La setmana passada els premis els Globus d'Or ens deixava The Americans com a millor sèrie, un dubtós millor actor de sèrie de televisió (Richard Madden) i un nou tràiler de Joc de Trons, que van ser més notícia que els premis en si. Però, enmig de l’avorriment i poca teca dels premis, el guardó també anunciava que la nova pel·lícula animada del superheroi més famós del món, Spider-Man: Into the Spider-Verse (Sony), era la millor pel·lícula d’animació. N/A: En aquest article no utilitzaré la traducció del títol de la pel·lícula perquè em sembla una pura aberració.

Fins a tres vegades al cinema s’ha recreat la famosa història de Spider-Man, però mai en una pel·lícula d’animació 3D, i la polèmica estava servida: pot ajudar a concebre el superheroi d’una altra manera una pel·lícula d’aquest gènere –que alguns consideren menor i per nens, i que, a més, ja se n’han fet sèries d’animació– i una pel·lícula que, a més, no té a Peter Parker com a protagonista? Com pot plasmar de manera interessant una Nova York actual, un món que l’únic màgic que té és, en si, el mateix protagonista?

De primeres, el que s’han dedicat a fer les pel·lícules d’animació 3D des dels noranta fins avui en dia és crear mons inimaginables, però realistes, al cap i a la fi: sí, és clar, l’escenari de Frozen o Coco no existeix, però no s’hauran vist mai unes arrugues a un vestit més ben ombrejades, uns cabells rossos més ben definits o uns esquelets més semblants als vius. Fins i tot quan els personatges principals no són persones de carn i ossos, les pel·lícules d’animació els han humanitzat per fer-nos-els intel·ligibles i recognoscibles (com, per exemple, a Inside Out, a Monstres S.A o a Buscant a Nemo). El realisme tècnic, doncs, ha despuntat sobre cap altre aspecte i és per això que aquests móns inimaginables se’ns han fet tant còmodes i ens hi hem sentit tan benvinguts. Allò que vèiem a la pantalla era semblant al que tocàvem; els plans que feien servir eren iguals que les pel·lícules que estàvem acostumats a veure. Fins i tot la stop-motionde la història més esbojarrada (penso en Els móns de Coraline) es veia profundament inspirat en el que ja enteníem –com si algú ho hagués escrit, com si fos una norma– que havien de ser les pel·lícules d’animació.

I és així com arriba l’última d'Spider-Man i diu: aquí no hi ha regles tècniques, aquí no hi ha un gènere determinat, aquí hi ha un món que ja coneixem i que es farà estrany; perquè la premissa d'Spider-Man parteix que el món ja és famós, i és per això que pot permetre’s parlar-nos de realitats paral·leles, i de fer-ho amb una animació que no s’havia vist en una gran pantalla i a gran escala fins ara.

La inspiració de què beu Spider-Man és, fonamentalment, el còmic, i és per això que ja amb els crèdits s’allunya completament d’aquest hiperrealisme pixerià: els paisatges no són una radiografia de la ciutat de les llums, sense més, sinó que la tria dels colors neó i pastel –que recorden al còmic però també a les pel·lícules de ciència-ficció clàssiques– pinta una ciutat personal, no tòpica i inamovible del context del Miles Morales (el nou Spider-Man). En gairebé totes les escenes, la ciutat o bé es dibuixa quan el sol s’està ponent, i tot –absolutament tot– queda banyat en un to rosat i taronja que contrasten amb l’uniforme de Spider-Man (sobre tot quan, precisament, Spider-Man està tenint dubtes sobre la seva identitat i la seva força), o bé tot passa a la foscor de la nit, on els colors vius de l’uniforme i els cotxes són petites llums en l’obscuritat. Així, el moment en que Miles Morales coneix al Peter Parker de la realitat paral·lela (l’original dels còmics), les tonalitats de l’escena són càlids, i acompanyen la confusió del protagonista amb la seva nova condició com a home aranya; seguidament, però, Miles i Peter intenten fugir de la policia a plena nit, esquivant els cotxes de la carretera de Nova York. Així, queda un paisatge que sembla inspirat en el ple impressionisme, amb els contrasts de Monet, les estrelles de Van Gogh i els colors plans i vius de Gauguin.

