Hi ha aquella escena final de La guerra dels Rose en què Danny Devito, l’advocat matrimonialista, mira de convèncer un client perquè es repensi si vol divorciar-se de la seva dona, ja que un cop van mal dades la desfeta pot tenir efectes molt desagradables. I li ve a dir una cosa com ara: “miri, vostè pensi-s’ho, torni ara cap a casa i faci un esforç per recordar els motius pels quals un dia, fa molts anys, es va enamorar de la seva dona”.

Metallica va passar per la seva particular guerra en què els seus integrants es van llançar els trastos pel cap aprofitant les estones lliures entre les cures de desintoxicació i les sessions de teràpia de grup, tal i com van explicar en el simpàtic documental expiatori Some kind of monster (2004). I es pot dir que porten més d’una dècada mirant desesperadament de recordar els motius pels quals un dia es van fer amics i van fer una banda de rock, i no una banda qualsevol, sinó una de revolucionària, capaç d’encapçalar la primera tendència extrema del metal, el thrash.

A començaments dels vuitanta, els més durs de la classe eren els nois de Motörhead, que la van fer grossa quan van debutar al Palau d’Esports de Montjuïc lluint un equip de llums amb forma d’avió de bombardeig. Rocanrolers amb veu de cassalla, al cap i a la fi, mentre que Metallica era una altra cosa: els seus primers discos, ‘Kill ‘em all’ (1983) i ‘Ride the lightning’ (1984), ens van deixar petrificats amb totes aquelles distorsions i dissonàncies, el doble bombo a mil per hora i l’entonació gutural inintel·ligible. Un canvi de fons respecte l’imaginari ‘heavy’ hegemònic: agressió nihilista pura i dura, sense virtuosismes malabars, ni veus de rossinyol, ni fantasies escapistes vagament inspirades en la literatura medieval. Tot va conviure, però, durant els anys de glòria del metal, just abans de l’esclat del grunge. Un imaginari al qual ara, per cert, l’il·lustrador Juanjo Sáez ret homenatge a la sèrie d’animació Heavies tendres, que aviat s’estrenarà a TV3 i que tinc moltes ganes de veure.

Metallica - Jeff Yeager

Imatges del concert celebrat Edmonton (Canadà) l'agost del 2017/ Jeff Yeager

Precisament, amb l’entrada als anys noranta, Metallica no en va tenir prou amb ser una estrella de l’escena ‘heavy’ més rabiüda i va fantasiejar amb esdevenir una mena d’artefacte de rock transversal a través del qual poder saltar dels pavellons esportius als estadis. Una mena d’U2 en versió més fosca. I tot i que la maniobra, a ‘Black album’ (1991), els va sortir força bé, va perdre pistonada de manera clamorosa a ‘Load’ (1996) i ‘Reload’ (1997). Anys de tempesta perfecta, quan, a més d’irritar els fans històrics amb els cops de timó i la davallada de la inspiració, els van gairebé criminalitzar amb els seus atacs maldestres a Napster (us en recordeu?, els temps del debat sobre la pirateria i els serveis ‘peer to peer’, fa un milió d’anys). Pèrdua de direcció artística, crisi de reputació, desfeta interna… I fins avui, o gairebé.

Quan un artista comença a parlar de retorn a les arrels és que alguna cosa no rutlla, i Metallica porta des de ‘St. Anger’ (2003) clavat en aquesta mena d’estat mental, tot i que val a dir que progressa adequadament i, després de l’acceptable ‘Death magnetic’ (2008), el doble ‘Hardwired… to self-destruct’ (2016), la seva obra més recent, reconstrueix vestigis de la vella angoixa amb un encert raonable. Allò del disc amb Lou Reed (‘Lulu’, 2011) val més que ho deixem estar.

No em puc estar de pensar, però, que encara que aquest nou treball s’aguanta prou bé, hi ha un punt d’impostura en aquestes cançons que busquen la crispació perduda, amb lletres sobre la desesperació, la mort, el caos, la confusió… No dic que no hi hagi motius en l’actualitat mundial i a la vida en general per acollir-te a aquests missatges (els mateixos que en qualsevol altre moment històric, d’altra banda), però sí que trobo que grinyolen una mica si els associem a les existències que deuen dur en l’actualitat el senyor James Hetfield i companyia.

Metallica - Jeff Yeager

Imatges del concert celebrat Edmonton (Canadà) l'agost del 2017/ Jeff Yeager

Fer cançons de rock extrem sobre l’apocalipsi i l’absurd de la humanitat quan ets adolescent pot formar part de les circumstàncies hormonals i de la necessitat d’afirmar-te en el món, però quan t’enfiles per la cinquantena i tens una vida acomodada se’t pot demanar una mica més d’esforç. La música és una resposta a les teves circumstàncies, una projecció de la teva vida. D’on ve ara tanta necessitat de canalitzar ira a l’engròs? I no podem ampliar una mica el paisatge emocional? Nick Hornby parlava d’això en un dels seus llibres, quan deia que havia perdut les ganes d’escoltar cançons de rock industrial sobre cervells trepanats el dia que al seu fill li van diagnosticar autisme. Arriba un punt en què l’experiència et brinda un contrast fort i delator amb el postureig tremendista d’una cançó de rock. Potser el problema de fer-te gran tocant thrash metal és que estàs obligat a sobreactuar una mica per resultar creïble. Si ara Metallica abaixés el to, com ja va fer fa vint anys, tothom se li llançaria al coll: “estan acabats”.

I com que ells ho saben, i com que les separacions de les grans bandes solen conduir a la ruïna dels seus integrants quan miren de tirar endavant en solitari, han fet allò que demanava Danny Devito al seu client: parar-se a recordar quins van ser els motius pels quals, un dia, es van ajuntar per fer un grup de rock. Tancant els ulls i mirant d’ensumar el ressò d’aquella excitació originària, encara que sigui el reflex del reflex d’aquella llunyana emoció genuïna. D’això està fet aquest nou disc de Metallica: de l’eco de l’eco d’un munt de bones idees i de plans i de somnis que fa trenta-i-tants anys els van dur a menjar-se el món. Continuen fent-ho, això sí: les entrades del concert que oferiran dimecres al Palau Sant Jordi estan exhaurides des de fa gairebé un any. Al capdavall, el monstre continua caminant.