Mary Shelley (1797-1851), filla de la filòsofa feminista Mary Wollstonecraft i del filòsof polític William Goldwin, és reconeguda sobre tot per la seva novel·la Frankenstein o el modern Prometeu (1818), encara que va escriure més novel·les, biografies, contes, poesia i llibres de viatges: Cuentos góticos, recull de vuit relats de romanticisme sobrenatural, resulta molt recomenable. És coneguda també per ser la segona esposa del poeta romàntic Percy Shelley (1792-1822), amb qui va viure una història complicada: van començar les seves relaciones el 1814, quan ell encara estava casat, i van contraure matrimoni el 1816, després del suïcidi de l'anterior dona de Shelley i de la mort prematura del fill que esperaven. La societat més conservadora els hi va girar l'esquena i durant uns anys van viure en una situació econòmica molt precària. Mary i Percy sempre van defensar l'idea de l'amor lliure i en els textos d' ella hi ha, potser d'una manera encara imprecisa, el germen del feminisme. De fet, la seva obra va ser reconsiderada des d'aquest postulat a partir de 1970. Després de la mort de Shelley als trenta anys, ofegat mentre navegava en el seu veler de nom Don Juan, Mary va consagrar bona part del seu temps a recuperar i dona conèixer la poesia del seu espòs. Sembla ser que abans de ser incinerat a una platja per decisió del gran amic de la parella, Lord Byron (1788-1824), el cor de Shelley va ser extret i embolicat en seda, i Mary el va guardar fins la seva pròpia mort.

Mary Shelley escriu al pròleg del seu llibre sobre el científic foll, encara que sense la categoria de mad doctor, que dona vida a un cos mort: "El fet que fonamenta aquesta narració imaginaria ha estat considerat pel doctor Darwin (Erasmus Darwin, avi de Charles Darwin i gran defensor de les possibilitats de reanimar matèria morta) i per altres escriptors científics alemanys com pertanyent, fins cert punt, al camp d'allò que és possible". I continua, reivindicant un cert realisme enfront la fabulació fantàstica: "No penso haver creat solament un encadenament de fets terrorífics concernents totalment a l'ordre sobrenatural". Però durant molt de temps, i gràcies o per culpa de Hollywood, Frankenstein, que no és la criatura, si no el seu creador, va ser considerat un paradigma del cinema de terror. Així el va instaurar el notable film de James Whale El doctor Frankenstein (1931), un relat gòtic i expressionista que va inaugurar el cicle triomfal de pel·lícules de terror de l'estudi Universal durant tota la dècada dels trenta. La novia de Frankenstein (1936), de Whale mateix, és potser la millor derivació del text original de Mary Shelley. Després la criatura, encarnada per Boris Karloff, Béla Lugosi o Glenn Strange, va entrar en decadència en films cada cop més tòpics fins que a finals dels anys cinquanta, de la ma de la productora Hammer Films i del director Terence Fisher, va recuperar tot el seu esplendor tràgic en una sèrie de títols on Peter Cushing encarnà a un professor Frankenstein cada vegada més pertorbat, megalòman i sense escrúpols, capaç de qualsevol cosa per demostrar al món la seva capacitat per crear vida en cossos morts.

Frankenstein, com Drácula, es el personatge clàssic del gènere fantàstic que millor ha sobreviscut als canvis de gustos i interessos en quant als seguidors del gènere, acceptant des de la paròdia-homenatge (El jovencito Frankenstein de Mel Brooks) fins la recreació més fidel possible al text original a Frankenstein de Mary Shelley, pel·lícula dirigida per Kenneth Branagh i produïda per Francis Ford Coppola on Robert De Niro va representar al monstre com l'havia imaginat Mary Shelley, ben lluny de la iconografia del cap quadrat i els cargols per elèctrodes al coll amb que Boris Karloff va fer famós al personatge al cinema dels anys trenta i quaranta. Recordem, sense anar més lluny, la fascinació que per aquesta criatura representada per Karloff sent la nena Ana Torrent a la seminal El espíritu de la colmena (1973), de Víctor Erice.

Mary Shelley

Però l'obra de Mary Shelley és va convertir amb el pas del temps en font inesgotable de ficcions més enllà de la pròpia novel·la. No és tant normal que un llibre generi històries cinematogràfiques sobre la seva creació. Si ho és que es pugui fer un film biogràfic de l'autora, com és el cas de Mary Shelley, primer biopic al voltant de l'escriptora, realitzat en plena commemoració dels 200 anys de la publicació del seu llibre. És tan atent als elements coincidents entre la realitat i la ficció (molts aspectes de Frankenstein o el modern Prometeu surten de la autobiografia de Mary: de la mort prematura de la seva primera filla sorgeix l'anhel de crear vida que té el professor Frankenstein, per exemple) com al caire de pre-feminisme que des de fa anys s'ha vist en el treball de l'escriptora. Potser el més interessant de la proposta de Haifaa Al-Mansour, directora saudita que debuta en el cinema nord-americà amb aquest film, és que recupera el model del melodrama protagonitzat per dones del Hollywood dels anys trenta fins als cinquanta, el woman's film (de Stella Dallas Solo el cielo lo sabe), en els que explicaven els intents de supervivència o reafirmació de les dones en el mitja hostil representat pel patriarcat. No esdevé una lectura innovadora però si pertinent: pel·lícules recents com María Magdalenahan fet el mateix en quan a la interpretació del personatge bíblic. L'elecció d'Al-Mansour per liderar aquest projecte és molt coherent. En el seu film anterior, La bicicleta verde (2012), la directora explica la història d'una nena que vol tenir una bicicleta encara que a les dones, a l'Aràbia Saudita, no els està permès anar en bici. Com aquella nena que va contra les normes, Mary Shelley (interpretada per Elle Fanning) viu a contracorrent de la moral conservadora i victoriana de la seva època, representant l'aspecte tumultuós, romàntic, alliberador i flexible en les relacions sentimentals.

Tornem a la gestació del mite. A més de les adaptacions de Frankenstein o el modern Prometeu al cinema (i al teatre, nombroses), d'aquest biopic de Mary Shelley i productes derivats com el molt interessant Dioses y monstruos (1998) de Bill Condon, on és narren els darrers dies del primer pare cinematogràfic de la criatura, l' esmentat James Whale, és molt suggestiva la visió que el cinema ha donat d'aquell moment, real o imaginari, quotidià o poètic, desitjat o fabulat, en el que Mary Shelley va començar a idear els personatges i les situacions de la seva novel·la. Va ser una nit de novembre de 1816, en plena tempesta, a una casa prop de Ginebra, la Vila Diodati, on estaven reunits Mary, Percy Shelley, Lord Byron, el secretari i metge d'aquest, John William Polidori (1795-1821), i Claire Clairmont, germanastra de Mary i aleshores parella de Byron. La llegenda ens diu que aquella nit (tot i que la realitat fou una mica diferent: el llibre va prendre forma durant tot l'estiu del 1816, un estiu sense sol ni calor) no sols van néixer el professor Frankenstein i el seu Prometeu, si no que també va començar la tradició literària sobre el vampir, ja que Polidori va idear a la Vila Diodati el primer relat de caire romàntic sobre aquesta criatura, El vampir, publicat el 1819. Recordem que la novel·la canònica al respecte, Drácula de Bram Stoker, no va aparèixer fins el 1897. El vampir està condemnat a viure eternament. La criatura de Frankenstein torna a la vida després de la mort. La mansió suïssa es va convertir en el cim de la creació gòtica. Que fos en un any sense estiu, per culpar de les anomalies climàtiques generades per l'erupció d'un volcà, augmenta l' ideari fantàstic, el caràcter romàntic i la temperatura gòtica.

El quasi sempre estrident però interessant Ken Russell fou el primer en explorar aquella trobada tan creativa a Gothic (1986), film que bascula entre el drama, l'erotisme, el terror i l'enginyi literàri, amb personatges més turmentats del compte interpretats per Gabriel Byrne (Byron), Julian Sands (Shelley), Natasha Richardson (Mary), Timothy Spall (Polidori) i Myriam Cyr (Claire). Poc després es van produir dos nous films amb enfocaments diferents i alhora complementaris. Remando al viento, (1988), de Gonzalo Suárez, rememora les imaginacions fantasioses dels escriptors i les relacions amoroses entre ells, ja que una cosa va lligada a l'altra: Hugh Grant va interpretar a Byron, Lizzy McInnerny fou Mary, José Luis Gómez recrear Polidori, Valentine Pelka va dona vida a Shelley i Elizabeth Hurley a Claire. A Estats Units, el cineasta txecoslovac Ivan Passer va oferir una versió lleugerament diferent a Hauntet Summer (1988), protagonitzada per Laura Dern (Claire), Alice Krige (Mary), Philip Anglim (Byron), Eric Stoltz (Shelley) i Alex Winter (Polidori); aqui importa més el caràcter neuròtic dels personatges i les manipulacions dels jocs amorosos abans que la gestació de les novel·les, la realitat de les persones sobre la capacitat d'aquestes per imaginar i escriure. 

Sent pel·lícules interessants o curioses, hauríem de tornar a James Whale per tancar el cercle, ja que al pròleg de La novia de Frankenstein va recrear per primera vegada aquesta trobada literària en un seqüència que es potser la millor explicació del que va passar a la vila suïssa. A més, té una idea enginyosa i perversa: Mary Shelley està interpretada per Elsa Lanchester, qui després, quan la presentació dels personatges reals s'esvaeix per entrar al domini de la imaginació, encarna també a la núvia de Frankenstein i el seu proteic tupe copiat tants anys després per Marge Simpson, una dona creada pel doctor per donar-li una companya a la seva primera criatura, solitària, marginada, situada de forma convulsa en un món al que mai podrà pertànyer. La pregunta queda suspesa en l'aire: hauria Mary Shelley inventat una companya sentimental per a la creació masculina del modern Prometeu?