El filòleg Narcís Garolera i Carbonell (Vic, 1949) acaba de publicar les seves memòries, titulades Galeries del record. En elles fa un repàs des del seu naixement en una família de tradició rural fins a la jubilació com a catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, passant pel fonamental pas pel Seminari de Vic, els estudis de Filologia, la descoberta de Jacint Verdaguer i una carrera acadèmica no exempta de topades amb adversaris i enemics. Sense pèls a la llengua ni a la ploma, Garolera parla amb bonhomia i murrieria des dels seus 70 anys al jardí de l'Ateneu, un dels espais que l'han fet com és.

Per què publica ara les seves memòries?

Com dic a la introducció, vull deixar constància, més que de la meva vida, dels fets que he viscut i de les persones que he tractat, perquè en quedi memòria. Tenen l'objectiu de ser un testimoni, no de ser una obra literària ambiciosament creada. Parlo de mi, però també parlo de molta gent. A l'índex de noms hi ha cap a 900 persones que he tractat. La majoria són morts i el temps s'ho endú tot. Per tant, el llibre és la meva lluita contra la voracitat del temps.

Neix a Vic l'any 1949 i parla d'un món que desapareix.

Vaig néixer en una família d'una catalanitat total, monolingüe. La meva àvia era analfabeta i no sabia el castellà i els meus parents de pagès eren de l'època preindustrial.

Vull deixar constància, més que de la meva vida, dels fets que he viscut i de les persones que he tractat, perquè en quedi memòria

Alguns detalls o escenes que evoca semblen del segle XIX.

O del XV! Els meus parents propietaris no tenien llum, no tenien aigua corrent, no tenien telèfon ni televisió. Es feien el pa i s'asseien durant hores davant del foc. Era un nucli familiar igual que havia estat durant segles. Allà vaig conèixer un món anterior a la Revolució Industrial.

Parla d'una casa on va viure amb les vaques a la part de baix i on feia molt de fred.

Un fred siberià. Casa meva, a Vic, era mig de pagès. Teníem un camp al davant on, com el nen Jesús –els meus pares es deien Josep i Maria–, m'hi vaig perdre, i al llit sentia les vaques com feien remor amb les banyes i em proporcionaven escalfor.

Com era el Vic de la seva infància?

Era, com diria Josep Pla, hòrrid. Feia molt de fred, molt més fred que ara. Un dia recordo que havia nevat i glaçat i el termòmetre marcava 22° sota cera. Jo anava a escola a peu amb passamuntanyes, guants... Deien de Vic que era la ciutat de les quatre F: Fred, fang, frares i fanatisme. Per cert, la ciutat que tothom deia que era plena de fanàtics va donar l'home més equilibrat que ha existit: No Verdaguer, que no era de Vic, sinó el savi Jaume Balmes, com sentia dir de petit, que sempre va intentar trobar síntesis polítiques i va defensar-se de les acusacions de criptocarlí amb un text "en defensa pròpia", Vindicación personal, que Verdaguer devia conèixer.

El seu pare va fer la guerra... amb els dits "nacionals".

Quina gran contradicció el meu pare! La imago paterna del meu pare és molt forta per moltes coses. Era un pare que estimava molt i jo a ell. El meu pare era un home contradictori, però l'he anat entenent. Quan va veure els assassinats de Vic es va passar. A mi la guerra m'ha arribat pels pares. Per exemple, la crema de sants a la plaça de Vic, on van cremar llibres, objectes litúrgics i també els papers del canonge Collell. Aquesta fascinació pel foc d'aquest país, on el primer que es fa és calar foc.

La catedral de Vic, per exemple.

Van anar a buscar el bisbe i com que es va escapar, van cremar la catedral. Els faieros treien les coses per cremar-les a fora, però la que duia el grup els va dir que ho portessin tot a dins i hi calessin foc.

Com la va viure la guerra el seu pare?

