El cas d’Alfred Dreyfus, un capità d’artilleria francès d'origen jueu que va ser acusat d’alta traïció l’any 1894, és un dels escàndols polítics més rellevants de la història moderna francesa. No és només que fos acusat i condemnat amb proves molt dèbils. És que després, quan es va demostrar la feblesa d’alguna d'aquestes proves condemnatòries, l’alt comandament de l’exèrcit francès no va voler reconèixer l’error judicial per una qüestió simple d’orgull i imatge pública. Dreyfus, víctima de l’odi cap als jueus abans que d’un judici polític per un cas d’espionatge, va ser posat en llibertat el 1906 després d'haver estat pres a l’anomenada Illa del Diable, a la Guaiana Francesa, i rehabilitat a l’exèrcit. L’escàndol s’havia estès per tota Europa com un cas clar d’antisemitisme. Un dels moments clau va ser quan l’escriptor Émile Zola va liderar l'opinió pública d’esquerres amb el seu text titulat “J’accuse...!” (Jo acuso), una diatriba ferotge contra tots els implicats en l’assumpte Dreyfus publicada a la primera plana de l’edició del 13 de gener del 1898 del diari republicà “L’Aurore”, en forma de carta oberta dirigida al president de la República. Zola també va ser víctima de la intolerància de l’estament militat i de l’opinió pública més reaccionaria, fou jutjat per injúries, condemnat a l’exili i també rehabilitat el 1906, quatre anys després de la seva mort per asfíxia en un accident a casa seva.

Aquesta història, que serveix per tractar el tema del poder, les jerarquies absurdes de l’estament militar, la corrupció política i l’antisemitisme, ha donat peu a diverses pel·lícules des d’opcions ideològiques ben diferents, encara que la cinematografia francesa és la que menys l’ha tractat si exceptuem el film que ara s’estrena de Roman Polanski i alguns documentals en temps del cinema primitiu, a càrrec dels noticiaris del germans Lumière i de les actualitats de la casa Pathé, i una reconstrucció en deu capítols de Georges Méliès, L’affaire Dreyfus (1899). El 1930, als moments més crítics de la República de Weimar, l’alemany Richard Oswald va dirigir Dreyfus, un producte ideologitzat on el cas històric era percebut des de la nova onada d'antisemitisme que s’estenia per Alemanya. El 1937 fou Hollywood qui va tractar el tema amb La vida de Émile Zola (1937), biopic protagonitzat per Paul Muni que fa èmfasi en el judici contra Zola pel cas Dreyfus. El 1958 fou l’actor i director José Ferrer qui va reconstruir l’afer al cinema anglès optant pel títol de l’escrit de Zola, Yo acuso, amb guió de Gore Vidal. El 1991, el britànic Ken Russell va dirigir per la televisió Prisioneros del honor, una evocació sense substància. Existeix també una pel·lícula de títol J’accuse, realitzada el 1919 per Abel Gance i versionada de nou pel director mateix el 1938. Està ambientada a la Primera Guerra Mundial i és una diatriba contra el fet bèl·lic, però sense cap relació amb el cas Dreyfus. Que Gance escollís el títol del text de Zola era una demostració clara de la càrrega universal que tant la carta de l’escriptor com la història de Dreyfus havia suscitat contra qualsevol forma d'intolerància.

El oficial y el espia, Roman Polanki

Podem dir que a banda de films muts d’actualitats, alguns documentals i un parell de mini-sèries de televisió, l’última del 1994, el cinema francès no havia encarat el tema fins El oficial y el espía (2019), pel·lícula en la que Polanski incideix en la seva línia de tractar temes sobre la intransigència donada la seva situació contractual. Tot cineasta important –i el director de Repulsió, La semilla del diabló, Chinatown i Tess ho és al marge del que va fer, de la persecució a la qual està sotmès als Estats Units des de mitjants dels anys setanta i els casos de detenció i extradició que han esquitxat la seva vida a les dues darreres dècades– no deixa de reflectir-se a si mateix en els temes que tracta, per reals o imaginaris que siguin, pertanyin a l’actualitat o a èpoques passades. Així no resulta estrany que el Polanski de 2019 s’enfronti amb un cas històric de intolerància que va ocórrer fa més d’un segle. No oblidem que, més enllà de l’acusació que encara penja sobre ell per mantenir relacions sexuals amb una menor als Estats Units, Polanski és d'origen jueu, va està de molt petit al gueto de Cracòvia, fou apallissat, la seva mare va morir a mans dels nazis, va escapar del gueto, va viure amagat a una granja durant la Segona Guerra Mundial, després es va enfrontar amb les polítiques comunistes de la Polònia dels anys seixanta i el 1969, instal·lat a Los Ángeles com un nou director d’èxit, va patir la tragèdia de la mort de la seva companya, Sharon Tate, a mans del clan de Charles Manson. Tracti el tema que tracti, la seva obra és una mena d'autobiografia permanent que registra des dels estigmes dels feixismes (La muerte y la doncella) fins a l’ocupació nazi (El pianista), passant per l’aïllament i les pors més irracionals (El quimérico inquilino), les inseguretats (Basada en hechos reales), la infància malmesa (Oliver Twist), les relacions masoquistes (La Venus de las pieles) o la intolerància de les convencions socials (Un dios salvaje). 

Potser és una mica agosarat assegurar que Polanski es projecta a sí mateix en la història de Dreyfus. En tot cas, no pren com a exemple propi el de l oficial jueu jutjat per uns actes d’espionatge que no havia comès, sinó que s’identificaria amb el personatge del coronel Georges Picquart, el militar que no tenia una estima especial pels jueus però, després de ser anomenat cap del contraespionatge francès, va desfer les proves incriminatòries i es va enfrontar amb la corrupció dels alts comandaments de l’exèrcit. Picquart és una mena d'heroi i de víctima, una persona que anteposa la veritat a la seva ideologia; inclús a la fidelitat amb les convencions d’un estament militar en el qual segueix creient. Aquesta figura, més secundària a altres pel·lícules sobre el tema –Richard Dreyfuss li va donar vida al telefilm esmentat de Ken Russell–, pren tota la força possible al film de Polanski. Ell i Dreyfus son l’oficial i l’espia del títol espanyol (i internacional); Polanski prefereix tornar a les arrels i la pel·lícula es diu J’acusse.

El oficial y el espia. Roman Polanski

Picquart, interpretat per Jean Dujardin, ens recorda als oficials convertits en advocats de soldats rasos que són jutjats sumàriament i condemnats a mort –per deserció o suposada covardia– a les pel·lícules Senderos de gloria (1957) y Rey y patria (1964), ambientades ambdues a la primera contesa mundial. En els dos casos representen la figura més progressista de l’exèrcit. Al film de Stanley Kubrick es tractava del coronel francès encarnat per Kirk Douglas, disposat a salvar en un judici, que és en realitat una farsa, uns soldats que són sacrificats per amagar els errors barruts i destralers dels seus superiors. El de Kubrick no era un film contra la guerra; era un relat sobre la diferència de classes a la guerra. Al Rey y patria de Joseph Losey, un capità britànic (Dirk Bogarde) ha de defensar un soldat (Tom Courtenay) que ha desertat de les trinxeres sense saber realment que estava fent. Sap que és un cas perdut, però el capità aprofita el judici per denunciar la forma en que són tractats els soldats rasos, carn de canó, titelles en mans d’uns coronels i generals que els sacrifiquen en funció d’un honor estúpid i unes regles absurdes

El coronel Picquart fa més o menys el mateix. A diferència dels personatges dels films de Kubrick i Losey, que segueixen –encara que molt escèptics– les seves carreres militars després dels judicis que perden irremeiablement, Picquart entra també en crisi, i és represaliat, jutjat com Dreyfus i Zola, acusat de ser un amic dels jueus i de fer trontollar els fonaments de la nació, a més de veure com la seva vida privada és destrossada per l’opinió pública, la premsa sensacionalista i les manipulacions dels seus superiors. Al film de Polanski li escaurien bé els títols de Senderos de gloria i de Rey y patria, tot i que França és una república. El cas del pobre capità Dreyfus (representat per un actor cada vegada més dúctil, Louis Garrel, que l’interpreta bé durant la tristesa grisa del judici i quan torna, debilitat i envellit, de l’Illa del Diable, un lloc on ha sabut el que és l’aïllament total) serveix al director d'origen polonès per posar en evidència les moltes fissures de tots els sistemes, actuals i pretèrits, i el règim de fanatisme i obcecació que s’estén també en les anomenades democràcies. 

Pot ser al film hi sobren (o no estan ben desenvolupats) personatges o episodis com els que afecten a Pauline Monnier, amant de Picquart i figura de ficció ideada per arrodonir una certa complexitat en la vida privada del coronel que no acaba de funcionar. I el pas de Zola per la història és molt més vertiginós que pausat, sense temps per calar de veritat. Però aquesta és una pel·lícula contra la intolerància i el poder pel poder. Contra l’arrogància i la injustícia. Contra una ètica corrupta i el funcionament arcaic de l’exèrcit. Un film més dialogat que visualitzat, més acadèmic que visceral en termes de composició i muntatge, com quasi tots els darrers de Polanski. Un cineasta que no surt de Paris, que no pot sortir de Paris, per seguir parlant dels atropellaments i abusos i, d’aquesta manera, continuar parlant una mica més d’ell mateix. Polanski, artista ambivalent i detonant de contradiccions alienes: la presidenta del jurat del festival de Venècia, la directora argentina Lucrecia Martel, no va voler veure El oficial y el espía en la sessió de gal·la i va declarar que no separava al home de l’obra i que la seva presència en la programació li resultava incòmode. Després va dir que entenia que estigués a la selecció i, finalment, se li va donar el Premi Especial del Jurat a la pel·lícula. L’obra i l’home. Estem davant d’un cas semblant al del director nord-americà Elia Kazan, qui va realitzar un film sobre la delació, La ley del silencio, per justificar-se del que havia fet durant la caça de bruixes macarthista?

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat