Quan arribes als 30 anys, ets jove o gran? Potser una mica de tot però és aquella etapa d'indefinició on no saps on situar-te. Als 20 tothom et diu "gaudeix la vida" i als 40 et munten festes sorpreses per castellanitzar-te l'edat i dir-te, de broma però fotent-la, "ja ets quarentona" (o quarentón). El cas és que els 30 acaben sent una dècada de transició i, no per això, carregada d'obligatorietats mentals que l'edat et posa: definir feina, família i estil de vida. Quan llegeixo que els Txarango editen el seu darrer disc i es retiren per donar pas a les noves generacions penso, corren massa. Però una retirada a temps i encara triomfant sempre és millor que anar fent pena. Ara bé, diríeu el mateix dels Rolling Stones? Després penso amb si Messi acabarà arrossegant-se com un cuc en un camp i trencant tot el gran llegat que ha conreat i torno a la línia dels Txarango. Encara que estic convençuda que s'estan precipitant... En paral·lel a aquesta empanada mental que et dona tenir 30 anys, et ve al cap el món youtuber. Personalment crec que em queda lluny autogravar-me i editar el vídeo amb efectes i merdes d'aquestes i em dic a mi mateixa "no soc capaç", "per això ja hi ha el Canal Malaia". I te n'alegres de diferenciar-te i començar a entendre en quin lloc et pertoca estar quan tan sols et separa, amb prou feines, una dècada d'edat. Jo faria pena i ells no. Amb quatre tik toks calcant uns balls de moda ja compleixo amb la quota 2.0 que encara haig de mantenir per no desaparèixer del món virtual.

A tot això, personalment m'agafa en una generació, la dels millenial, que ho tenim tot i no tenim res. La generació que ara estem vivint els 30 ens ha tocat rebre dues castanyes de crisi econòmica en edats clau: primer quan sortíem als "vint-i-poc" de la universitat i buscàvem una feina. El percentatge de frustració entre el que van estudiar i la realitat del que han acabat treballant ha estat major comparat amb les generacions anteriors. La segona castanya ens ve ara, als 30, en un moment de la vida que he autoanomenat com la de "transició per definir-me cap a on vull anar". I aquestes dues ensopegades fa que tot ho relativitzem més. O com a mínim, tinc la sensació que tenim una durícia més rica en fibra i minerals. Sigui com sigui, tot aquest rotllo l'he fet per explicar-vos que aquest moment em portarà a parlar en aquesta humil columna de temes banals, necessaris o importants del moment que estic vivint. Poden ser temes que reuneixin els tres adjectius descrits a la vegada...Encara que semblin contradictoris entre ells. Parlaré en primera persona però podria ser en segona, tercera o quarta. Tant se val, el cas és sentir-nos identificats o que empatitzeu amb mi... Tot i que tampoc busco la complaença. Avui volia parlar d'aquells nois/es ocupats que fan veure que tenen una Conferència de Ialta cada dia per fer-se els interessants a l'hora de quedar però després del rotllo que he fotut, millor deixar-ho per la propera.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat