Julio Muñoz Ramonet va ser un personatge de pel·lícula: va estar implicat en nombrosos negocis bruts, va enriquir-se extraordinàriament i va deixar una endimoniada herència (amb nombroses obres d'art que correspondrien a la ciutat de Barcelona). Ara l'editorial Comanegra i la Fundació Muñoz Ramonet diseccionen la seva figura a Muñoz Ramonet. Retrat d'un home sense imatge (editorial Comanegra). L'obra es composa de vuit textos, entre els quals dos de claus: els de José Martí Gómez i de Xavier Muñoz, dues persones que van intentar treure a la llum els draps bruts de l'empresari i que van ser incansablement perseguits judicialment per aquest, que intentava tapar qualsevol crítica (i que ho va aconseguir ben sovint). El llibre es completa amb textos de Manel Risques (que fa d'editor del text), de Xavier Theros, de Joan Miquel Gual, de Montserrat Llonch, d'Esther Alsina i de José Ángel Montañés.

Jardí Muñoz Ramonet Canaan, Wikimedia CC 4.0 Internacional

Jardí Muñoz Ramonet

Un home per a un temps

Julio Muñoz Ramonet va enriquir-se extraordinàriament en temps de la postguerra, quan els vencedors de la guerra civil van tenir tot tipus de prebendes que els van permetre de destacar en tots els camps. L'ascens econòmic de Muñor Ramonet no s'entendria sense els beneficis que obtenia dels cupos de cotó que obtenia de l'administració en un temps en què la venda d'aquest producte estava estrictament controlada per l'Estat. I va enriquir-se extraordinàriament facilitant l'evasió de capitals cap a Suïssa, en uns temps en què això era considerat una activitat normal per a algú adinerat. La seva llarga impunitat, sens dubte, tenia molt a veure amb la seva col·laboració amb el bàndol rebel durant la guerra civil. I també amb les seves relacions familiars: va casar-se amb Isabel Vilallonga, la filla del director del Banc Central. De fet, la caiguda de l'empresari va anar associada als seus problemes familiars.

Colònia Can Batlló @LaCol Col·lectiu d'Arquitectes

Colònia Can Batlló @LaCol Col·lectiu d'Arquitectes

L'especulació com a ofici

El cap de la secció d'estafes de la policia espanyola a Catalunya creia que Muñoz Ramonet havia realitzat estafes de primer nivell, però assegurava que era un dels delinqüents més hàbils que havia conegut, perquè l'opacitat de les seves trames feia que fos gairebé impossible portar-lo a judici. De fet, al llibre apareixen nombrosos negocis tèrbols, a Espanya en un principi, però més tard també a Suïssa, on Muñoz Ramonet va fer de les seves en el món del secret bancari i, a més a més, es va beneficiar d'un exili daurat fins a la seva mort. La seva no és una història de grans èxits empresarials. De fet, totes les seves fàbriques van anar desapareixent, una rere l'altra. De l'àliga, emblema dels seus negocis, no en quedava res de res en el moment de la seva mort. No és que es fonguessin els seus negocis tèxtils, com el de Can Batlló, sinó que van anar-se'n en orris totes les seves iniciatives, com la Compañía Internacional de Seguros, les seves immobiliàries, els seus negocis de fosfats a Cuba o fins i tot els seus bancs suïssos, habitualment tan lucratius. Però ell mai no es arruïnar: mai no va deixar de tenir grans possessions ni de viure amb gran luxe, gràcies a l'entramat empresarial que el protegia. Va tancar Can Batlló, però la seva opaca xarxa d'empreses va beneficiar-se de la confusa situació immobiliària del lloc. Els seus controvertits negocis van perjudicar molta gent, des d'una menor que havia heretat una gran propietat fins a la família del dictador dominicà Rafael Leónidads Trujillo, socis de Julio Muñoz als magatzems El Águila. Els seus negocis sovint acabaven de forma misteriosa: quan va tancar els magatzems El Águila de la plaça Universitat va voler enderrocar l'edifici. L'Ajuntament no li ho va permetre per ser edifici de valor històric. Però el 1981 l'edifici va cremar-se, i Julio Muñoz va beneficiar-se d'una rica pòlissa d'assegurances que havia signat tan sols un mes abans. O era un home amb molta sort o era una altra cosa.

Magatzems El Águila

Magatzems El Águila, a Pelai - Universitat, desapareguts el 1981.

Justícia, de qui?

El que queda diametralment clar de la lectura d'aquesta obra és els problemes que té l'administració de justícia amb els grans delinqüents, els que tenen moltes influències i prou recursos com per dissenyar complexes operacions legals per amagar els seus delictes. Muñoz Ramonet va ser autor de nombroses malifetes, però mai no va ser castigat amb contundència. I les víctimes de l'empresari mai no van ser indemnitzades. I sembla que el contenciós legal entre l'Ajuntament i les filles de Muñoz Ramonet va pel mateix camí. Xavier Muñoz, que va denunciar les corrupteles de Muñoz Ramonet en un llibre (Muñoz Ramonet, societat il·limitada) assegura en el seu capítol: "els plets els guanyen els rics". De fet, el seu llibre va ser retirat de les llibreries, quan anava per la seva tercera edició, perquè l'autor no es va sentir capaç d'enfrontar-se a la màquina de pledejar que és la família Ramonet.

Sense rostre?

Julio Muñoz Ramonet va ser molt aficionat als autohomenatges, tan arrelats a la cultura empresarial del franquisme. Quan les seves empreses feien algun acte, sovint aquest es transformava en un autèntic acte de vassallatge a l'amo (les seves inicials, MR, envaïen pobles i colònies industrials). I, malgrat tot, no es conserven gaires imatges de l'empresari. Sembla ser que va ser molt zelós de la seva imatge. El títol del llibre, per això, es refereix a un "home sense imatge". Joan Miquel Gual reconstrueix el personatge a partir, no tant de les seves fotos disponibles, com de les seves absències a l'arxiu fotogràfic de la ciutat. Intentarà recrear, amb fotografies en què Muñoz Ramonet no hi apareix, imatges de moments icònics de la seva vida i tractarà de passejar pels escenaris de les seves proeses i dels seus crims.

Magatzems El Siglo

Grans magatzems El Siglo

Un llegat desaparegut

En els darrers temps Julio Muñoz Ramonet s'ha fet molt conegut per les polèmiques sobre el seu llegat artístic. El seu primer fons artístic va aconseguir-lo, després de la guerra, en una tèrbola operació. Més tard, incrementaria molt la seva col·lecció amb obres molt diverses, sense que mai arribés a ser reconegut com un admirador del món del art. En morir, l'empresari va deixar el seu palau del carrer Muntaner i les riques obres d'art que contenia a l'Ajuntament, amb la condició que creés una Fundació amb el seu nom. Però el notari i els hereus no van notificar l'herència a l'Ajuntament i aquest va assabentar-se'n, molt més tard, per una filtració. Quan, per fi, l'Ajuntament va prendre possessió del palau, va trobar-hi només obres d'art de poc valor. Les filles de l'empresari havien espoliat l'interior del palauet. Els processos judicials van començar i encara no s'han aturat. Les Muñoz van mostrar-se dignes successores del seu pare en el seu litigi judicial i van recórrer de forma contínua a empreses interposades, denúncies creuades i tot tipus d'estratègies legalistes per evitar retornar les peces... Hi ha proves que algunes obres van ser venudes en contra de les instruccions judicials, però el procés de restitució de la major part dels quadres de valor no ha estat possible, entre d'altres coses perquè s'han amagat amb cura totes les proves. Bona part dels quadres no eren formalment propietat de Ramonet, sinó de l'entremat d'empreses de la seva propietat, que les comprava i venia contínuament per amagar el seu patrimoni.

Ironia pòstuma

El llibre que publica ara Comanegra, i que és la més gran obra d'investigació sobre aquest personatge tan opac, s'ha publicat paradoxalment amb el suport de la Fundació Julio Muñoz Ramonet, que l'Ajuntament de Barcelona va impulsar perquè així figurava en les últimes voluntats de l'empresari. Mentre nens i jubilats disfruten dels jardins de l'antic palauet de l'empresari al carrer Muntaner, la ciutat sembla encara lluny de poder recuperar els quadres que per llei li pertoquen. És possible que molts no arribin mai. Però, com a mínim, amb aquest Retrat d'un home sense imatge queda clar qui va ser Muñoz Ramonet. I no va ser un benefactor de la humanitat.

 

Foto de portada: Canaan, Wikimedia CC 4.0 Internacional.