El passat 23 de maig l'escriptor Quim Monzó titulava la seva columna a La Vanguardia amb un contundent "Aquest món ja no és el meu". L'article, com pràcticament tots els que ha publicat des de l'arribada de la pandèmia del coronavirus i l'establiment de l'estat d'alarma, s'ocupava amb la ironia amarga marca de la casa dels efectes del confinament, la desescalada i allò que s'ha volgut anomenar la "nova normalitat". De fet, l'article se centrava en un reportatge aparegut a la revista Hola!, sobre la decoració d'interiors en l'era post-Covid19, que era objecte de la sornegueria amb que Monzó destil·la els efectes més absurds de la vida quotidiana. Dos dies abans, no s'amagava de dir que, a un "asocial" amb "una lenta retirada cap a la reclusió" com ell, la situació se li feia "insuportable".

Des de llavors, el nom de Monzó no ha tornat a aparèixer al diari dels Godó, on col·labora des dels anys 90 i on feia anys que ocupava la central columna d'opinió de l'esquerra, al costat de l'editorial. Una columna que va ser diària –excepte els dilluns– fins l'any passat, quan va passar a escriure tres cops per setmana.

Ara, sense comiats ni cap concessió al sentimentalisme o a la transcendència –impensable en ell–, Monzó ha marcat una pausa en la seva faceta de columnista, que l'ha situat com a darrer graó d'una genealogia d'escriptors catalans de diaris, formada per Eugeni d'Ors, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla o JV Foix, tal com reconeixen crítics com Jordi Galves o Julià Guillamon.

Quim Monzó ACN

Una llarga trajectòria d'articulista

La Llança ha confirmat amb el mateix Monzó aquest temps de descans, que sobta que no hagi despertat gaire interès entre lectors i interessats en la premsa i la literatura del país. Només la perspicaç escriptora Mercè Ibarz se'n feia ressò en un article publicat a Vilaweb, on destacava la contribució essencial de l'escriptor –guardonat l'any 2018 amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes– a la literatura catalana.

Monzó ho ha fet, òbviament, amb la seva obra narrativa, tancada l'any 2007 amb Mil cretins, però també amb un articulisme ja iniciat a la dècada dels 70, quan encara es guanyava la vida com a dissenyador gràfic i aprofitava les vacances per anar a llocs de conflicte, com el Vietnam, Cambotja o Irlanda del Nord i signar a quatre mans amb Albert Abril cròniques per al Tele/eXpres, mentre escrivia els primers articles per a Oriflama. Les seves columnes han aparegut a Diario de Barcelona, El Periódico, Avui, El Correo Catalán o El País, i fa 13 anys que escriu exclusivament a La Vanguardia, tant al diari com al Magazine. De fet, aquell 2007 va ser l'any de l'última ficció i del discurs a la Fira del Llibre de Frankfurt, que el va consagrar com l'escriptor més influent de la seva generació i renovador de la llengua i literatura catalanes de les últimes dècades, a més d'un personatge públic més enllà del clos dels lletraferits, gràcies a les seves col·laboracions radiofòniques i televisives.

En una entrevista publicada a Jot/Down amb el periodista Enric González, l'escriptor justificava la seva decisió d'abandonar la narrativa per centrar-se exclusivament en els seus articles, que treballava obsessivament: "Vaig tenir clar que, si deia que sí, això volia dir aparcar durant força temps la narrativa. Hi ha una cosa clara: si fas una columna diària el cervell s’hi ha de dedicar vint-i-quatre hores al dia. Si t’ho prens seriosament són vint-i-quatre hores, perquè fins i tot al llit de vegades se solucionen conflictes. Dius: “ah, esclar, aquell mata a l’altre perquè…”. Prems el llum, en aquest cas la lot per no despertar la senyora, prens nota de la idea i tornes a intentar dormir. En canvi, si fas columna diària vol dir que són vint-i-quatre hores informant-te, llegint diaris d’aquí i d’allà i més ara, amb aquesta atrocitat que és Internet, que fins i tot pots llegir la premsa australiana o xinesa… T’hi pots passar llegint tot el puto dia. Vas xuclant, vas xuclant, vas llegint notícies, vas relacionant coses…". Monzó també assegurava que hi dedicava tota la jornada, amb una rutina inflexible. 

quim monzo premi acn

Diversos volums per recuperar

El temps de descans, la pausa, que ha decidit prendre's, pot ser un bon moment per recuperar el Monzó articulista, aplegat en diversos llibres, publicats a Quaderns Crema, a partir de l'esdeveniment que havia estat Uf, va dir ellOlivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury: El primerenc El dia del senyor (1984), que inclou les columnes publicades a l'Avui entre 1982 i 1984; Zzzzzzzz (1987), que reuneix els publicats fins l'any 87 i que ja va fer que se'l considerés com "una de les plomes més incisives del món de la cultura catalana" i "un punyent ombudsman que ataca i defensa alhora amb una seua ironia i unes bones dosis de mala llet"; Els gairebé consecutius La maleta turca (1990), aparegut just després de La magnitud de la tragèdia, i que comprèn els textos apareguts a La Vanguardia i Diario de Barcelona entre el 1987 i el 1989, i Hotel Intercontinental (1991), que reunia els publicats entre 1990 i els primers mesos de 1991 a l'Avui; No plantaré cap arbre (1994), publicat 10 anys després del seu primer volum d'articles i on, com escrivia el crític Manuel Ollé –que ja recomanava llegir els cinc volums d'articles disponibles fins llavors d'una tirada–, rebien "els taxistes, l'espanyolisme tronat, el subnacionalisme català, els progressistes, la bajanada olímpica, l'altivesa de les institucions, les trampes del bilingüisme, la publicitat institucional i la no institucional, el periodisme inflat i el desinformat".

Amb una diferència de molt pocs d'anys –mentre continua encara publicant diversos llibres de contes– apareixen Del tot indefens davant dels hostils imperis alienígenes (1998), Tot és mentida (2000) i El tema del tema (2003), que reuneixen les columnes diàries i del Magazine publicades a La Vanguardia, on Monzó, deixa constància de les absurditats del seu temps que mira sense esperança; abans de tancar el cicle el singular Catorze ciutats contant-hi Brooklyn (2004), que recull les sèries de cròniques escrites per Monzó en diferents moments històrics: des de la caiguda dels règims comunistes de l'Europa de l'Est fins el Nova York post-11S i Esplendor i glòria de la Internacional Papanates (2010), publicat ara fa deu anys i que esdevenia tota una andanada contra les bajanades del progressisme oficial més cursi i benpensant, subjecte predilecte de la mordacitat monzoniana. Per últim, Taula i barra (2017), editat per Libros de Vanguardia i antologat per Julià Guillamon –un dels grans especialistes en l'obra de l'escriptor barceloní– aplegava l'articulisme de Monzó sobre bars i restaurants.

Quim Monzó Òmnium Premi Honor Lletres Catalanes ACN

Ara, Monzó, amb tot el dret del món, s'ha pres un temps després d'anys en que, sense abandonar la seva activitat a Twitter, anava avisant-nos que tocava un cert descans. Malgrat tot, pot ser un bon moment per agafar un d'aquesta desena llarga de possibilitats i reconèixer la influència de l'autor d'El perquè de tot plegat en l'articulisme d'avui, que no es pot entendre sense la seva figura de "gegant", com diria Adrià Pujol.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat