El món editorial tal com el coneixem avui en dia està acabant, i la culpa no és de la gent que no llegeix, ni la generació que puja enganxats a les pantalles. Si existeix alguna cosa com "la culpa", és d'aquesta indústria que no va prou de pressa a adaptar-se als canvis.

El passat ha estat (i serà) sempre millor

A vegades ens mirem el món de l'edició com si fos inamovible: rebutgem tots els canvis per fer, creiem que és un món pur i que qualsevol novetat que hi puguem introduir serà vendre'ns, fer d'aquest món de cultura un negoci més. Però és que el món de l'edició, perdonin, és un negoci. I és un negoci que hem d'aconseguir que tiri endavant. I negar qualsevol canvi que l'acosti a altres negocis més impurs, menys "interessants", no implica que el nostre guanyi valor, sinó que perd consumidors.

El cap de setmana passat el vaig passar regirant la biblioteca familiar. Em va cridar l'atenció El retrato de Dorian Gray, una edició de tapa dura, semblava que feta manualment, amb unes borles i unes sanefes estampades. Els capítols de l'obra de Wilde s'obrien amb una tinta vermella: impensable, avui en dia, amb els llibres de text, que surten barats de fer gràcies a les planxes de blanc i negre. El meu pare m'explica, mentre obro un exemplar de les cartes de Ciceró del 1785, enquadernat amb tapes de cuir de vaca, que abans hi havia un treballador que es dedicava a construir les frases de la pàgina amb motlles de lletres, entintava aquella pàgina plena de lletres una al costat de l'altra, hi posava el paper i ho premsaven. Un treball artesanal que requeria temps i diners. Les guardes, em diu amb un àlbum de revistes que el meu rebesavi es va fer enquadernar per no perdre, eren fetes amb pintura a l'oli i aiguarràs.

Biblioteca/pixabay

Les edicions d'avui en dia, més barates, digitals, de tirades majors, han aconseguit que els llibres puguin arribar a tothom, però no em semblen tan especials com els lloms dels àlbums del meu rebesavi, si bé han aconseguit democratitzar la lectura. El món editorial sempre ha estat en constant moviment, sempre ha introduït canvis notables, i el passat sempre era millor, més interessant, més valuós.

Avui en dia, només neguem els canvis editorials perquè implica que hem perdut una guerra contra les pantalles, i els llibres ja no són només de paper i enquadernats. La literatura ja és a tot arreu, i els llibres ja no són l'única literatura que hi coneixíem.

El llibre a l'era digital

"Hay que aprender a colaborar en esta nueva era analógica y digital", citava Wmagazín a Marcos García, director artístic de Medialab-Prado d'Espanya. Ens equivoquem si pensem que la nostra competència és aquell llibre d'aquella editorial que ha venut milers d'exemplars; no, la competència del món editorial són les noves plataformes d'entreteniment: les receptes de cuina ja són a Youtube, els thrillers més esperats es poden veure a Netflix, i la saga de fantasia més famosa ha fet guanyar bilions a HBO. Pensar que el llibre no té res a veure amb els continguts d'aquestes altres plataformes és un error: la lectura sempre ha estat una manera més d'entretenir-se. Condemnar-ho a només un objecte de cultura (en el sentit esnob, la cultura que ens fa aprendre, als lectors, i ens separa d'una massa grisa idiota que són "els altres") és un suïcidi: el llibre s'ha de tornar a distribuir massivament.

Així com hi ha bones sèries que les veuen milions, el llibre hauria d'aspirar a ser massificat. I és que la cultura popular no és sinònim de mala producció. Hi ha mals llibres com hi ha males sèries, i així també, hi ha bons llibres com hi ha molt bones sèries.

Les noves generacions creixen en un món on la universitat està desprestigiada, estudiar ja no és l'única manera de guanyar-se bé la vida, fer-se de si mateix un negoci ja no els sembla arriscat i la cultura és de fàcil accés (gràcies a Déu!): en un clic al telèfon mòbil, la Viquipèdia els explica més sobre la Guerra Civil que els programes escolars, un comentari viral els impulsa a la fama i poden escoltar, si volen, una peça de música clàssica de fa cinc-cents anys a l'Spotify. Amb tots aquests inputs, seguir mentint-los amb què llegir és quelcom més elevat, i que substitueix tot allò que fan al seu dia a dia, és fer de la lectura un hàbit residual. Llegir hauria de ser vist com a complementari d'aquest entreteniment a les pantalles, com a una aventura més: ni llegir els farà més intel·ligents, ni els farà més "culturetes".

Hem de començar a pensar en el transmèdia com el que ajudarà a crear lectors, i, per tant, és necessari acceptar canvis tant en el format, com en la distribució, com en la producció dels llibres.

Ebook pixabay

Transmèdia: hem d’arribar a les pantalles

Els llibres dels adolescents estan a les pantalles. En un article a El Periódico, s'apuntava a una enquesta que deia que només un 44,7% dels adolescents a Espanya diuen que llegeixen habitualment. Un llibre, és clar. Però no hi ha estadístiques de quants adolescents llegeixen cada dia moltes altres lectures des de les seves pantalles: i els que llegeixen aventures a un videojoc? I els que llegeixen fanfiction a través de les aplicacions? No, tot això no són llibres, perquè passen a un mitjà que no és el que estem acostumats. No podem donar estadístiques a una pregunta sense respondre, que és: són, totes les històries, literatura? És, un guió d'una pel·lícula, literatura? I un guió d'un videojoc? Són tots els llibres literatura?

