El CDR de Moià està recollint signatures dels veïns per demanar que la Biblioteca Municipal, actualment sense nom, es digui “Biblioteca 1 d’Octubre”, ja que allà es va congregar tot el poble per defensar les urnes el dia del referèndum. Mentrestant a Girona hi ha la intenció de canviar el nom de la plaça de la Constitució i rebatejar-la amb la data del plebiscit.

Són iniciatives molt lloables però que no serviran per gaire res. Oblidarem l’1 d’Octubre. I els fills dels nostres fills passaran per aquella plaça gironina o entraran a la biblioteca del Moianès sense ni preguntar-se per què redimonis aquells espais es diuen “1 d’Octubre”.

La batalla pel nomenclàtor forma part de la història contemporània de Catalunya. I s’engloba sota el paraigua del concepte “Llocs de Memòria” creat per l’historiador francès Pierre Nora després d’analitzar els carrers, monuments i commemoracions que existeixen al seu país.

Utilitzant tots aquests elements qualsevol nació malda per transmetre un cert relat del passat amb la idea de reforçar-lo i transmetre’l a les noves generacions. Per exemple, passejant per París es veuen plaques recordant episodis de la resistència contra l’ocupació nazi i a Barcelona podeu circular pels carrers Còrsega, Provença, Rosselló, Mallorca, València que evoquen les conquestes de la Corona d’Aragó en temps de Jaume I i els seus descendents. I si us perdeu pels carrerons de la Vila de Gràcia us adonareu que la tria dels seus noms tampoc és casual: Progrés, Fraternitat, Llibertat... i fins i tot una Plaça de la Revolució.

Per ser exactes hauríem de dir “Plaça de la Revolució de Setembre de 1868” que és el que es llegeix a la placa; però quants dels que hi passen cada dia sabrien explicar el perquè d’aquell nom? Ho sabríeu vosaltres?

Posar una placa a una plaça o batejar una biblioteca no és suficient per combatre l’amnèsia. La memòria és efímera a menys que tingui una estructura de poder que la mantingui viva i que ajudi a seguir-la difonent. 

Posar una placa a una plaça o batejar una biblioteca no és suficient per combatre l’amnèsia. La memòria és efímera a menys que tingui una estructura de poder que la mantingui viva i que ajudi a seguir-la difonent. Tots sabem per què fem festa l’11 de setembre, igual que els passa a un ciutadà dels EUA i a un de França quan arriben el 4 i el 14 de juliol.

La classe política ha dilapidat el capital acumulat l’1 d’octubre. Aquella jornada hauria pogut esdevenir una festa nacional de la República Catalana per recordar el moment en què la ciutadania va guanyar-se la llibertat (per sorpresa dels seus propis dirigents, per cert). Ara correm el risc de folkloritzar-la i reduir-ho a una batalleta més de la Catalunya autònoma, igual que passa amb les manifestacions de la Transició. Els manifestants dels 70 ens diuen “jo vaig córrer davant dels grisos” i els del 2017 diran “els piolíns em van estomacar”. I ho explicaran als fills i als néts carregats d’orgull però intentant no ofendre ningú per què l’activació de l’article 155 ens ha fet tornar a la gàbia d’on vam provar de sortir. L’error és creure que fent bondat l’Estat espanyol ja no ens castigarà més.

Estem en un punt que l’independentisme català corre el risc de convertir-se en el que va ser el republicanisme entre 1875 i 1931. 

Estem en un punt que l’independentisme català corre el risc de convertir-se en el que va ser el republicanisme entre 1875 i 1931. Com recorden a Gràcia efectivament el 1868 hi va haver una revolució, que va acabar desembocant en la proclamació de la Primera República el 1873 després que Amadeu de Savoia abdiqués, tip i cuit d’aguantar aquell país del que havia acceptat convertir-se en rei.

La I República es va proclamar l’11 de febrer de 1873. Va durar onze mesos i va tenir quatre presidents diferents. Va ser un desastre tan monumental que va deixar en safata de plata el retorn dels Borbons en la figura d’Alfons XII el 1875. Aleshores va començar l’etapa de la Restauració (que per cert rima amb Transició) i els polítics que controlaven el poder van marginar el republicanisme, deixant-lo reduït a una cosa simbòlica que només es podia articular mitjançant petits grupuscles locals.

A molts pobles hi havia un casino o un ateneu mantingut per un grapat de nostàlgics del 1873, que cada 11 de febrer commemoraven el moment en què Espanya havia gosat viure sense rei. Solien celebrar un tiberi que acabava amb un brindis fent vots pel retorn de la República i au, cap a casa a pair el banquet. Ho repetien cada any i sempre amb l’esperança de desempallegar-se dels Borbons. D’aquesta manera aquella data va passar de pares a fills i de fills a néts convertint-se en un exemple de llibre de com es transmet a les noves generacions una cultura política per més minoritària que sigui.

L’1 d’octubre de 2017 és una data clau de la cultura política de l’independentisme. Ara depèn de la gent decidir què fer-ne: si dissecar-la com el negre de Banyoles i deixar-la florir en una vitrina o mantenir-la viva per recordar-nos a nosaltres mateixos i als que vindran que aquell jorn una amplíssima part de la ciutadania catalana va voler ser lliure per decidir el seu futur sense esperar el vistiplau de ningú.

Si opteu per la segona opció, cada vegada que aneu a la Biblioteca de Moià o passeu per la plaça de Girona expliqueu als vostres fills que després del dia 1 ve el 2, i que si vols ser lliure no pots deixar que una colla de polítics potinegi el teu anhel encara que diguin que ho fan pel teu bé.

No oblideu mai que la història continua i que, tard o d’hora, arribarà un altre 1 d’octubre, com després del 1873 va arribar el 1931. El que cal aprendre d’una vegada per totes és que no es pot anar amb el lliri a la mà. La llibertat es conquereix i es defensa. Ep! Si és que realment es vol ser lliure. En cas contrari oblideu l’1 d’octubre quan més aviat millor.