Diverses són les maneres d’entendre la paraula modernitat i d’aquest equívoc neix la polèmica per saber el que vol dir, per trobar-ne la significació històrica i un mapa de la desbordant i complexa realitat artística moderna. Des dels seus inicis literaris amb Charles Baudelaire i Oscar Wilde s’arriba fins a T. S. Eliot i fins i tot fins avui, que vivim els temps del museu Guggenheim de Bilbao de Frank Gehry, pendents alhora de la pintura, l’escultura, la música, la dansa, l’arquitectura i el disseny, el teatre i el cinema. Un tot complex. És ben veritat que els plantejaments més solvents, els del professor de París i de Nova York Antoine Compagnon, no acostumen a ser tinguts en compte per analitzar críticament el que és o el que ha suposat la modernitat. La inèrcia tradicionalista de la modernitat és ferotge. Segurament hauríem de posar en dubte que el projecte històric de la modernitat ho pugui fagocitar tot, el que li és propi i el que li és estrany, fins arribar a l’incomprensible i el contradictori. L’afany de la modernitat és megalòmana, desbordant, el modern se sent fortament conqueridor, revolucionari, violent i contundent. Pensant-hi bé, segurament la modernitat del segle XX no és altra cosa que un període com un altre del romanticisme històric i no pas el gran període de la creativitat, el moment per excel·lència de la història de l’ésser humà. El millor temps de tots els temps en què les arts i les ciències van brillar amb més i enlluernador poder, el moment en què es va produir tot el realment vàlid per al temps de demà. “L’home de lletres és l’enemic del món”, diu Baudelaire mentre que Apollinaire vindica la sorpresa com el recurs, l’estratègia per excel·lència de la modernitat. Potser el que anomenem modernitat no és sinó un període que només ens sembla tan sensacional perquè és el nostre passat més interessant i recent. Potser. Perquè la modernitat, paradoxalment, determina un nou classicisme, un nou cànon.

Com recorda Peter Gay, Sigmund Freud és un dels principals protagonistes del que anomenem modernitat, ja que la gran importància dels estudis psicològics sobre els esdeveniments artístics ha estat determinant. Efectivament, els protagonistes dels diversos modernismes i avantguardes en el salt entre els segles XIX i XX van ser rebels artístics que comprenien d’una manera mèdicament més exacta, més veraç, l’autèntica personalitat de la psique humana, esdevenint gràcies a això no només exploradors de la ment sinó també —la conseqüència és inevitable— polemistes sobre l’autèntica personalitat de l'ànima humana, destacats elaboradors d’uns nous principis morals molt més adients amb els nous valors socials en alça: la sinceritat i l’autenticitat. La personalitat psicològica dels artistes del període són l’autèntic gran protagonista de la modernitat, la raó oculta que, juntament amb l’atzar, dissenya l'esdevenir històric i el conforma tal com el coneixem

El Pop Art i la Segona Guerra Mundial, segons força historiadors, marquen el final del període modern en què destaquen també, i amb gran èmfasi, les obres de Picasso, Joyce, Stravinsky o Balanchine juntament amb autors tan oblidats com representatius dels conflictes del segle XX, com Knut Hamsun, un cas demolidor, primer premi Nobel de la història i després partidari del nazisme. Sí, la política extremista de dretes i d’esquerres va condicionar fortament tot el període. Però, sobretot, ho és el factor humà, la capacitat de discrepància i d’anacronisme dels grans creadors moderns. Des d’aquest punt de vista Gabriel García Márquez i Gehry serien, en realitat, només modernistes endarrerits si pensem que la modernitat va finalitzar amb la postguerra europea i avui estiguéssim vivint un nou període encara no explorat i que caldrà definir. ¿És veritat, com han sostingut alguns crítics nord-americans, que la modernitat no pot explicar-se tampoc sense els dissidents Pound, Artaud, Faulkner o Pirandello? ¿És la modernitat un passat històric, un somni de l’esperit o una expectativa de la voluntat? El nostre J.V. Foix va passar-se la vida esperant que algun dia arribés.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
L'enamorada llança

La invenció de l’amor

Jordi Galves
Jordi Galves
L’enamorada llança

Marejar la perdiu

Jordi Galves