Estimat Jaime,

Mai no vam tenir l'oportunitat d'escriure'ns, ja que vas marxar per sempre quan jo només tenia dos anys, però tinc ganes d'explicar-te que l'altre dia, abans no s'acabés l'estat d'alarma i retornés el permís oficial per tal que tot esdevingui normal de nou, vaig fer el meu primer i únic passeig pel centre de Barcelona en els darrers tres mesos i vaig pensar en tu. Saps per què? No només perquè el meu fos també un "paseo solitario en primavera", com aquell cèlebre passeig teu immortalitzat en un dels millors poemes de Moralidades, "Barcelona ja no és bona", sinó sobretot perquè vaig tenir la sensació que el teu anhel, de forma inesperada o fins i tot abrupta, s'havia complert: sí, la ciutat ens pertanyia.

No t'ho creuràs, potser, però al Pla de la Seu, als peus de la Catedral, una colla de nenes i nens jugaven a pilota intentant marcar gol a una de les portes laterals de Ca l'Ardiaca, que feia de porteria improvisada. Més avall, a tocar d'un mar que encara mai ningú no ha sabut glossar millor que Salvat-Papasseit, les altes palmeres i l'aroma sicilià de la plaça del Duc de Medinaceli veien com una desena d'avis jugaven a petanca sense que cap corrua de turistes amb sandàlies i mitjons els esgarrés la partida. Fins i tot al Born, davant el portal més popular de Barcelona a Instagram, els únics ulls que amanyagaven les plantes d'aquella casa tan propera al monument de Rusiñol a la Plaça Puntual eren els de la seva propietària, que galleda en mà regava les flors que converteixen aquella façana en un punt ancorat en una altra època. Per això t'ho explico, perquè durant un brevíssim temps Barcelona -igual que Roma, París, Buenos Aires o tantes metròpolis més- ha viscut en un el·lipsi de temps en el qual ha deixat de semblar la ciutat que ja no és bona, com tu vas vaticinar.

Plaça del Rei Pep Antoni Roig

Suposo que des d'allà on descansis, sigui on sigui, hauràs estat al cas que un virus invisible però mortífer ha obligat a aturar gairebé en sec el món durant uns mesos. Concretament, durant cent dies justos. Cent dies en els quals els carrers de Barcelona es van buidar i s'han anat omplint, a poc a poc, però només dels propis barcelonins, i això, en una ciutat on en els darrers trenta anys s'han destinat més esforços a acomodar aquells que la veuen que no pas els qui hi viuen, té alguna cosa d'encisador. Durant aquests cent dies, aquelles teulades de Barcelona que des de fa segles tot ho veuen i res no diuen han presenciat com, en algunes setmanes, l'única ombra presencial als carrers era la del vent i la nostra existència es reduïa a sobreviure rere les finestres, fer vida al balcó o, qui pogués, estirar les cames als terrats mentre la por, la incertesa, els dubtes i les xifres de morts diàries convertien els telenotícies en una permanent música de fons amb tonalitats pròpies d'un rèquiem, només interrompuda cada vespre pels aplaudiments dedicats als professionals de la sanitat que dia rere dia han lluitat amb pocs recursos per salvar vides.

Dels aplaudiments vam passar, gairebé sense adonar-nos-en, al retorn del soroll de sempre, dels cotxes i les motos als carrers, dels primers bars o botigues que reobrien i d'una ciutat que, com tot el país, semblava sortir del coma caminant a passos lents mentre el món tornava a reclamar reprendre la velocitat. Perquè hi ha pressa, Jaime, ja que la gana no té paciència i aquest virus no ha afectat els aliments o els animals, com tampoc no ha afectat les màquines, però ha colpejat la matèria primera del motor econòmic d'aquesta ciutat que vas abandonar dos anys abans d'esdevenir olímpica: les persones. Mentre tot s'aturava, els pagesos van seguir sobrevivint i algunes fàbriques o petits tallers van seguir produint, és evident, però el turisme, l'oci, la restauració i la cultura han entrat en una letargia necessària que ha convertit places i carrers de Barcelona en escenaris desèrtics, amb estampes més dignes d'un poble francès de províncies a les dues del migdia o d'una ciutat minuts abans d'un avís de bombardeig.