El meu pare va passar la frontera en una de les expedicions organitzades per Mossèn Pere de la Pipa que li deien, i va arribar a l'Espanya franquista on, a diferència d'altres catalans, no es va apuntar al Requetè sinó a Falange. Els veia més progres i suposo que, com que l'avi era un carlinot autoritari, ho va fer portar la contrària. L'any 1939 ja va arribar el desengany: va veure que ocupaven tots els càrrecs, gent que no havia fet la guerra.

A Vic els franquistes eren tots catalans.

A Vic he conegut espanyolistes catalaníssims, de Fuerza Nueva. Gent com Josep Anglada en són l'exemple. Només eren castellans els guàrdia civils i alguns maristes. Per cert, quan es penja l'etiqueta de carlins a gent com Collell i companyia, s'equivoquen. Eren vigatans, és a dir, austriacistes. Es tracta de trencar discursos i tòpics.

Ho ha fet sempre, això?

Fins on he pogut i amb mesura. Perquè per mi sempre ha valgut més l'amistat. El meu avi i la meva mare eren mesurats, molt vigatans en aquest sentit. La part més folla meva em ve del pare i de l'avi patern.

Al seu pare li van anar malament les coses...

Era un rei Mides al revés. Tot el que tocava ho enfonsava. Si no hagués estat per això, seria un ric propietari.

Parlem del Seminari. Vostè és la darrera generació que va estudiar en llatí.

En Martí de Riquer sempre em deia que als Jocs Florals de Barcelona que van premiar Verdaguer, de tots aquells prohoms l'únic que sabia llatí era mossèn Cinto, que era un jove de 20 anys. Al Seminari ens feien classe de llatí durant dues hores diàries cada dia durant cinc anys. Era la llengua de l'Església i dels clàssics, Horaci, Ovidi i Virgili. Jo vaig fer Humanitats, que volia dir bàsicament tres anys de gramàtica, que volia dir llatí, dos de retòrica, és a dir, l'art de parlar, tres de filosofia, que era com has de pensar i cinc de teologia, que era el contingut. Jo vaig deixar la Teologia.

Van ser els darrers fills de Trento.

Ja ho crec! El Seminari era tridentí o conciliar, és a dir, es tractava de tot un humanisme dissenyat a la Contrareforma. Vam celebrar els 400 anys de Trento.

De tota manera, ja va tenir professors que havien estudiat en Universitats estrangeres i portaven nous aires.

Eren professors que havien estat a Roma, Turíngia, Lovaina. Gent molt bona que del Seminari enviaven a aquestes Universitats per tenir bons professors i que tornaven amb les modes esquerranes de l'època. Nosaltres ho vèiem i ho vivíem perquè ens llegien textos de Sartre o de Kafka. Vam estudiar Freud i fins i tot Engels! Imagina't, un seminarista com jo fent un treball sobre L'origen de la família, la propietat privada i l'estat d'Engels per un professor capellà. Quan vaig arribar a la Universitat de Barcelona vaig quedar veient visions. M'havia format en català, d'una manera natural, estudiant Freud i Engels, i no entenia aquells pijos que anaven amb Marcuse sota el braç i deien que el català era la llengua de la burgesia. Ara, a la Universitat vaig descobrir la llibertat i l'esperit crític.

Al Seminari vam estudiar molt de llatí, però també llegíem Sartre o Kafka, i fins i tot vaig fer un treball sobre Engels!

Va ser un alliberament sortir d'aquell Seminari de Vic?

Al llibre ho explico encapçalant-ho amb el títol d'un film de Renoir, À nous la liberté! Vaig descobrir la llibertat de no ser a casa –on vaig viure poquíssim– ni en un internat com el Seminari. Llavors sortia cada dia, anava al cine a veure Art i assaig, etc.

Hi ha molt de cinema al llibre.

Al Seminari de Vic ja ens van ensenyar molt de cinema perquè teníem un professor que deia que un capellà havia de conèixer el cinema. Vèiem La guerra dels botons, però també Rocco i els seus germans o El cebo, una història de pederàstia.

A la Universitat va tenir professors que et van marcar, però també altres mestres que vas trobar a fora.

