El cineasta Francesc Betriu, director de l'adaptació cinematogràfica de La plaça del Diamant, ha mort als 80 anys segons ha informat la Filmoteca de Catalunya. Betriu va rebre el Premi Gaudí d'Honor de l'Acadèmia cel Cinema Català. 

Nascut a Organyà (Alt Urgell) l'any 1940, tot i que en un principi va començar a estudiar Farmàcia per tradició familiar va acabar-se decantant per les Ciències Econòmiques, disciplina en la qual es llicenciaria a la Universitat de Barcelona, abans de traslladar-se a Madrid on estudiaria Ciències Polítiques i Sociologia i començaria els estudis de Direcció a la Escuela Oficial de Cinematografia. Hi coincidiria amb una generació d'or del cinema espanyol, com Víctor Erice, José Luis García Sánchez, Manuel Gutiérrez AragónÁngel Fernández Santos i, curiosament en seria expulsat per falta d'assistència.

Acostumat a compaginar diverses feines, com a crític de cinema i corresponsal de Fotogramas, director i guionista de diversos curts, documentals i sèries, va debutar l'any 1973 amb Corazón solitario, un melodrama protagonitzat per un home senzill que desitja tenir parallea, a la que seguira la pel·lícula Fúria española, protagonitzada per Cassen i Mònica Randall, en que oferia una visió satírica del món futboler que malgrat el títol –o potser justament per això– va patir la mutilació de la censura.

La pel·lícula més coneguda de Paco Betriu, però, seria l'adaptació cinematogràfica i televisiva de La plaça del Diamant, la novel·la de Mercè Rodoreda, protagonitzada per uns llavors joveníssims Sílvia Munt i Lluís Homar. L'adaptació per televisió, un antic somni del director, va comptar amb l'aprovació de l'escriptora que després de veure'n en resultat va participar en la promoció del film que adaptava la vida de Natàlia, anomenada per Quimet, Colometa, i va ser un èxit dins i fora de les nostres fronteres. Tot i això, darrerament, Betriu considerava que la versió que es va estrenar als cinemes no estava a l'alçada de la sèrie.

Betriu també va adaptar la novel·la Réquiem por un campesino español, de l'escriptor aragonès Ramón J. Sénder, en una pel·lícula protagonitza per l'actor valencià Antonio Ferrandis, com a Mossén Millán, i un llavors poc conegut Antonio Banderas, en el paper de Paco el del Molino, i Sinatra, Premi Nacional de Cinematografia, basada en la novel·la de Raül Núñez, amb un Alfredo Landa que, en plena revalorització de la seva carrera després dels anys del landisme, seria nominat al Goya com a millor actor. Pioner en l'ús de generes i actors sovint menystinguts per massa populars, va dirigir José Sazatornil i Antonio Resines a la pel·lícula Una pareja perfecta, i a Míriam Díaz Aroca a El paraiso ya no es lo que era.

Autor de diversos documentals de la Transició, sobre el retorn del President Tarradellas, l'Estatut o el Parlament de Catalunya, va signar diverses sèries, com l'adaptació televisiva de Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, o Un dia volveré, de Juan Marsé, abans de cloure la seva carrera amb el documental de ficció Monica del Raval i la crònica negra d'El dia que murió Gracia Imperio. El 19 de gener passat, amb 80 anys acabats de fer, va rebre l'homenatge del cinema català amb el Gaudí d'Honor de l'Acadèmia del Cinema Català.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat