Hi ha un tipus de thriller que t’atrapa per la textura, perquè fins i tot el respires. És una intriga d’atmosferes, de racons inexplorats, en què la paraula et revela dades fonamentals però també es basa en omissions, en aquelles coses que intueixes i aquelles que t’obren incògnites. És pura tensió pel que s’hi veu però també pel que no s’hi albira, perquè apel·la als teus espais més propers i et parla d’horrors que, en el fons, palpiten a la cantonada de casa. Es basa en la certesa que el món està poblat de persones que viuen amb altres regles, que són capaces del pitjor, que encarnen la cara més temible d’una societat. La seva ment és un laberint que et fascina i t’atemoreix en idèntica proporció, perquè saps que recórrer-lo et dirà moltes coses de tu i no saps ben bé on és la sortida, si és que en n’hi ha. Ningú domina aquest llenguatge com David Fincher, l’home que millor l’ha sabut fer evolucionar audiovisualment des que va irrompre al panorama cinematogràfic amb Seven i The Game. Sempre hi ha acabat tornant, i a cada retorn li ha donat una empremta i uns matisos nous. Ho va demostrar a “Gone Girl o a Zodiac,  obra cabdal del gènere. Del mateix material d’aquesta última obra mestra en naixia la sèrie Mindhunter, la història de la unitat del FBI que va establir les bases per analitzar els casos amb assassins en sèrie i que donava peu a un extraordinari exercici de suspens que ens parlava dels monstres que ens envolten i de la manera que tenim de percebre’ls. 

Mindhunter Netflix

La segona temporada no només manté el llistó de la primera, sinó que apuntala la sèrie com la joia de la corona del catàleg de Netflix. Fincher i el equip reincideixen a obrar un miracle: un relat de profunda complexitat estructural que mai es fa críptic o inaccessible, que multiplica les trames sense que cap d’elles quedi coixa o aïllada, i que descriu cada personatge, fins  i tot el més aparentment secundari, amb un sentit del rigor admirable. “Mindhunter” torna a ser un viatge sense bitllet de tornada a les profunditats morals d’éssers ambivalents que ens acaben explicant millor a nosaltres mateixos del que mai voldríem admetre. Hi ha les entrevistes als assassins, per descomptat, algunes d’elles d’un esfereïdor poc habitual (la de Charles Manson és, directament, història de la televisió i fins i tot del cinema: l’interpreta el mateix actor que encarna el psicòpata a Érase una vez en... Hollywood), però també la mirada íntima, el terror que ens assetja a les nostres zones de confort, encarnats en la trama familiar de l’agent Bill Tench. La segona temporada té temps d’expandir el seu imaginari, centrar-se en un nou cas (real), furgar en l’esfera emocional dels personatges (menció especial per a Anna Torv, esplèndida) i elaborar una sagnant denúncia dels interessos polítics en la gestió de les tragèdies. La genialitat de Mindhunter radica en la seva capacitat per ser un thriller amb ànima pròpia, epidèrmic i colpidor, però també en l’aposta per fer una punyent radiografia de la nostra societat. Perquè els monstres que hi viuen són, al capdavall, la síntesi de les seves disfuncions.