Crec que tots eren pares o germans grans substitutoris pel fet de no haver viscut a casa. He buscat tota la vida els pares que no tenia a prop. Aquests pares han estat, Joan Coromines de lluny, com un oncle d'Amèrica. Antoni M. Badia i Margarit, que el 1964 ja em va dedicar un llibre quan tenia 15 anys. Acabava de descobrir la Filologia Romànica i volia ser com ell. O l'amic Josep Ruaix, a qui vaig conèixer al Seminari i em va introduir en la passió per la llengua. Jo a la llengua no hi puc renunciar, però no per una qüestió nacionalista. Bàsicament sóc català. Per mi el català té un component sentimental i profund de mi mateix, que va lligada a les pulsions i les descobertes adolescents.

 He buscat tota la vida els pares que no tenia a prop: Coromines, Solà, Badia i Margarit...

El servei militar el va fer a Mallorca...

No em va marcar. De fet, continuo somiant amb la casa de Vic, amb el Seminari, amb la Universitat, però amb la mili, mai. Però hi vaig estar 15 mesos! Era gran, havia acabat la carrera i anava protegit. A més, parlava català amb el tinent l'any 1973, perquè es pensava que xerrava mallorquí.

A Mallorca va conèixer Llorenç Vilallonga.

Encara vaig tractar més Foix, a qui anàvem a veure cada dilluns i fèiem com una de seminari on comentàvem, cada setmana, un llibre seu. Era un home tan egòlatra!

També va conèixer Gabriel Ferrater.

Era el professor brillant, el seductor, l'home de qui ho esperàvem tot i va morir a 50 anys –com Antoni Comas o com Joan Maragall. El seu suïcidi ens va fotre molt! Vaig ser dels que va anar a l'enterrament, amb el meu amic Jaume Medina, però en comptes d'anar al cementiri ens vam equivocar i vam anar a l'església.

Ha estat autodidacta?

Sóc molt curiós. El meu desig sempre ha estat aprendre. Arribaré a morir-me intentant aprendre coses fins al final. Dec tenir dins meu la necessitat de saber. El meu pare sempre deia que el saber no ocupa lloc, però també creia allò d'"home de llibres, pobre segur". Si m'hagués pogut pagar una carrera, hauria d'haver estudiat Dret. El mateix pare de Joan Coromines sembla que tampoc veia massa bé que es dediqués a les lletres i volia que fes una carrera de profit.

Deia que Joan Coromines havia estat com un pare o un oncle.

El vaig plorar molt quan es va morir, com si hagués estat un pare. Va ser una persona extraordinària, com un Ramon Llull o un Jacint Verdaguer, grans personalitats que aguanten ells sols una llengua i una cultura. Vaig poder-lo conèixer gràcies al seu secretari Joan Ferrer i vaig anar-lo a veure després que Josep Maria de Casacuberta, el seu gran amic, em publiqués la tesi sobre Verdaguer. Parlàvem sobre Verdaguer, que l'apassionava. Els enemics de Verdaguer eren enemics seus!

Com arriba a interessar-se per Verdaguer?

Gràcies al seu senyor Solà i Camps, amb qui vaig coincidir a la Inspecció d'Ensenyament. Havia estat ajudant de Montoliu a la Universitat però no podia donar classes perquè era papissot. Vaig passar de Joan Solà, el meu altre pare o germà gran, a Josep Maria Solà i vaig canviar totalment de tema. Ell em va introduir en Verdaguer, i vaig fer la tesi –la primera tesi sobre Verdaguer– fora de la Universitat, d'on havia hagut de sortir per una llei d'incompatibilitats.

Què ha suposat per a vostè estudiar Verdaguer?

Hi vaig entrar per la qüestió de la llengua. Sempre la llengua. I després m'ha anat interessant la figura, la persona. No hi ha tal drama ni tragèdia, sinó que li van posar traves els seus. Jo l'entenc perfectament i hauria fet el mateix. A més, venia de propietaris que van acabar sent masovers i això marca el caràcter. Tenia l'orgull de saber que valia i era superior i que alguns mediocres i el poder –Morgades, el marquès de Comillas, etc.– li feien la vida impossible. Contra ells es va plantar. Jo crec que hauria fet el mateix. Es va defensar als diaris i aquí no tenia rivals. En Riquer sempre elogiava la prosa d'En defensa pròpia.

