L’editorial Cátedra ha publicat un dels llibres de caire interdisciplinar més recomanables del 2019. A Ópera en pantallaDel cine al streaming els docents i investigadors Jaume Radigales (Barcelona, 1969) i Isabel Villanueva (Pamplona, 1982) han elaborat una monografia a l’entorn dels vincles entre l’òpera, el cinema i els nous mitjans audiovisuals, en un arc que atansa des de la teatralitat del segle XIX als nous formats i narrativitats del segle XXI. En 16 capítols repartits en dos blocs resumeixen els eixos principals d’aquesta interrelació evolutivament sotmesa a cicles circadians que cauen fora de l’àmbit estricte de la música. Només el primer capítol, versat en els elements constituents dels tres camps, ja dóna una idea de la fermesa i densitat discursives en una exposició rigorosa que en contrasta les semblances i diferències.

Des de perspectives diferents els autors analitzen una història de relacions textuals enfocada sense l’historicisme positivista, més enllà de la inevitable deriva cronològica en l’exposició de cada manifestació. En aquest sentit, confereixen una perspectiva que esdevé un mirall de memòria que integra el passat més recent per a veure amb claredat la complexitat del present i els eixos d’un futur imprevisible. Estableixen simultaneïtats i desvetllen les múltiples inferències entre formats, sense manllevar opinions pròpies gràcies a un enfocament detallat que amplia el nostre nivell cultural, sobretot pels lectors pocs cinèfils. Desenvolupen un exercici exegètic intens i expeditiu en les bases teòriques aparentment dispars, que il·luminen afinitats poc òbvies, configuren una mirada oberta que no defuig res i que convida a la reflexió a partir d’un fons intel·lectual molt potent i amb moltes subtileses, apassionament per la matèria i que, en contra del que s’ha dit i escrit fins ara, no és eminentment divulgatiu. 

El llibre ofereix un panorama molt ric i divers. Un patró més protohistòric determina el bloc inicial, elaborat principalment per Radigales sobre un dels temes que més seriosament ha treballat al llarg de la seva trajectòria. Entre els encerts del capítol dedicat a Wagner cal citar el comentari del film Parsifal de Daniel Mangrané de 1951 i l’atenció dispensada a la filmografia de Buñuel. Amb ells cobreix una de les escasses llacunes descuidades per l’extraordinària monografia Wagner y el cine. De las películas mudas a la saga de Star Wars compilada per Jeongwon Joe i Sander Gilman, que Fórcola Ediciones va traduir a l’espanyol l’any 2018. Un altre dels punts troncals rau en el detall amb quèe analitza òperes filmades com La flauta màgica de Bergman (1971) i Don Giovanni de Losey (1979). Tot plegat revalida a Jaume Radigales com un referent a casa nostra, docent i investigador, amb una especial sensibilitat sobre la matèria. 

El segon bloc parteix d’un desenvolupament teòric majúscul a càrrec d’Isabel Villanueva, qui va ser alumna seva de doctorat i actualment exerceix com a compositora i docent a Catalunya i a Califòrnia. Pertanyent a una nova generació d’especialistes, aporta el bagatge i l’obertura de perspectives de qui també s’ha format als EUA i que es nodreix en gran part de la bibliografia anglosaxona: la predominant i pionera sobre la matèria. En conjunt són vuit capítols enriquits per un alt domini de disciplines auxiliars i literatura especialitzada que aborden diversos mitjans audiovisuals: des de la televisió analògica i el vídeo –esclarint la divergència entre el llenguatge i el format-; fins al DVD i el Blue-Ray; passant per les retransmissions operístiques en cinemes i la ruptura dels espais tradicionals de l’alta cultura, a partir de les claus d’interactivitat, immediatesa, hipermedialitat, personalització, no linealitat i participació de l’espectador en vers l’espectacle. Com la primera part, presenta un tarannà acadèmic però Villanueva hi confereix un estil més periodístic, en una perspectiva global que reflexiona sobre els significats socioculturals, emotius i psicològics dels nous consums individuals asincrònics, accessibles i domèstics de l’òpera. Amb ells apropa al lector a temes que van des de l’ontologia de l’actuació a dades d’estudi de mercat amb diferents categoritzacions del gènere. Un resum condensa el marc discursiu i remata cada capítol. Hi destaquen els quadres sinòptics sobre les estratègies de difusió operística a internet (capítol 15) i no hi falta una mica d’història de l’ òpera com a creació en el segle XX a través de les composicions per a televisió (capítol 9).                           

La redacció és austera, amb un encadenament lògic d’idees, de nivell acadèmic i sense retòrica ni abús de connectors. És cert que, tot i el rigor metodològic que implica la inclusió de cites i referències bibliogràfiques, hi ha un abús d’aquestes que ofereix una imatge d’una mena de pacthwork conceptual en un text molt ben travat. Fins i tot, en idees òbvies, de sentit comú i domini públic que no caldria justificar. D’altra banda, s’hi enyora un glossari terminològic final –o inicial- que defineixi sintèticament els termes desenvolupats al llarg dels capítols: film operafolk musicalopera videoòpera filmadabiopicòpera televisivaòpera condensadavídeo òperatelecast operadocumentary opera i altres conceptes afins i divergents al món audiovisual, ben exposats on pertoca però desconeguts pel lector neòfit. En relació al disseny, s’han inclòs nombroses imatges, en concret 203 en les 313 pàgines, algunes a color i ben ubicades. El grafisme juga amb varietat de lletra i cos, però la maquetació en dues columnes per pàgina, a priori visualment més estimulant manlleva agilitat en la percepció de les frases i en la focalització més directa de les idees. Almenys, segons el meu parer. Al marge d’aquestes qüestions, no hi falten els índexs onomàstics i mostra les confluències entre dos espectacles multidisciplinars que tenen com a principal enemic el consum mecànic, irreflexiu i sonàmbul, tal i com escrivia el musicòleg i especialista en cinema José Luís Téllez en un dels seus memorables articles recentment publicats a Musica Reservata (Fórcola Ediciones, 2019). 

És, doncs, un llibre necessari, absent en la bibliografia espanyola al marge de volums elaborats en congressos acadèmics com els ja clàssics de la Universitat de Salamanca, publicats a principis de la dècada passada i en els que Radigales, com a pacient i metòdic treballador, va fer aportacions tan substancials com les també incloses a El espectáculo opéristicoFundamentos e historia (Huygens Editorial, 2017), els capítols cinquè i sisè del qual són una condensació de la matèria. Fins i tot, quan integra comunicacions passades de manera literal, lluny de ser un demèrit, indica la validesa i vigència dels referits estudis més d’una dècada després de ser escrits. És el cas dels apartats sobre Puccini i Mozart (capítol 7). El mateix es pot dir de Villanueva que posiciona Ópera en pantalla. Del cine al streaming com una font de consulta indispensable per a professionals i estudiants; un títol atractiu i exigent per afeccionats; i una referència en la matèria durant els propers anys. Especialment en carreres universitàries com belles arts, interpretació, història de l’art, musicologia i humanitats per la innegable utilitat, documentació i riquesa visual.         

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat