Arthur Miller sembla un escriptor raonablement satisfet de la vida. No només va ser un dels dramaturgs més importants i reconeguts dels Estats Units i de tot planeta, premi Pulizer 1949, també fou sagaç i influent, i per a molts de nosaltres una espècie d’emblema de la masculinitat feliç des que aquell gloriós 29 de juny del 1956 quan va casar-se, ni més ni menys, que amb Marilyn Monroe. A les fotos que li he trobat gairebé sempre somriu, se’l veu serè, es diria que realitzat. Miller fa l’efecte de saber exactament com gira el món perquè tots voldríem el seu èxit professional i, si és possible, dormir amb un sex-symbol.

Miller coneixia millor que molts altres la veritat de la vida, de les coses, o això semblava. I a més a més, traspuava honestedat i equilibri. Al seu llibre La política i l'art d’actuar, que és una conferència que va pronunciar el 2001 a la National Endowment for Humanities (NEH), va saber desvelar encara més mentides de les que ja ens pensàvem en el cim de la nostra societat. La política està en crisi, cada dia que passa creix més el desencant sobre el nostre sistema democràtic. Per això un escriptor honrat com Miller sembla molt adient a l’hora de reflexionar sobre les dosis de veritat i de mentida que es combinen els centres de poder. “És bo que ens estiguin dominant les arts del teatre: tragèdia, vodevil, farsa?” Aquesta és la gran pregunta a la que respon el gran escriptor.

Miller, fou mestre del teatre, i per això sap analitzar, amb implacable lucidesa, les capacitats dramàtiques de George W. Bush, Al Gore, Bill Clinton o Ronald Reagan, el qual, contra tot pronòstic treu molt bona nota com a actor... de la política. Són bons actors precisament perquè simulen, és a dir, perquè menteixen, perquè exerceixen el poder des de la falsedat. No es tracta, evidentment, d’un fenomen específic de la societat nord-americana. Jacques Chirac, per citar només un exemple, president de la república francesa, és conegut popularment al país del costat com a “supersupermenteur” (supersupermentider) i dels polítics espanyols i catalans més notables tots podríem presentar-ne proves de la superxeria. Alfonso Guerra, contra el sentit comú va afirmar la setmana passada a la televisió que, ell, el que és ell, mai no havia mentit. Sense cap mena de tremolor de veu, sense envermellir.

Miller podria haver escrit un pamflet demagògic si hagués oblidat la importància de ser honrat. En un gest que, efectivament, recorda la brillantor i la valentia d’un Oscar Wilde, va assumir el que molts no volen sentir. Sens dubte, els nostres polítics fan teatre, ens menteixen. Això és així i només pot ser així. Tots. Els polítics democràtics i els que no ho són. Absolutament tots perquè la gestió de la cosa pública és intrínsecament teatral, possibilista, transformadora. Eugeni d’Ors recomanava fa gairebé cent anys que per ser alguna cosa que no s’és cal començar per simular-ho, per fer-ho plausible, versemblant davant dels altres. Els polítics actuen perquè pretenen ser el que la societat els demana que siguin. I no són millors que nosaltres, és per això menteixen. “Els éssers humans (...) no podem suportar gaire realitat, i l’art de la política n’és la millor prova” afirmava Miller.

Jordi Galves
L'enamorada llança

Som el bon salvatge

Jordi Galves
Jordi Galves
L'enamorada llança

El cardenal

Jordi Galves