Entenc Verdaguer perfectament. Els seus li van posar traves i es va rebel·lar. Jo hauria fet el mateix.

Justament un altre dels seus mestres va ser Martí de Riquer.

Sempre li estaré agraït. Em rebia sovint a casa seva i em va salvar la tesi. Va ser el president del tribunal i va poder aturar en Joaquim Molas, que es va portar molt malament amb mi.

Amb Molas les relacions van ser totalment diferents.

A mi m'ha perjudicat el fet de no haver estat al PSUC. He trigat 20 anys a ser catedràtic per aquest motiu. Fins i tot si hagués tingut carnet de Convergència, m'hauria costat menys entrar a la Universitat. La pinça PSUC-Pujol la vaig veure a la Universitat Pompeu Fabra. Quan em van empènyer a presentar-me com a aspirant a professor el rector Argullol no em coneixia de res, per ell era un parvenu. Quan li vaig dir que estudiava Verdaguer em va dir que era molt antic! Em van obrir un expedient acadèmic perquè suspenia massa, impulsat per la degana d'Humanitats i els alumnes.

Se'n va sortir, però, com explica el llibre.

La Providència vetlla per mi! (riu) Vaig tenir molts problemes. Fins i tot vaig haver de visitar un psiquiatre. Em van voler destruir.

No amaga ni el patiment ni les depressions.

Sóc un home de la broma i a qui agrada riure, però la meva vida ha estat molt dura. Passa com els pallassos, que quan estan sols ploren. Joan Capri era un home que plorava de depressió i sortia a l'escenari i la gent reia. Faig un balanç positiu de la meva vida, tanmateix. Malgrat la ruïna de casa, el fet d'haver estat internat al Seminari i les dificultats que m'he anat trobant, he fet el que volgut. Ara, m'ha costat molt. Volia ser catedràtic a 15 anys i vaig acabar-ne sent als 60.

A mi m'ha perjudicat el fet de no haver estat al PSUC o no tenir carnet de CDC. Volia ser catedràtic a 15 anys i ho vaig acabar sent als 60!

Va veure la política i l'Administració de prop, i en va quedar desenganyat.

El món pujolista manava i anaven pujant els que portaven El País sota el braç. Se suposa que els catalanistes eren els meus i, entretant, miraven com portava la creu dels meus adversaris. De tota manera, no vaig tenir mai la temptació de passar-me al costat dels anticatalanistes. Les ideologies es poden canviar, però els sentiments, no. Per grossa que me la facin.

Som a l'Ateneu. Què ha significat per a vostè?

Per mi ha estat l'altra Universitat. Fa 45 anys que hi vinc, he après molt i he conegut gent excepcional. Era la casa dels que no teníem casa. Vivia en una dispesa d'on hauria d'haver marxat el primer dia!

Ha editat Josep Maria de Sagarra i Josep Pla.

A la mili me'n vaig emportar els Aperitius de Sagarra i El quadern gris em va vacunar de beneiteries, com Marcuse i aquestes coses!

Josep Cots, que ha editat el llibre i va ser company seu al Seminari em deia que va sortir ateu d'allà. I vostè?

Per ser ateu has d'admetre l'existència de Déu i negar-la. Jo no tinc valor.

No hi pensa?

Cada dia més. Sobretot perquè ara ja tinc davant la parca. Aquesta necessitat de passar comptes em turmenta, perquè visc instal·lat en el dubte. El dubte, que gent com Balmes no podia suportar. Jo sóc del Cant espiritual de Maragall, quan diu "si heu fet les coses a mos ulls tan belles, si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, per què aclucà'ls cercant un altre com?". El bisbe Torras i Bages li va picar la cresta i va afegir els versos finals, que són els que es posen als recordatoris.