a la defensa dels drets lingüístics, i a la mútua entesa dels pobles a través de la cultura. 

Carme Arenas, presidenta del PEN Català, 2013

Tot ho va començar una poetessa de nom llarg poc conegut: Catherine Amy Dawson Scott. Ella va fundar el To-Morrow Club, que pretenia acostar escriptors joves i escriptors consagrats. Aquest club va néixer a l'Anglaterra de la Primera Guerra Mundial, que dit de passada va acabar amb bona part de la població masculina del Regne Unit però no amb el marit de Dawson, que va viatjar com a metge a la frontera francesa. L'any 21, ella mateixa funda el PEN (Poets Essaysts and Novelists), i poc més tard el PEN anglès convida totes literatures del món a sumar-se a la proposta. França va tardar molt poc a seguir l’exemple del PEN Anglès, i el tercer PEN club o associació va ser el català, nascut a l'hotel Ritz en una taula on hi havia un poeta anglès “el nom del qual hem oblidat“, en paraules del noucentista Josep Maria López Picó.

Des dels feliços anys vint fins ara el PEN Català ha passat per altibaixos, i Joan Safont s’ha encarregat d’explicar la història de la institució amb detall i amb cites dels protagonistes que hi van participar i que n’han format part des dels inicis o en formen part. Els llibres són PEN Català: un exemple de diplomàcia cultura,editat per Meteora en català i en anglès, i  PEN Català i la internacionalització de la cultura catalanai l’un complementa l’altre: el primer parla de la tasca de diplomàcia cultural o “tova“ que el PEN Català ha fet de manera quasi incansable els darrers 95 anys, i el segon se centra en la presència internacional del PEN Català, que va permetre que la literatura de Guimerà, de Carner o de Riba fossin a l’altura de grans literatures occidentals i no occidentals, perquè avui el PEN Internacional és a Nova Zelanda, i a Etiòpia, i fins i tot a la Xina i Turquia des de l’inevitable exili.

El Ritz és bon lloc on començar un projecte, i aquella nit d’abril de l’any 22 Josep Maria Batista i Roca seia amb Joan Crexells, que dona nom al premi literari amb el mateix nom que aquests darrers dies ha portat polèmica. A la mateixa taula del cinc estrelles també seien López Picó, Josep Maria Millàs-Raurell i John Langdon-Davies, que havia aterrat a casa nostra per fer-hi de professor d'anglès i de passada traduir una antologia de poesia catalana. Pompeu Fabra va ser el primer president del PEN Català, i ho va ser fins que el van tancar per la proclamació de l'Estat Català l'any 1934, que per atzar o per ironia també va caure en octubre. Com explica Joan Safont a PEN Català i la internacionalització de la cultura catalana, el paper de diplomàcia cultural no està restringit als estats, i en aquest sentit l'organització catalana ha pogut mantenir un rol actiu en la difusió de la llengua i literatura catalana i en molts altres camps. 

Pompeu Fabra

Pompeu Fabra va ser president del PEN Català

El PEN Català i la seva història són la història dels nostres noms i la nostra literatura tractant-se en peu d'igualtat amb literatures. Tot i així, el PEN Català ha existit al ritme dels sotracs de la història d'Espanya, i hi ha un període fosc en què Josep Maria Batista i Roca va remoure cel i terra per mantenir el PEN Català viu des de la seva plaça a la universitat de Cambridge. El primer entrebanc del PEN Català va ser la dictadura de l'aleshores capità general de Catalunya Primo de Rivera, que va fer trontollar els ciments de la Mancomunitat i va atacar sense manies tot el que estava vinculat a la cultura catalana. Malgrat tot, el règim va veure venir Chesterton, Pirandello i Valéry convidats a Barcelona entre el 1924 i el 1926, i els tres grans autors seien al costat d'Àngel Guimerà, soci honorífic del PEN Català. La fi de Primo de Rivera va suposar un nou període lluminós però efímer. Després va venir el segon entrebanc: la Guerra Civil espanyola. Durant aquest període, la solidaritat europea es va posar en marxa, i el PEN internacional va ajudar els escriptors d’aquí amb paper, menjar, refugi. Avui, el PEN Català en col·laboració amb la xarxa s’encarrega de garantir la supervivència a autors internacional: els ofereix residència per dos anys. L’amazic Salem Zenia o el palestí Bàssem An Nabrís, resident encara a Barcelona, són alguns dels autors internacionals sota amenaça que han gaudit de l’empara del PEN Català. Anna Politovskàia, periodista crítica sota l’imperi de Putin, no va ser-hi a temps: van assassinar-la abans de la seva arribada. 

L'any 73, passades les penúries d’una guerra i de l’exili de bona part de la intel·lectualitat catalana, l'associació es va refundar de les cendres sobre rodes. Els socis van viatjar fins a l'Espluga de Francolí amb autobús, i durant el trajecte van decidir el futur d'un PEN que renaixia d'una dictadura a les últimes. L'escriptorJoan Rendé seguia l’autobús amb el seu cotxe particular, on portava tota la documentació de l’entitat. Arribats a l'Espluga van dinar i van parlar de tonteries com ara el temps que feia. Després d'aquella jornada, Joan Oliver es convertia en president d’una organització que al llarg de quasi un segle ha conegut de propCarles Riba, Josep Carner, Mauria Aurèlia Capmany, JV Foix, Mercè Rodoreda, Josep Palau i Fabre, Jordi Sarsanedas, Miquel Berga, Dolors Oller i un llarg reguitzell de noms coneguts. 

Com tantes vegades a la història, en aquesta llista llarguíssima de creadors i gestors hi ha poques dones. Dit això, Clementina Arderiu en va ser membre des dels inicis, Maria Aurèlia Capmany va dirigir-lo,  Dolors Oller en va ser presidenta com també ho és encara ara una dona que ha implicat l’entitat en totes les causes contra la censura i empresonaments polítics massius que hem viscut els últims temps: la incansable Carme Arenas.

acte ngugi wa thiongo

Ngugi Wa Thiong’o al CCCB, en un acte impulsat pel PEN Català

Després de la llosa franquista, el revifament del PEN Català va instar l’entitat a ampliar el seu camp d’acció, des del rebuig públic contra l’apartheid sud-africà l’any 1986 fins a la signatura de la Declaració dels Drets lingüístics. L’any passat, el PEN va editar una part de l’obra de l’autora turca represaliada Asli Erdogan i va convidar el savi africà Ngugi Wa Thiong’o, sempre o partint de la màxima que les cultures, les literatures i les llengües mai no són superiors, ni sonen millor, ni són regionals, ni són lletges: o són poderoses o estan sotmeses. 

De la fi de la dictadura ençà, el PEN Català s’ha implicat en la protecció de les llengües minoritàries i en la defensa de la llibertat d’expressió. Entre moltes altres persones, el PEN Català va sortir en defensa d’Albert Boadella, que a aquestes alçades fa de president de Tabàrnia però que en un moment determinat, va servir-se de l’empara del PEN Català. En aquests darrers temps foscos, per exemple, la presidenta Carme Arenas ha estat ponent a  les xerrades de la plataforma NoCallarem i ha manifestat el seu rebuig rotund a la llei mordassa, a l’empresonament de mig govern i de rapers com el Valtonyc i l’Elgio. 

Imatge de portada: Pompeu Fabra i Josep Maria Millàs Raurell en el sopar del primer congrés internacional del PEN, a Londres 1923.