És un debat massa llarg i amb massa matisos, però una cosa podem afirmar: els humans sempre hem consumit històries i literatura, molt abans que existissin els llibres. I per tant, la literatura no ve determinat d'un mitjà, sinó d'allò que s'explica. Els adolescents potser no llegeixen molts llibres, però si considerem que les històries són literatura, llavors, els adolescents no paren de consumir-ne, tant de relats com de literatura.

Per tant, entestar-nos en què el llibre és l'única plataforma literària, ja és de ser tossuts. Això duu, també, un canvi en les autoritats. Qui decideix, doncs, què passa a ser història?

Quan vaig ser a Berlín, vaig conèixer un noi suís a un club d'escriptura. Em va fer gràcia perquè em va preguntar en quin idioma escrivia, i va riure per sota el nas quan li vaig dir que ho feia en català: "Però el català no té mercat". Li vaig dir que sí, però, és clar, ell va explicar de què treballava, i ho vaig entendre tot: li havien donat una bona feina, assalariada i ubicada a Berlín, a una start-up que es deia Inkitt. A Inkitt, tothom pot penjar les seves novel·les (o fanfiction, o...). Hi ha un munt de lectors, i, entre ells, lectors beta(uns lectors assalariats) que es llegeixen el contingut, el comenten, el recomanen, voten si els ha agradat o no... L'empresa té analistes a jornada completa: analitzen quines històries agraden més, a quines hores es llegeixen (durant hores escolars, a altres hores de la nit?), a on les deixen (al primer capítol?, abans d'arribar al final?). Si hi ha històries amb bons números de lectors, l'equip d'Inkitt la contracta i en reserva els drets: ells mateixos et fan d'editors, de correctors, de dissenyadors... i vet aquí com tens la primera novel·la publicada i en distribució. El fet que ja hagi estat prepublicada t'assegura una estora de lectors apassionats que compraran el llibre en físic, en e-book o en audiobook.

Qui té el poder de decisió, a Inkitt? Ja no és, només, del lector, ni de l'editor, ni de l'scout. Els usuaris de la plataforma en tenen tant o més que ells, i això els fa sentir poderosos, i com que ells llegeixen el que volen llegir, després ho compren. Té seguiment. Té massificació. Com a autor, has trobat el lector que volies.

Els rols canvien

Però no fa falta anar a Berlín ni a una empresa que ha aconseguit finançament de The Guardian o The Financial Times: a Espanya també existeix Literup, una plataforma que publica novelletes de fantasia o ciència-ficció, i que se sustenta en l'opinió del públic a l'hora d'editar els seus llibres. Un dels canvis més sorprenents respecte a l'edició tradicional és que l'editorial no té la bústia de manuscrits oberts, sinó que funciona per projectes: el primer, #ProyectoVálidas, "era una campanya per visibilitzar protagonistes incapacitants. D'aquesta manera, els manuscrits s'adapten als nostres requisits", explica Meritxell Terrón, co-fundadora de la plataforma. L'autoritat és, doncs, de l'editor, però creant-ne un projecte obert, que comparteixen amb els seguidors de la plataforma, es crea també una comunitat que va més enllà del simple fet d'escriure.

Literup/Europa Press

Els creadors de Literup, José Molina i Merritxell Terrón

El procés editorial a Literup no diferencia molt de la resta d'editorials: es llegeixen ells mateixos el manuscrit, així també com els seus lectors, i si els agrada, es posen en contacte amb l'autor per comprar-li els drets. Si no els agrada, també li comenten què es podria millorar. Abans de comptar amb un autor, però, Literup té en compte que, ara, la literatura també és a les xarxes socials, i s'asseguren que l'autor no és algú problemàtic: "Al final, no deixa de ser una entrevista de feina, així que és fonamental que es pugui treballar bé amb aquella persona", justifica Terrón.

Literup no té distribució, sinó que ells mateixos arriben als seus seguidors i lectors. Mentre el manuscrit passa per edició i correcció, anuncien el llibre a través d'una plataforma semblant a Verkami, i s'inicia la preventa. "Hi ha 30 dies per aconseguir mínim 50 reserves del llibre. Si s'aconsegueixen, es publicarà en físic. Si no, només en digital". L'últim manuscrit, Hijos del exilio de Lola Flawless, ja ha superat les reserves, i s'estan regalant xapes, mapes... "Tot això fomenta la compra i serveix per recompensar als lectors que aposten per nosaltres", comenta la Meritxell.

El rol de l'editor, que la indústria editorial tradicional tant tem perdre avui en dia, però, seguirà existint, segons Terrón: "Està clar que star-system de l'auto publicació sempre ha existit i seguirà existint. Així que les editorials hauran de trobar el seu valor afegit, el 'què puc oferir-te que tu sol autopublicat no podries aconseguir'".

Acceptar el canvi

Ens podem posar les mans al cap i decidir que la literatura publicada a internet no és literatura, que els llibres sense distribució són cosa de mal negoci i que l'editor ha de publicar sempre sense tenir en compte el públic al qual es dirigeix. I si ho fem, ens quedarem tranquils amb la nostra gestió del negoci, però segurament ens acabem enfonsant.

Els canvis a l'hora de consumir la literatura ja han arribat, i impliquen fer-ho a distintes plataformes, crear una comunitat a internet, democratitzar l’accés a la lectura i a l’edició, i pensar que, fer alguna cosa bona i que agradi, ja no és cosa dels quatre de sempre. Si volem crear lectors (que no ha estat sempre aquest, el nostre objectiu?), haurem de fer cas, altre cop, de Darwin: "No és el més fort de les espècies el que sobreviu, tampoc el més intel·ligent sobreviu. És aquell que s'adapti millor al canvi."