Plaça Sant Felip Neri Pep Antoni Roig

Tu deies que "yo busco en mis paseos los tristes edificios,/ las estatuas manchadas con lápiz de labios,/ los rincones del parque pasados de moda/ en donde, por la noche, se hace el amor…/ y la nostalgia de una edad feliz/ y de dinero fácil, tal como la contaban", per això passejar per Barcelona abans no tornin els turistes és resseguir les cicatrius dels centenars de comerços que han hagut de tancar o dels milers de treballadors que han perdut la feina, però també és recuperar els escenaris d'una edat pretèrita i redescobrir racons de la ciutat amb l'emoció de quan s'obre un vi de gran criança que porta més de trenta anys reposant en la foscor, assaborint la identitat soterrada que durant tants anys la nostàlgia s'ha negat a deixar morir. De sobte, inexplicablement, asseure's a fer un cafè a la Plaça Sant Agustí Vell sense problemes per trobar lloc a una terrassa o palpar amb les mans les parets ferides de Sant Felip Neri sense escoltar el flaix de desenes de càmeres rèflex permet deixar d'entendre el centre de Barcelona com un circuit temàtic per passar a comprendre'l com el que és: el rovell de la que, possiblement, sigui la ciutat del món a qui més vegades algun poeta ha escrit una oda.

Ara que alguns tornen a preguntar-se absurdament quina és la gran novel·la de Barcelona o fan recopilacions de tota quanta literatura hagi generat la ciutat, he volgut escriure't perquè honestament penso que la gran novel·la de Barcelona són totes les seves odes. I de totes elles, la teva, nascuda a Montjuïc -com la de Verdaguer- i amb una mala bava de vellut -com la de Pere Quart-, és la metonímia d'aquesta metròpoli bella però imperfecta i que acull amb una abraçada a qui arriba pagant i escup fent la vida impossible a qui vol ser acollit sense recursos. "Cadascú és esclau de la seva sang i la seva història; jo sóc esclau de les pedres, dels renecs i dels rams de farigola d'una vella ciutat mediterrània", deia Josep M. de Sagarra, i possiblement Barcelona també és esclava dels seus errors, com tots. Però, per sort, ens queda la joia d'haver-nos retrobat amb els seus carrers de sempre i de comprovar que els barris continuen sent el gran cafarnaüm de llengües, cultures i religions que doten d'una personalitat preciosa aquest racó de món que comanda amb força Catalunya i que, tanmateix, sense la força Catalunya no sabria quin és el seu rumb.

Carrer del Bisbe Pep Antoni Roig

Com va escriure a la seva oda Joan Maragall, "tal com ets, tal te vull, ciutat mala", amb els defectes i els encerts, amb les il·lusions per complir i les decepcions consumades. Per això t'he escrit, enyorat Jaime, per explicar-te el ressentiment dels qui, com et va passar a tu, molts cops no entenem on s'han esvaït les promeses sobre aquesta ciutat dels prodigis que ens havien fet els nostres pares, però també per dir-te que dissabte, mentre agonitzava una primavera inexistent en aquest any on l'hivern i l'estiu s'han encavalcat gràcies a un virus, pels carrers jo també vaig sentir a "chavas nacidos en el sur/ hablarse catalán", ara vinguts d'arreu del món per esdevenir ja per sempre barcelonins, i com tu, vaig pensar també jo en el passat i el seu avenir, i sobretot en que l'endemà es reobrien les fronteres i allò que veia i vivia en aquells carrers plens genuïnament de vida era fugaç, com tots els grans instants de la vida que valen la pena. I va ser aleshores quan vas venir-me al cap amb aquell fabulós vers teu, ja que vaig entendre que sí, que ni que fos de forma evanescent, Barcelona ens pertanyia.

Després, simplement, baixant pel carrer del Bisbe vaig fer una foto, gairebé amb l'afany d'un petó, o potser més aviat d'un adéu amb mocador blanc onejant al moll davant un vaixell que salpa, com un darrer comiat a la ciutat abans no torni a ser un film estranger sense subtítols.
 

Atentament,

P.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat