Quaranta-cinc després del seu assassinat, un dia com avui de 1975, pensar en Pier Paolo Pasolini acostuma a ser sinònim de quedar-se només amb els elements de la persona que, a la fi, l'han convertit universalment en un personatge etern: el seu paper d'homosexual en una societat homòfoba, el seu cinema transgressor, la seva militància comunista i, òbviament, la seva mort violenta. Per a nosaltres, a més, l'intel·lectual italià serà recordat sempre com algú que l'any 1946, fascinat per la llengua i la literatura catalana, es va posar en contacte amb Carles Cardó amb l'objectiu de tendir ponts entre el català i el friülà: d'aquell diàleg entre dues llengües romàniques minoritzades en va néixer Fiore di poeti catalani, una traducció de poetes canònics catalans -de Roís de Corella a Riba, passant per Verdaguer o Carner- que Pasolini edita a la revista de l'Academiuta de lengua furlana, Il Stroligut. La relació de Pasolini amb Catalunya no va acabar aquí, però, ja que la seva fascinació pel nostre país el va dur diverses vegades a Barcelona, allotjant-se la majoria de vegades a casa de José Agustín Goytisolo. Qui va ser, però, més enllà del seu singular vincle amb Catalunya, aquest intel·lectual calidoscòpic a qui van batejar amb el nom de dos grans apòstols, com ell sempre recordava?

Stroligut Pontremoli

Exemplars de la revista Il Stroligut. (Libreria Pontremoli)

Escric aquestes línies mentre recordo el film Pasolini, estrenat fa pocs anys, un biopic que podria haver caigut en el parany d'exposar en una pantalla tots aquests elements biogràfics amb la finalitat de narrar de forma morbosa una vida turbulenta i una mort de la qual encara no se n'ha tret l'entrellat, però que per sort no ho va fer. L'encert d'aquella pel·lícula d'Abel Ferrara va ser, precisament, no pretendre mostrar la vida de Pasolini, sinó desgranar-nos-en l'essència per endinsar-nos en les darreres quaranta-vuit hores de vida de l'escriptor italià. Com el mateix Pasolini afirmava, més enllà de cineasta, assagista o articulista, al seu passaport hi deia que ell era escriptor. Etiquetes a banda, però, Pasolini va ser el més modern dels moderns, un profeta del seu temps capaç d'alertar que la societat que l'envoltava s'estava dirigint cap a la deriva en un pou sense fons.

Una de les seqüències més encertades del film, que va passar sense pena ni glòria per la cartellera, és la famosa entrevista que Furio Colombo, periodista de La Stampa, fa a Pasolini la tarda abans del seu assassinat; asseguts al menjador de casa seva, l'escriptor afirma que l'ésser humà ja no existeix i que, per desgràcia, ens hem convertit només en estranyes locomotores que xoquen entre si. Després, acomiadant-se de l'entrevistador, Pasolini diu quasi profèticament que "tots estem en perill", regalant-li al periodista el que acabaria sent el titular de la darrera entrevista de la seva vida. De quin perill parlava, però? Per què, dies després de la seva mort, el líder democristià Giulio Andreotti va dir "ell s'ho ha buscat" en referència a l'assassinat del cineasta? Més enllà del cine, Pasolini era per damunt de tot poeta, segurament per això mai va poder-se desempallegar de la seva ànima tràgica ni de la seva mirada nostàlgica davant d'allò que hauria pogut ser i que no va ser.

La seva obra poètica més important, Les cendres de Gramsci, esbossa en gran manera un univers propi ple de complexitat però que per res del món s'allunya de la realitat d'aquella Itàlia dels anys seixanta, d'un país que, com tants altres països d'Europa, viu frenèticament després de la II Guerra Mundial l'expansió del capitalisme a l'Europa occidental. Pasolini, però, a diferència d'altres intel•lectuals d'esquerres del seu temps, no és un fill de la burgesia sinó algú que quan arriba a Roma s'instal·la en un pis d'un barri obrer i perifèric, algú, en definitiva, que no es mira aquell món des de fora sinó que s'hi capbussa plenament per descriure'l des de dins. El llibre no deixa de ser un diàleg d'ell mateix amb Antonio Gramsci, el gran pensador italià de la primera meitat del s.XX i del qual Pasolini se'n sent hereu i còmplice. Precisament aquest diàleg, que el poeta ens situa un matí de maig davant la tomba de Gramsci al Cementiri Anglès de Roma –on també rau la tomba de Shelley, el poeta romàntic anglès-, ens presenta la visió que Pasolini té del seu país i que compara, inevitablement, amb la del país que va conèixer Gramsci, ja que no sols és Itàlia el que ha canviat, sinó que ha estat la societat la que ha acceptat abocar-se contradictòriament a les pautes consumistes, tal com reflecteix en una de les estrofes més cèlebres del poemari: "visc en el sense viure/ de la feixuga postguerra: estimant/ el món que odio –perdut i apedaçat/ en la seva misèria- per un obscur escàndol/ de la consciència".

Gramsci Pasolini

Pier Paolo Pasolini davant la tomba d'Antonio Gramsci, a Roma. (Viquipèdia Coomons)

En l'era de la immediatesa i el frenetisme informatiu, en els temps de Twitter, d'iTunes, els e-books o les compres amb PayPal, no deixa de ser sorprenent que algú, fa quasi mig segle, afirmés que l'art narratiu havia mort i que ens estàvem acostant perillosament a l'era del consum massiu, de la devoció al producte i l'oblit immediat d'aquest. Segurament és cert que el món en el qual vivim, tal com va vaticinar Pasolini, sigui aquell on adorem consumir sense acabar d'apreciar mai el contingut, per això és especialment remarcable que un dels fragments del biopic d'Abel Ferrara jugués amb el metacinema tot recreant, a la seva manera, escenes de les pel·lícules que Pasolini tenia al cap abans de morir i que mai van existir. En una d'elles, la més significativa, un personatge baixa al mercat i, sense entendre res, topa amb una multitud que celebra el naixement del profeta; seguidament és el mateix personatge qui veu passar l'estrella de l'epifania pel cel i, convençut que ha nascut el profeta, s'aventura a seguir-la fins a allunyar-se de la terra per observar el món des del cel. Així doncs, en un exercici d'homenatge personal al qual possiblement li van sobrar escenes inconnexes i que reclamava, al meu entendre, una distància més gran entre director i homenatjat, Abel Ferrara –director d'arrels italianes- declarava en aquell biopic estrenat l'any 2015 la seva admiració per Pasolini considerant-lo, més enllà d'un mestre, un profeta.

Considerant-lo, comptat i debatut, un geni. Un geni que primer va ser odiat, després perdonat i anys després, com sabem, exaltat i glorificat. Algú que, sense morir en una creu, va ser brutalment assassinat per decidir dir "no" davant el que ell no creia just. Algú, en definitiva, a qui van matar un cos però de qui no han matat les seves paraules. Ni les seves cendres.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat