En alguna cosa s’ha avançat a l’Academia cinematogràfica de Hollywood. Fa tres dècades, un film com Maurice (1987), centrat en les relacions entre dos nois universitaris encarnats per Hugh Grant i James Willby, va estar nominat sols a l’Oscar al millor vestuari, ja que la homosexualitat seguia sent un tema massa delicat, quan no vilipendiat, en la societat i en l’ anomenada festa del cinema. Maurice la va dirigir James Ivory, qui ha guanyat enguany el premi al millor guió adaptat per Call Me by Your Name, que reedita d’un altra manera una història similar, ara entre un adolescent i un home de trenta anys. Han passat de nominar vestits bonics a atorgar el millor guió. En sintonia amb aquest aperturisme obligat, l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa per la producció xilena Una mujer fantástica, història d’una dona transsexual, resulta tan pertinent com modèlic.

La pel·lícula que ha guanyat el premi que a Maurice ni tan sols li van concedir, el vestuari, ha estat aquest any El hilo invisible. Massa fàcil, no? Nominada com pel·lícula, director i actor principal, ha estat relegada tan sols a un guardó important en el context del film –ja que tracta sobre un couturier dels anys cinquanta– però totalment insuficient pels que creiem que el treball de Paul Thomas Anderson es un dels millors films de la temporada. De debò la pseudo-humanista faula de Guillermo del Toro sobre les relacions entre una noia de fer feines i una criatura meitat humana meitat amfíbia és millor, o aporta més coses, que El hilo invisible, Call Me by Your Name, Tres anuncios en las afueras, Déjame salir, Los archivos del Pentágono o Dunkerque? Era tanta la (bona) rivalitat entre aquests films que han decidit tirar pel bell mig i donar-li els dos Oscar més importants, film i director, a una mena de sèrie B feta amb grans mitjans i innegable poesia, cert, però que no deixa de ser res més que un Del Toro domesticat per la gran indústria, lluny de la mala bava i d’un altra tipus de poesia, més inquietant, de Cronos, Mimic o El espinazo del diablo?

Preguntes sense resposta, evidentment. Hollywood arrisca ben poc quan entrega els seus grans premis. Ha tornat a passar el 2018 i seguirà passant. Mentre que el 2017 Moonlight es va veure beneficiada per totes les crítiques suscitades en l’edició anterior degut a l’absència de films dirigits, interpretats o escrits per afro-americans (aquest any sols un Oscar per algú de raça negre, Jordan Peele, pel seu guió de la virulenta i corrosiva Déjame salir), Lady Bird de Greta Gerwig no s’ha vist recompensada aquest any per la força de les campanyes #MeToo i Tim’es Up: cap Oscar, dels cinc pels que estava nominada, per aquesta cinta autobiogràfica de l’actriu, guionista i directora. Així que Kathryrn Bigelow, que per a molts es una directora que fa pel·lícules masculinitzades, continua sent l’única dona que ha guanyat l’Oscar a la millor direcció en 90 anys d’història dels premis (el va obtenir el 2008 per En tierra hostil).

Altres premis estaven més o menys cantats (fotografia i efectes especials per Blade Runner 2049; actriu principal per Frances McDormand; actriu de repartiment per Allison Janney per Yo, Tonya; actor de repartiment per Sam Rockwell; Coco com millor llargmetratge d’animació; muntatge i so per Dunkerque) i la lluita aferrissada entre Gary Oldman i Daniel Day-Lewis es va resoldre a favor del primer: interpretar a un personatge tan destacat en la política del segle XX com Winston Churchill sempre ajuda. I potser, en el fons, el triomf de La forma del agua també era previsible per altres consideracions que les estrictament cinematogràfiques. En temps de tensió entre els Estats Units i Mèxic per culpa dels deliris de Donald Trump, una bona forma de procura una certa relaxació és premiant a un director mexicà tot i que fa pel·lícules cares a l’altra costa de la frontera. De fet, es l’únic dels tres directors que conformen el que és considera el lobby mexicà a Hollywood que encara no havia estat recolçat per l’Academia: Alfonso Cuarón ja tenia l’Oscar com director per Gravity i Alejandro González Iñárritu l’ha guanyat per partida doble (Birdman i El renacido). Els premis sempre son polítics.