Bbbbzzzz, brunzeixen les mosques. Bbbbzzzz, brunzeixen les pantalles de LEDs. Pierre Huyghe, artista francès, ha convertit la Serpentine Gallery en una incubadora. Milers de mosques neixen a la lleixa de la volta de l'espai central de la galeria, es dispersen per les parets i els sostres, s'encaterinen damunt de les pantalles de llums de LED, beuen aigua, llepen sucre i es moren, escampades al terra de les sales.

UUmwelt, imatge de la instal·lació, Serpentine Gallery, Londres. Copyright Ola Rindal. Cortesia de l'artista i de les Serpentine Galleries

UUmwelt, imatge de la instal·lació, Serpentine Gallery, Londres. Copyright Ola Rindal. Cortesia de l'artista i de les Serpentine Galleries

Però el que mostren les pantalles a l'exposició de Huyghe, que duu per nom UUmwelt, és tant o més anguniejant que l'escampall d'insectes. Les imatges de les pantalles han estat imaginades per cervells humans però capturades per ordinadors. La premissa no és senzilla. L'explicació tampoc. L'artista ha col·laborat amb un laboratori de Kyoto on un grup de científics treballen per reconstruir i descodificar imatges mentals. O sigui, per entendre, o fins i tot endevinar, què veuen els teus ulls i/o imagina el teu cervell. Aquesta telepatia científica en forma d'intel·ligència artificial utilitza la ressonància magnètica per tal de mesurar l'activitat cerebral, i després d'analitzar aquesta activitat, recerca mils de possibles exemples d'imatges, i determina què visualitza el senyor que fan servir de conillet d'índies.

Però el cervell humà és exageradament ràpid. I cap imatge s'hi congrega quietament gaire estona. Les idees s'entrellacen, es connecten i modifiquen constantment. I en conseqüència, l'ordinador prova desesperadament de desxifrar el pensament líquid, i el que veiem a les pantalles és un reguitzell d'imatges canviants, inestables i grotesques. A mig formar, o a mig deformar. Impossibles d'entendre per un pobre visitant que, entre mosques, a estones hi reconeix animals, màquines o paisatges. I que se les mira, a mig camí de la repulsa i la curiositat. Sense saber si aquests sentiments els provoca l'error: el seu aspecte de monstruositat fracassada només mig reconeixible. O la creixent sensació de terror davant l'evidència que hi són a prop, realment molt a prop, de trobar i reproduir exactament com funciona el cervell humà.

Cortesia de l'artista i de les Serpentine Galleries; © Kamitani Lab / Kyoto University and ATR

Cortesia de l'artista i de les Serpentine Galleries; © Kamitani Lab / Kyoto University and ATR

Però la complexitat que Huyghe planteja a Serpentine no s'acaba amb les mosques i les pantalles. Les parets de la galeria han estat llimades, i gairebé com els dibuixos d'una cova, revelen la història i els colors d'antigues exposicions. Alhora, les imatges que ens mostren les pantalles són també modificades per les coses que passen a l'espai expositiu: la llum, la temperatura, els nivells d'humitat, la presencia o vol dels insectes i la quantitat de visitants, en un ecosistema que barreja agents humans, animals i tecnològics.

Hyde Park, que és el parc reial més gran de Londres, establert com a tal per Enric VIII d'Anglaterra l'any 1536, acull des del 1970 les Serpentine Galleries. Aquest novembre el parc està en ple i esplendorós esclat tardorenc. Esquirols, castanyes, glans i fulles de tots els tons de groc, ocre, vermell, taronja i marró... però l'ecosistema que es congria dins del petit pavelló de la Serpentine, protegit darrere portes i cortines gruixudes de plàstic, no té res a veure amb la innocència idealitzada i tardorenca que descric. Pierre Huyghe és àmpliament reconegut per les seves instal·lacions com ecosistemes, on conviuen entitats independents, algunes de vives i d'altres no, que s'autoorganitzen, evolucionen i s'adapten dins d'un espai. L'artista proposa, altera i condiciona aquests ecosistemes, però els esdeveniments que hi acaben tenint lloc, passen voluntàriament fora del seu control, i les entitats que el conformen canvien inevitablement al llarg de l'exposició. Sovint, mal que el visitant s'hi passegi, i durant una estona en formi part, els modes d'existència i d'intel·ligència involucrats poden ser fins i tot imperceptibles a la seva mirada. A tall d'exemples gairebé llegendaris, podríem citar les instal·lacions que l'artista va fer per la Documenta 13 a Kassel, 2012, i a Münster 2017. Huyghe ho sintetitza tot plegat prou bé: "No vull exposar una cosa a algú, sinó exposar algú a alguna cosa", explica. I jo, quan passejo per les sales de Serpentine Gallery, procurant no trepitjar mosques mortes i debatent-me entre la fascinació i les ganes de fugir, ens imagino, a nosaltres, els visitants, essent donats d'aliment als insectes i a les pantalles.

Exposició Serpentine Gallery/Irene Solà

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat