Després de tres pel·lícules d'intriga i terror, TesisAbre los ojos i Los otrosAlejandro Aménabar va donar un gir considerable a la seva trajectòria abraçant altres causes i altres gèneres. Per molts va ser una sorpresa l'aparició de Mar adentro, el seu film sobre el tetraplègic Ramón Sampedro, i d'Ágora, evocació de la vida de l'astrònoma Hypatia d'Alexandria, però qualsevol cineasta, i més si ha tingut una bona resposta tant de crítica com de públic i és capaç d'aixecar produccions costoses, pot tractar el temes que li vingui de gust i no encasellar-se en una modalitat o estil concrets.

També és veritat que el seu retorn al thriller de por, Regresión, fa ara quatre anys, fou un fracàs considerable. Potser no sigui una relació causa-efecte, però la realitat és que Amenábar torna a fer un gir (un altre més) després d'aquesta petita desfeta i ara sorprèn amb un film sobre els dies anteriors a la guerra civil espanyola i, sobretot, el paper que Miguel de Unamuno va jugar a l'inici de la contesa. A través del retrat d'un personatge que aleshores va ser dual, el director de Los otros deixa de banda els fantasmes per centrar-se en les realitats i donar una visió direm que neutral, amb tots els matisos que això comporta, sobre la guerra espanyola.

No és el primer director que pretén fer la "pel·lícula definitiva" sobre aquells esdeveniments cercant una certa distància afectiva. Ideològicament, Amenábar se situa el més semblant possible a un punt mitjà. No hi ha caricatura –José Millán Astray, oponent d'Unamuno a la jornada cèlebre al paranimf de la Universitat de Salamanca, ja fou de per si un personatge caricaturesc, encara que temible– ni maniqueisme. Amenábar observa sense jutjar; o sense aparentar jutjar. La figura contradictòria d'Unamuno resulta perfecte per aquesta visió dels esdeveniments. Descontent amb les polítiques socials i econòmiques del govern de la República, va donar suport inicialment a la revolta militar per després repudiar-la i enfrontar-se amb els colpistes al paranimf universitari, el 12 d'octubre de 1936. Hi ha en la recreació d'aquest moment històric una decisió d'Amenábar, centrada en la mà que Carmen Polo, l'esposa de Franco, li ofereix a Unamuno per sortir de la Universitat quan els franquistes començant a escridassar-lo, que defineix la postura del director en enfront dels esdeveniments i que sens dubte pot-ser interpretada de manera diferent des d'una banda a l'altra del ventall ideològic de l'actual política espanyola.

Diu el cineasta que havia estudiat Unamuno a l'institut però que no li havien explicat res de l'enfrontament que va tenir amb Millán Astray aquell dia. "No sabia que la frase 'venceréis però no convenceréis' va ser pronunciada allà. Després vaig anar investigant la seva posició sobre la guerra civil i, des d'un punt de vista dramàtic, em va interessar moltíssim que comencés donant suport al cop i el repudies tres mesos després, poc abans de morir".

Mientras dure la guerra és la crònica d'aquest canvi. Reconstrueix uns fets històrics, però també els podem interpretar des de la perspectiva actual; des de la mirada d'una altra Espanya dividida i la incapacitat manifesta de la classe política per trobar solucions. El film no es queda sols en l'evocació d'un temps passat tan significatiu, i en els canvis de criteri d'Unamuno i la reacció de la resta davant les seves decisions i opinions –fou destituït com rector de la Universitat de Salamanca pel Govern republicà però era acceptat per Franco i, molt especialment, la seva dona– podem reconèixer el vaivé de la política contemporània. Tot això és molt teòric, i Amenábar és conscient que la seva pel·lícula resultarà controvertida. Quin film sobre la guerra no ho és?

Eduard Fernández no exagera gens la ja de per si exagerada posada en escena davant la vida i la mort de Millán Astray, una mena de hooligan de Franco i el franquisme que a més va funda la Legió i Ràdio Nacional d'Espanya. Karra Elejalde dona els matisos necessaris al personatge d'Unamuno per que entenguem millor el seu itinerari ideològic tan complex. I Amenábar filma amb la mateixa convicció l'escena en què un Millán Astray inflamat fa cantar als seus soldats mentre s'hissa la bandera espanyola i aquells moments en els quals Unamuno es tanca a casa seva, sol i repudiat per tothom menys els seus familiars, segur que ha pres bones decisions alhora que trist perquè alguns dels millors amics han estat executats pels colpistes. El director s'arrisca en la seva opció, perquè sap que per vèncer ens ha de convèncer.