Spider   colors

A més de la tria de colors pels escenaris urbanístics, també són notoris i estranys els que s’utilitzen a les escenes d’acció: acostumats a veure un gris predominant format de runa o de màquines intergalàctiques, a «Spider-Man» s’opta per fer col·lapsar aquestes realitats en mons 3D plens de colors primaris que fa que, a voltes, sembla que ens trobem dins del pop art. En comptes de dibuixar instruments de lluita o ciutats destruïdes, s’utilitzen formes geomètriques d’expressions de colors, petites bombes que esclaten i aconsegueixen que les escenes d’acció siguin dinàmiques i hipnotitzants (i no aptes per a epilèptics).

Amb una banda sonora urbana i trencadora, a més, fa l’efecte que Spider-Man: Into the Spider-Verse es tracti a voltes d’un clip musical, com si les coces anessin al ritme de la cançó –és un dels molts gèneres que la pel·lícula ha optat per creuar amb la típica animació 3D.

Spider   acció

I és que, a més de la tria de colors, les escenes d’acció i la pel·lícula estan concebudes com si fossin plans de còmic o de novel·la gràfica: moltes vegades, en comptes de tenir un pla seqüencial i fluid d’un cop de peu, la cinta para per ensenyar-nos la seqüència dividida en tres vinyetes, com farien els dibuixants de Marvel sobre el paper. Tot i que al principi provoca un efecte de distanciament respecte a l’escena d’acció, ben aviat s’entra en el joc i s’acaba agraint aquest respir d’explosions de color. I no només la tria dels plans beu del còmic, sinó que la pel·lícula també introdueix les bafarades per il·lustrar els pensaments dels personatges. Més que deixar que sigui el mateix doblador que pensi en veu alta –que també ho fa–, es vol deixar constància del dubte, la inseguretat o la decisió presa a la pantalla.

spider   plans

I, per acabar-ho d’adobar, com si no hi hagués prou per capgirar la manera d’entendre la animació 3D fent passar una pel·lícula per un quadre impressionista, un de pop art, i lligar-ho amb plans trets de videoclip o de còmic, la nova de Sony encara s’atreveix a fer-nos veure que els personatges, en realitat, són més atractius si són una caricatura de si mateixos.

És així com apareix un Peter Parker panxut –les panxes són la síndrome d’un home de mitjana edat fracassat, diuen–, un tiet del Miles d’una estatura i un cos tan particulars que el podem reconèixer només veient-ne la silueta; i un Kingpin (un dolent fet dolent per motius molt lícits i bonics –recuperar la seva família–) que sembla un armari, d’espatlles exageradament grans. La despersonalització, deshumanització dels personatges és tota una declaració d’intencions; com a tota la pel·lícula, no es busca l’efecte de l’apropament al públic mitjançant el realisme, sinó a través de l’expressionisme pur: passar el cos del personatge per l’òptica de l’autor, deformar-lo per imaginar-lo com l’autor el sent i esperar –de manera arriscada– que aquest punt de vista personal i intransferible arribi a impactar al públic.

Spider-Man ho aconsegueix de tal manera que no només es limita a caricaturitzar personatges amb el seu estil d’animació, sinó que presenta també altres estils que hi conviuen: així, el Spider-Pig és un Looney Tunes en 2D lluitant contra personatges en 3D, l’Spider-Noir és un Spider-Man en blanc i negre (i igualment expressiu que la resta), la Penni Parker és una nena anime amb expressions i moviments trets de l’anime. Molt poques pel·lícules poden vantar-se de fer conviure estils tan diferents i que no  quedi unpastitx, i Spider-Man: Into the Spider-Verse és una d’elles.

spider  personatges

El realisme en l’animació està desfasat. Benvingudes siguin les avantguardes. Hem arribat a l’impressionisme, l’expressionisme, el còmic, el pop art, el videoclip, l’anime, el collage... I tot això en una pel·lícula d’hora i mitja. Un estil tan inconfunsible –i que no deixarà indiferent, i que ha marcat un abans i un després– que fins i tot Sony es planteja patentar.

Però no ens enganyem, no totes les productores haurien pogut fer una pel·lícula així. I és que el nostre nou Spider-Man no deixa de ser fill d’un magnànim de la indústria; i potser, això també té mèrit, haver-se escapat del que els altres fills de magnànims fan. Si Spider-Man anés a un institut de Manhattan, se li riurien per ser el ric bohemi; si anés a un de Harlem, no el voldrien perquè és ric.

És igual d’on vingui l’avantguarda, mentre es doni suficient visibilitat per denotar que, per fi, hi ha altres maneres de concebre les pel·lícules d’animació 3D.