Milena Busquets (Barcelona, 1972) va ser la protagonista d'un d'aquests inesperats booms literaris que a vegades s'esdevenen al nostre país. A També això passarà, la seva segona novel·la, traduïda a diversos idiomes i amb els drets venuts per a ser adaptada al cinema, l'escriptora -filla de l'editora Esther Tusquets- va captivar els lectors amb un relat sobre la relació d'amor-odi entre la protagonista, Blanca, i la seva mare, acabada de morir, amb un rerefons autobiogràfic que mai ha negat i un protagonisme indiscutible del seu estimat Cadaqués. Tres anys llargs després d'aquell èxit, Busquets acaba de publicar Homes elegants (publicat en castellà per Anagrama i en català per Ara Llibres), un recull dels articles que durant aquest temps ha anat escrivint la premsa. Aprofitem la publicació per anar-la a veure i xerrar-hi una estona.

Milena Busquets - Sergi Alcazar

Milena Busquets/Sergi Alcàzar

Al pròleg expliques que després de l'èxit de També això passarà vas començar a col·laborar a la premsa.

És una manera de continuar escrivint. Inclús abans que es publiqués la gent em va començar a preguntar què seria el pròxim que publicaria. Jo sempre donava evasives, no sabia què respondre perquè interiorment sabia que passarien anys abans que em tornés a posar a escriure una novel·la tan personal o tan íntima com També això passarà. O com és la primera. Abans que tingués la força d'enfrontar-me a una novel·la, que requereix molta energia, vaig pensar que estaria bé escriure articles

Era una forma d'exercitar l'escriptura abans de posar-te amb la següent novel·la?

M'agrada l'articulisme. Abans de començar a escriure tenia un blog de moda i elegància (riu) i va ser arran del blog que em va descobrir la meva agent, l'Anna Soler-Pont. No és només una pràctica per escriure, perquè tot el que és professional m'ho prenc seriosament, no hi ha literatura de primera o de segona i el gènere periodístic no és pitjor que la narrativa. Quan les coses es fan bé es poden fer a un alt nivell i quan es fan malament i amb mandra, doncs...

Cadascun d'aquests articles parteix d'un fet trivial, d'una anècdota per anar, com deia Eugeni d'Ors, cap a la categoria.

Alguns pensava que podien ser el començament d'una novel·la o un petit conte, però t'has de constrènyer a un espai determinat.

Això suposo que és més difícil que escriure una novel·la...

Un article, per més que sigui profund i íntim, saps que tens no sé quantes línies i després estàs salvat. Una novel·la has d'endinsar-te, bussejar molt i agafar molt d'aire per poder sortir a la superfície.

Aquest límit d'espai de l'article, no et produeix angoixa?

No, perquè saps que és bo saber què pot llegir el lector. La gent no té temps per llegir gaire ni vol llegir gaire, el diari té les pàgines que té. Posar-se regles sobre l'extensió, per exemple, no està malament per feines com la nostra, tan volàtils.

Sobre això que deies que no hi ha gèneres majors ni menors, aquest llibre, tant en català com en castellà, es presenta als mateixos segells, les mateixes col·leccions i en el mateix format que la novel·la.

Jo em pensava que em dirien que no, però un amic meu periodista, en Marc Bassets, em va animar a publicar els articles abans de la novel·la, perquè així em deixarien de donar la murga amb la novel·la. Realment és molta pressió.

Aquesta murga, com en dius, hi és als articles.

És que me la donen, Joan! I tampoc fa tant. Només fa quatre anys que va sortir la novel·la...

Te la donen lectors, periodistes, fins i tot personatges que volen sortir a la novel·la.

La gent que t'atura pel carrer no és murga, al capdavall fa molta il·lusió, però molesta quan et comencen a fer sentir com un producte. Tenim la idea potser equivocada que aquesta és una feina pura i elevada, fins que t'adones que el que tothom vol és guanyar diners amb tu. No vull fer una novel·la cada dos anys per fer-me rica. Ara n'estic escrivint una perquè n'estic convençuda, però potser serà l'última.

Ara que deies això de la puresa de l'escriptura i aquest suposat glamur, en algun article en parles.

Segurament és una mica romàntic tot plegat i fals.

Hi ha un article en què rebats aquests cartells que diuen que llegir és sexy.

Llegir és un esforç. I no sé quan es va decidir que l'esforç era una cosa dolenta. Tot ha de ser fàcil, de la mateixa manera que pots escriure un tuit en cinc segons i es fa famosa gent que no ha fet res a la seva vida. L'esforç és un valor important i llegir segons quins textos suposa un esforç de concentració. Amb molts llibres has de llegir un nombre determinat de pàgines abans de poder gaudir de la lectura, no és un plaer immediat. Però també és cert que a mesura que practiques la lectura el plaer és més ràpid. I per mi l'únic objectiu de llegir és aquest plaer. Escriure també és un esforç, doncs, però és un esforç que jo, que sóc molt gaudidora, estic disposada a pagar-ne el preu.

Un article, per més que sigui profund i íntim, saps que tens no sé quantes línies i després estàs salvat

Milena Busquets - Sergi Alcazar

Milena Busquets/Sergi Alcàzar

Comences la selecció d'articles amb un article on fas referència a la teva mare, molt present també a la novel·la. La teva mare és una presència encara molt constant?

Tinc la sensació que ho he anat superant, però de moment m'ha costat una novel·la i uns quants articles. És un fil conductor molt important de la meva mare.

Per què creus que has de superar aquesta mort?

Això de tenir un peu al passat no sé si és bo, en tot cas és un senyal de tenir una certa edat. Demostra, si més no, una incapacitat d'estar plenament al present. I no sé si en sóc gaire partidària, però suposo que a partir d'una certa edat la mirada se te'n va enrere

Al voltant de la teva mare hi surt un món intel·lectualment molt ric: Ana María Moix, Ana María Matute... Ens permets entrar en la quotidianitat d'uns personatges que hem pogut llegir però no conèixer de la manera que ho has fet tu.

Tots són gent que el més important no era que haguessin escrit llibres o haguessin fet coses més o menys interessants o agradin més o menys, sinó que el més important és que són gent que m'estimava i eren part de la meva vida. No crec que fossin gaire diferents de la meva mainadera Marisa, per exemple, que per mi era tan fonamental com la Matute o la Moix. No cal mitificar el món intel·lectual perquè ells no ho feien. Parlaven de dietes, de diners o de malalties cap al final. Vull pensar que tothom té accés meravellosa encara que no siguin la Matute, però pot ser el propietari de la fleca del costat de casa.

Ens ensenyes un Umberto Eco molt proper als nens.

No el veiem tampoc tant, eh! Eco feia dibuixets quan s'avorria, sí. T'ensenyaré l'àlbum de signatures de la meva mare, on hi ha autògrafs de Sagarra, Benavente, Azorín, Somerset Maugham, Tennessee Williams... Sobre això que deies dels autors que coneixia la meva mare, jo era una nena i tampoc és que aquests autors em fessin gaire cas. Els nens en aquella època estàvem en un racó i no havíem de molestar gaire. No és com ara.

Tu al llibre apareixes molt com a filla, però també, especialment, com a mare. Com relaciones aquestes diferents facetes?

Sóc molt familiar, tot i no ser gaire convencional -tinc dos fills de dues parelles diferents- però hi crec molt i m'important molt la família. L'amor de la meva mare només l'he tornat a trobar en l'amor cap als meus fills. Si hi ha substitució possible per als amors, en el cas de la meva mare està en els meus fills.

Tu defineixes l'amor de la teva mare com a "rocós".

I quan no ho és? Potser jo no sóc tan difícil i exigent amb els meus fills.

Això ho hauríem de preguntar a ells...

La meva mare era algú que a la gent de fora feia una mica de por. La gent em deia "la teva mare em fa por", en canvi a mi em prenen el pèl.

Tu ho relaciones especialment amb l'exigència que demostrava, que no era d'elogis ni de lloances.

Jo crec que això és molt català, molt nostre. Aquest no passar-se d'elogis, ser mesurat, una certa sobrietat, tot molt elegant. És del que m'és m'agrada del caràcter català i el que ens fa diferents de la resta. Quan torno de París o Londres em sobta aquesta sobrietat. Aquí les dones no ens maquillem pràcticament i arreu la gent va molt pintada. Els pares no els esculls, i la meva mare però em va aportar coses extraordinàries...

Els pares no els esculls, però els fills tampoc. Els pots educar, però acabaran prenent el camí que vulguin...

Però tant en el cas dels pares com dels fills hi ha un crèdit d'amor gairebé infinit. Surts amb molt guanyat, d'alguna manera. Ho has de fer molt malament perquè els teus fills no t'estimin i has de ser molt ximple per no estimar els teus fills. Jo perquè sóc molt canallera, però per mi un nen és un ésser potencialment atractiu, amb un gran potencial.

Encara que els fills et converteixin en futbolera.

M'han sortit uns nens molt diferents de mi i això m'interessa i m'agrada. M'he ficat poc en els seus interessos i quan he vist que en tenien algun els he intentat ajudar. El gran ja està estudiant a la Universitat, per exemple. Quan va dir-me que volia estudiar Telecos em va fer molta il·lusió perquè vaig veure que era realment qui volia ser, que era ell.

No era un apèndix de tu.

No és el que podien dir que jo era de la meva mare, per exemple. El meu fill gran, per exemple, escolta Bach i jo, Madona.

Tant en el cas dels pares com dels fills hi ha un crèdit d'amor gairebé infinit

Milena Busquets - Sergi Alcazar

Milena Busquets/Sergi Alcàzar

M'ha semblat molt interessant un article que titules "Eutanàsia intel·lectual", on parles de com són de previsibles alguns articulistes, dels quals ja sabem què ens diran.

No et fa ràbia això? A mi em passa cada dia, encara que siguin periodistes o escriptors que m'agraden molt ja sé què em diran i de part de qui estaran. 

De quina manera evites que algú pugui pensar el mateix dels teus articles?

Espero estar atenta i, com que ja dic a l'article que no tenim coses infinites per dir, quan m'adoni que ja ho he dit tot, espero tenir prou sentit crític i prou diners per poder-ho deixar. Penso que cal deixar pas a gent més interessant o més jove.

Als teus articles hi ha poca opinió rotunda.

No sóc gens rotunda, és un defecte, potser? El meu perruquer em deia que era massa bonassa. Dubto de les coses i me les plantejo moltes vegades. Crec que tenim dret a canviar d'opinió inclús de qui som. Em molesta la rigidesa. Crec que s'ha de ser lleuger, que no vol dir superficial, però crec que s'ha de ser el més lleuger possible i flexible amb un mateix i amb els altres. La gent a vegades se sent decebuda perquè canvies, perquè el que defensaves ja no ho creus... Ningú canvia d'opinió en aquest país? Tothom pensa igual, sempre, des del dia que neix fins que mor? Cada dia canvio d'opinió diàriament, però veig que tot ha de ser granític.

Tot és més fluid, creus?

Potser per opinar en un diari caldria ser més contundent, però penso que hi ha molta gent que creu, com jo, que tot depèn de com bufa el vent.

I del que has viscut, oi? Els articles són fills de situacions viscudes. En aquest sentit, en algun moment s'hi cola la política.

La política és inevitable en aquests temps. Intento parlar-ne poc perquè hi ha gent que en sap molt, però quan ja no he pogut més ha sortit. Intento no donar lliçons a través dels articles. Em molesten molt els articles que alliçonen. A mi me'n van donar poques i crec que no s'han de donar lliçons.

Hi ha algun moment, com en l'article 'Proust i el procés, que dius que la política s'ha menjat la literatura.

Clar, és que la realitat era com una novel·la que vam viure en directe. Jo durant els mesos més terribles de la tardor del 2017 vaig deixar de llegir. Potser tampoc és tan greu. Però em considero afortunada d'haver viscut uns moments d'una intensitat tan alta en l'àmbit polític com el que va passar al voltant de l'1-O. Hi havia amics més carques o més convencionals que deien que tenien por, però jo que sóc o era una mica rebel, tenia una sensació d'excitació. Em podia semblar una bogeria o una bajanada, segons en qui moment, però sentia l'excitació de viure uns moments històrics. Va ser una època interessant, però ara s'està pagant un preu molt alt.

Ens va passar a tots això que no llegíem o no anàvem al teatre. Suposo que vivíem la història en directe.

Jo crec que va valdre la pena. Ens diuen que qualsevol cosa és històrica, però aquells fets sí que me n'alegro que els meus fills els visquessin.

Tothom pensa igual, sempre, des del dia que neix fins que mor? A mi em molesta aquesta rigidesa

Milena Busquets - Sergi Alcazar

Milena Busquets/Sergi Alcàzar

Evidentment la teva vida s'escola als articles i Cadaqués és un dels escenaris predilectes.

A Cadaqués hi he viscut tots els estius de la meva infantesa, de la meva joventut i on continuo anant sempre que puc.

On has nascut moltes vegades, dius en un article.

A Cadaqués m'hi han passat coses molt importants, perquè als moments d'estiu i de vacances és quan més llibertat tens i quan pots experimentar més l'alcohol, les drogues, l'amor, el sexe... tots els meus començaments han estat a Cadaqués.

Estiu, joventut i Cadaqués són una bona tríada.

I clar, anys després hi tornes amb un nen als braços! Cadaqués és una part molt important de la meva vida.

Hi ha referents vitals o intel·lectuals que es repeteixen als articles: Proust, per exemple, el millor escriptor, dius.

Proust és com de la meva família. L'acabo de rellegir. Suposo que no sóc gaire original, però ell i d'altres autors em donen felicitat i m'acompanyen.

Igmar Bergman, també hi surt molt.

Bergman el vaig descobrir molt jove, recordo haver anat a la Filmoteca a veure les seves pel·lícules, anar a Suècia a conèixer-lo...

Vas anar a Suècia per conèixer Igmar Bergman?

Amb 18 anys vaig convèncer una amiga per anar a Suècia amb Interrail i una vegada arribades a Suècia preguntar on vivia i anar-lo a veure.

El vau trobar?

De cap manera! Vivia en una illa, Fårö, que estava militaritzada i només hi podien entrar els suecs. No hi vam poder arribar.

Què és per a tu un home elegant?

Un home elegant ha de ser algú intel·ligent, humil, intel·ligent, amb principis... Em sembla més important l'elegància moral que l'estètica. Una certa dignitat, una forma d'estar fora del temps.

Això té un punt de proustià.

Hi ha moltes coses que em semblen elegants i no ho semblen. I em sembla més important la bondat que l'elegància. M'atrau molt l'elegància moral.

I la intel·ligència.

La gent amb qui pots comptar, que no es ven per diners ni per res, que no escriu per fer amics, sinó per dir el que pensa. Penso en el meu pare, el meu avi, per exemple. Els homes que es preocupen massa per l'estètica, la coqueteria, no m'atrauen.

Hi ha un article titulat "salvem el sexe", que escrius arran del Me too.

Jo crec que el Me too és un moviment, amb mires àmplies i llargues, positiu. El que més m'interessa és què passa amb aquestes noies tan joves que participen en les mobilitzacions feministes. Les que tenim una certa edat ja ho hem viscut i no farem gaire més, però m'interessa veure aquestes noies de quinze anys que, en comptes d'estar lligant com fèiem nosaltres -i que potser també ho fan-, es manifesten a favor de les dones. Com influirà en la seva vida?

Hi ha masclisme en el món literari?

El món del llibre és un món força igualitari i les companyes quan ho dic s'enfaden. Jo cobro el mateix que un home i en altres professions ja sabem que no és així.

Tu vas créixer en una casa amb una dona que comandava una editorial.

S'ha de dir que el cas de la meva mare era una mica especial, perquè va rebre l'editorial del seu pare.

L'article defensava el sexe com un dels últims espais de llibertat que tenim.

Hi ha amics que em diuen que no saben com lligar!

Creus que estem en un moment purità?

Horriblement purità en tots els sentits. Tot està regit pel que convé dir o fer per aconseguir tal cosa i, sobretot, que ningú t'ataqui a Twitter.

Si ho comparem amb la generació de la Gauche Divine, per exemple...

El desig de llibertat ni es planteja!

Per últim, prenent el títol d'un article que es titula 'L'escriptura i la teràpia', t'ha servit per a alguna cosa escriure?

Vaig anar al psiquiatre un temps, però l'escriptura com a teràpia no serveix. Et despulles però al final ho controles tot, el que vols dir i el que no. A vegades em diuen que sóc impúdica, però jo sé què volia dir en tot moment i què no.

L'escriptura com a teràpia no serveix. Et despulles però al final ho controles tot, el que vols dir i el que no

Milena Busquets - Sergi Alcazar

Milena Busquets/Sergi Alcàzar