Michael Moore va realitzar el 2004 el documental Fahrenheit 9/11. No sols va guanyar la Palma d'Or del festival de Canes, on, fins aleshores, els documentals o be no competien o be mai guanyaven, si no que és va convertir en un dels films documentals amb millor recaptació econòmica de tota la història del cinema. El millor documental? Sens dubte, no. Necessari? Sens dubte, si. Moore ja havia mostrat el seu estil particular, hibridació estranya de rigor documental, sensacionalisme i megalomania, a títols anteriors com Roger and Me (1989), diatriba ferotge contra General Motors i les grans corporacions en general, i Bowling for Columbine (2002), una mena de tragicomèdia sobre l'ús indiscriminat d'armes als Estats Units a partir de la massacre a l'escola secundaria de Columbine (Colorado), pel que Moore va guanyar l'Oscar al millor documental.

Fahrenheit 9/11 jugava amb el títol de la famosa novel·la de ciència ficció de Ray Bradbury (Fahrenheit 451) i amb l'escala de temperatura en graus Fahrenehit, en aquest cas política, per disseccionar a la manera de Moore, punyent però grollera, incisiva però sensacionalista, necessària però personalista, l'arribada al poder de George W. Bush, les relacions comercials entre la seva família i la de Osama Bin Laden i les repercussions mundials dels atemptats del 11/S del 2001, l'inici del terrorisme global i la forma en que el govern Bush el va rendibilitzar.

Fahrenheit 11/9, el seu darrer documental, Moore només ha de invertir les xifres al títol, perquè la sensació és que res ha canviat. La temperatura política, social i econòmica en graus Fahrenheit dels Estats Units resulta encara més elevada en ple mandat de Donald Trump. Aleshores va ser l'onze de setembre (de 2001), la caiguda de les torres bessones de Nova York, les suposades armes de destrucció masiva, l'època del terror. Ara es el nou de novembre (de 2016), el dia en que el magnat Trump va guanyar les eleccions presidencials nord-americanes contra tot pronòstic. 9/11 o 11/9 (en anglès): termes intercanviables per definir dos eres de la por que, evidentment, no afecten sols als Estats Units.

No falta la primera persona. Què seria d'un film de Moore sense ell al cor d'una manifestació, provocant reaccions violentes d'algun polític entrevistat, posant nerviós a Charlton Heston com a representant ben conegut de l'Associació Nacional del Rifle, enfrontant-se de forma virulenta a un representant de la sanitat pública, encadenant-se al centre de la ciutat, fent una acció davant  la mansió d'algun magnat o, com és en aquest cas, dient varies vegades que ell ja va avisar de que Trump podia convertir-se en president del seu país? No li molesten els focus ni ser, de vegades, més protagonista que aquells als que està filmant. Jo, jo i jo... Aquest estil, que podia tenir cert interès als seus inicis com documentalista subversiu, ara li resta efectivitat. Funciona, intermitentment, el seu sentit de l' humor al encarar els temes més punyents, però la ironia resulta cada cop més autocomplaent. Més que el muntatge que fa Moore de les imatges de les que disposa, siguin les filmades per ell o les d'arxiu, el que acaba interessant a les seves darreres pel·lícules és el valor d'aquestes imatges com testimoni d'una època: hem de quedar-nos en la imatges per si mateixes i posar en quarantena, encara que no sempre, el sentit que li vol atorgar el director. 

Fahrenheit 11/9 tenim material en abundància a més de la campanya de Trump, tots els seus enrenous, les acusacions, l'entramat econòmic i els dos primers anys del seu mandat convuls a la Casa Blanca. Moore ens explica la corrupció del governador Rick Snyder i la crisi de l'aigua contaminada de plom a Flint, una de les localitats més pobres de tot el país, pertanyen a l'estat de Michigan i habitada majoritàriament per població afroamericana. Qüestiona també la línea més conservadora del Partit Demòcrata i l'actitud de Obama a la crisi esmentada de Flint. Les seves dianes son quantioses. Tot s'hi val per l'argumentació definitiva del film: el feixisme està a la volta de la cantonada. El mateix ha fet Spike Lee a la seva pel·lícula Infiltrado en el KKKlan, on evoca uns fets dels anys setanta i els relaciona amb l'actualitat de l'Amèrica de Trump. El sentit és elogiable i necessari, avui, ahir i possiblement demà. Però potser l'entendríem igual sense necessitat d'un recurs tan carrincló i efectista com el d'utilitzar imatges d'un noticiari alemany, on és veu a Adolf Hitler arengant a les masses enfervorides, i posar-li al dictador nazi la veu de Trump en un dels seus discursos. Això pot fer gràcia al "APM" de TV-3. No era necessari en aquest film, ja ho havíem entès: seguim vivint al temps de la por.