Teniu una filla adolescent a qui han trencat el cor? O se sent menyspreada per un company? O plora sovint pel desamor? O per les pèrdues de l’amistat? O  la veieu enfonsada perquè sent vergonya del seu cos  per una heretada creença castradora de la dona? Per la desvalorització de si mateixa per un comentari masclista? Teniu potser també un fill adolescent, tendre, sensible a qui també li han fet mal? Un fill que també pateix la crueltat dels insensibles? Nois o noies que han patit abusos o simplement algú els ha menystingut?

Treballo també donant classes a adolescents i com que els estimo, m’expliquen sovint les seves inquietuds, desitjos i també les seves penes. Em sento propera i empatitzo amb aquesta època tan difícil i vulnerable per a ells, on qualsevol cosa els fa tremolar com una fulla al vent. La seva fragilitat, el seu descobriment del dolorós i també excitant periple de la vida, el seu despertar a les vicissituds, amors i desamors, alegries i caigudes d’un present que es fa futur immediat, em commou profundament. I m’agrada ser-hi per acompanyar-los, per intentar educar-los i per aportar una mica de llum a la seva futura trajectòria vital.

M’arriba a les mans aquesta petita joia anomenada el sol i les seves flors de la poeta i il·lustradora rupi kaur (en minúscules perquè en el seu llibre res porta majúscules). On toca temes amb els que em sento identificada i que també abordo en els meus llibres: guarir el desamor, obrir els ulls i distingir l’amor de les nostres pròpies projeccions i fantasies... Empoderar-se. Assassinar les etiquetes... Valorar-nos com a dones. Dubtar dels pensaments heretats castradors que ens empobreixen...

Som feministes per fer això? No ho sé...a mi em sembla que som més aviat humanistes, un mot que m’agrada molt més perquè no té tanta pintura de gènere. I perquè com dic al meu nou llibre... “Les etiquetes m’enceten la pell i em provoquen al·lèrgia.”

Kaur es va convertir en un autèntic fenomen a les xarxes socials, sorgint una nova veu feminista propera a les noves generacions, la dels anomenats “instapoets”. Rupi Kaur compta amb 2’7 milions de seguidors a instagram, i el seu llibre ha estat traduït a més de trenta-cinc idiomes, superant els tres milions d’exemplars venuts. Els best-sellers em solen tirar enrere. Però no ha estat així amb aquest.

És un llibre deliciós, franc, autèntic, punyent, valent i d’un lirisme carnal que t’arriba al cor i et sacsseja.

I us preguntareu perquè us recomano un poemari d’adults, editat per Empúries en català i Seix Barral en castellà, en una secció d’Infantil i juvenil. Doncs perquè em nego a pensar que només podem trobar llibres pels nostres infants o adolescents a la secció de juvenil d’una llibreria. Perquè m’agrada trobar llibres que podem compartir i que trenquen aquestes fronteres o etiquetes limitadores en la literatura. Perquè podem trobar també perles “d’adults” com aquesta que també serveixen per als més joves, i nosaltres com a adults també podem trobar a la lleixa “d’infantil” un llibre inspirador per a nosaltres. Perquè les etiquetes em molesten. Perquè podem llegir llibres de literatura sense etiqueta de gènere, condició o qualsevol estampa excloent que no abarqui la senzillesa de l’art a l’abast de tothom.

I perquè la bona literatura, la intel·ligència, la sensibilitat i l’autenticitat no tenen gènere i no porten etiquetes de cap mena.