Així com el cap d’estat de molts països també n’és el comandant en cap de les seves forces armades, a Catalunya el president podria ser, almenys fins que vinguin temps millors, l’editor en cap de les lletres catalanes. El president Torra, de fet, com a editor d’A Contravent, ja va dur a terme de forma particular la tasca de salvar del naufragi de 1939 alguns escriptors i obres que havien restat enfonsats. Ara es tractaria d’acometre la mateixa feina a través dels recursos públics i de forma sistemàtica, amb un criteri universal. Ja sé que això és un simple desig, perquè la Generalitat omet contínuament el seu deure de socors, però ho apunto com a probabilitat per a expandir els límits de la imaginació tribal.

Per sort, les tasques de salvament les han assumit diferents iniciatives privades. Un a un, porten autors i obres fins a la riba, on amb fortuna podran trobar un sostre nou. Els últims anys hem vist com es recuperaven per al present, que és el primer pas per a llegar-los al futur, autors com Pere Calders, Victor Català o Prudenci Bertrana, per parlar d’escriptors dels quals s’ha reeditat tota o un bon gruix de la seva obra. Aquesta seria la primera part. Un cop trets de l’aigua, la segona part seria preguntar-se què en fem, de tot plegat. Cal donar-li al nàufrag, que tot just esbufega d’esquenes a la sorra, una missió o, si volem ser més modestos, una feina amb què mantenir-lo ocupat.

Ara és quan parlo, dos paràgrafs més tard, del llibre que vull ressenyar. Però encara ho ajornaré unes línies, perquè la publicació d’Històries de la carn i de la sang, d’Agustí Esclasans, que és el llibre en qüestió, forma part d’una estratègia que val la pena de remarcar. L’editorial Males Herbes té el seu negociat en el domini de la ciència-ficció. No definirem aquí els marges d’aquest terreny, només consignarem que tota la mandanga literària que tingui a veure amb la fantasia o el terror o el futurisme o etcètera forma part del seu vedat: des de Max Besora a Stephen King, de Ray Bradbury a Aurora Bertrana, el seu catàleg és imponent.

A finals de 2018, Males Herbes va publicar una antologia amb el títol Savis, bojos i difunts, que recollia una sèrie de relats d’escriptors a cavall dels segles XIX i XX d’allò que van anomenar el conte decadentista a Catalunya. Ramon Mas, un dels cervells de l’editorial, va escriure’n el pròleg. Allà, Mas explica que hi ha tot un món fora de la història oficial —ja de per sí força mancada, afegeixo jo— i que la literatura catalana no només ha parlat, com deia Fuster, de les vides de sants i de la bellesa de l’Empordà. El conte decadentista, per temes i per estil, no té res a veure amb la idea que ens hem (de)format a l’escola sobre el modernisme i el noucentisme.

És a dir, Mas reivindica la categorització dins del seu gènere, que com hem vist són molts gèneres a la vegada, d’una part de la tradició oculta o oblidada. Per això diu: “si volem que la literatura catalana del segle XXI sigui capaç de trobar tot tipus de referents en la seva pròpia llengua, caldrà començar a desenterrar els llibres no hegemònics del segle XX”. Heus aquí, gener de 2020, que Males Herbes reedita les Històries de la carn i de la sang, un conjunt de relats d’Agustí Esclasans publicat per primer cop l’any 1928. La intel·ligència consisteix en què, no tan sols llencen un salvavides a un autor que d’altra forma romandria al fons del mar, sinó que amplien l’imaginari de la literatura catalana a base d’incorporar elements que queien fora del cànon tradicional. Així mateix, la literatura de gènere guanya una nova branca que en reforça el seu tronc principal.

Aquesta estratègia respondria la pregunta que ens fèiem al principi —què fem de les restes del naufragi que aconseguim tornar a terra— però no diu res sobre el valor de l’obra. Les històries d’Esclasans, un cop rescatades, s’han d’enfrontar per sí soles a la posteritat —com tothom. A aquest respecte, és útil llegir la crítica que va fer del llibre Carles Riba quan va sortir per primer cop, el 1928, escrita per a La Publicitat en tres parts durant els mesos de setembre i octubre del mateix any. Una de les idees que hi exposa és que a les narracions d’Esclasans hi ha un desdoblament de realitats, la dels fets i la dels símbols, que se superposen o bé fan el seu camí en paral·lel. Riba també parla de màgia: “ […] si la memòria involuntària li pren embranzida i del seu fons obac puja la riquesa d’analogies un dia inconscientment percebudes, i que ja han estat assimilades i viscudes més enllà de la consciència, diríem en la sang mateixa, s’organitza a la vista de l’espectador una rara màgia de sons i d’imatges […]”.

Ho esmento perquè si a l’època algú hagués parlat dels contes d’Esclasans com a literatura decadentista, és possible que les burles de què hauria sigut objecte haguessin acabat a un anecdotari de Francesc Pujols. El naufragi també significa un tall quant a la comprensió i a la recepció dels textos. La màgia que apunta Riba, no obstant això, és el portal que han trobat Ramon Mas i companyia per fer passar Esclasans als nostres dies. Al cap i a la fi, es tracta d’un conjunt de contes que retraten una Barcelona fosca, poblada de personatges perturbats, de morts violentes o sobtades i de finals tràgics, narrada amb una veu que juga a entrar i sortir de l’acció i una prosa que quan no fa allò que deia Riba es pot arribar a fer difícil de seguir.

Són vint contes, cadascun d’ells dedicat a un escriptor. El primer de tots, per cert, a Carles Riba. Hi surten tots: Josep Pla, Carner, Sagarra, Pompeu Fabra, els germans Soldevila, Rovira i Virgili, etcètera. Homes nascuts entre 1880 i 1900, amb l’excepció de Fabra (1868). La historiografia de la literatura catalana no s’ha donat gaire a pensar en termes generacionals, o bé no ho ha fet gaire a fons. A mi, quan vaig acabar de llegir les Històries de carn i de sang, amb la seva col·lecció de fracassos i de misèria i la impassibilitat del narrador amb què sovinteja els pics “màgics”, he de reconèixer que el primer que em va passar pel cap és que el llibre era una fabulació del tipus de vida que esperava a aquella generació de nàufrags, escrit com un presagi.

De moment, Esclasans és a terra.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat