Tots i cadascú de nosaltres som una petita història. Portem a l'esquena un passat escrit en tinta espessa. Hi portem records, emocions, mirades, veus, misteri, però també hi portem ferides. Som persones. Humans i fràgils. Si ens equivoquem, podem corregir? Hi Tenim el dret? 

Aquesta és una de les reflexions que planteja Ni con tres vidas que tuviera, una obra de José Pascual Abellán, dirigida per Zara Sobral i que es podrà veure a la Sala Atrium de Barcelona a partir d'aqust divendres i fins el 14 de juliol. 

Ni con tres que tuviera/Sala Atrium

L'obra es basa en l'entrevista de Jordi Évole a Iñaki Rekarte, l'exterrorista que va estar 22 anys a presó per atemptar amb un cotxe bomba a Santander l'any 1992 i que va causar la mort de tres persones i va ferir-ne a més d'una desena. "De fet l'obra es titula així perquè prové de les declaracions reals que va fer la víctima. Va dir que ni que amb tres vides que tingués Rekarte, ella podria perdonar-lo", ha aclarit l'autor de l'obra durant la roda de premsa. A partir d'aquí, Abellán el que ha fet és agafar la mateixa frase, però canviar-la de punt de vista, com si fos el terrorista qui la digués en primera persona. Així doncs, Ni con tres vidas que tuviera, explica la història d'un terrorista penedit que després de molts anys sense llibertat, és entrevistat per un periodista que intenta entendre la història d'un home. És una entrevista a tres bandes entre la víctima- interpretada per Lucía Esteso; l'exterrorista penedit- que interpreta Jorge Cabrera-, i, l'entrevistador, el redactor que descobreix i que mostra la dífícil tasca que a vegades resulta la professió de periodista. 

És una obra que parla de dolor; de tot el dolor que va sentir i sent dia rere dia la noia que va quedar òrfena i que encara avui no pot comporendre ni perdonar la cobertura mediàtica que pot tenir una persona que ha fet tant de mal. Però per sobre de tot, Ni con tres vidas que tuviera, el que busca i pretén és generar debat. Durant 80 minuts, els protagonistes es converteixen en tres vèrtexs d'una mateixa història que interpel·la l'espectador i fan que es pregunti quins són els límits de la moral. "Aquesta obra no dóna cap resposta, sinó que planteja preguntes. Aconsegueix trencar amb els principis de les persones", diu Abellán. 'El que més ens agrada és veure les reaccions del públic quan s'acaba l'obra I com debaten entre ells. L'obra acaba sent un flash i el periodista acaba sent la veu del públic', diu Nacho Heiva, l'actor que fa de periodista.

Ni con tres vidas que tuviera/Sala Atrium

Tot l'equip coincideix en què tots els personatges de l'obra són molt humans, molt directes, de tu a tu i que moltes persones es sorprendran de com poden arribar a empatitzar amb algú que pot arribar a fer tant de mal. "Per mi, com actor, va haver-hi un moment que vaig haver d'agafar distància i que tenia sensació que tenia massa coses en comú amb el terrorista; com si hi tingués una mena de connexió. Fins i tot em vaig espantar", diu Jorge Cabrera, que interpreta el terrorista i que va estar nominat als Premis Max per aquest paper. 

És una obra que parla d'entendre i d'entendre's. Entendre per saber. Ni per justificar ni per perdonar. Entendre i saber. Què passa quan es sobrepassen les línies vermelles? Existeixen les males persones o és que el Bé i el Mal coexisteixen en nosaltres tal i com fan el dia i la nit? Què passa quan algú sembra l'horror? Es mereix una segona oportunitat? Senyors, la pregunta queda oberta.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat