Lluïa com una brasa viva entre cendra grisa, la mirada encesa enmig la barba grisa i grisa la cabellera llarga, i sobretot entre converses grises, entre totes les grisors imaginables que ens cansaríem d’esmentar-les totes aquí ara. La grisor de l’exili i de la privació després de la guerra civil, la de la impotència política i la superxeria, la de la impostura intel·lectual i de la mandra del viure. Martí Soler i Vinyes va néixer a Gavà el 1934, fill del meu mestre Josep Soler-Vidal i de Magdalena Vinyes, potser havia heretat el millor de tots dos, la calma i el saber ser, la penetració intel·lectual, l’entusiasme serè, l’humor immillorable, la dolçor de la mirada, la solemnitat del silenci viu, la curiositat trempada, la modèstia més eixuta. La duresa que consisteix en no ser mai tou, en ser de veritat. Molts potser no sabíeu qui era, potser precisament per això, perquè no tenia temps per donar-se importància ni per presentar-se a concursos, perquè no estava gaire per hòsties i va ser un dels autèntics intel·lectuals catalans, dels que fan la feina sense estar cansats, sempre despert, dedicat a infinitat de projectes, literalment fins ahir mateix. 

Va instal·lar-se a Mèxic l’any 1947 amb la seva germana Magalí i hi va viure tota la vida, amb llargues estades a Catalunya, a la caseta de la plaça Magdalena Trias, on hi havia un enorme pi al jardí del darrere, plantat just el dia que va néixer. Un pi a l’ombra del qual havíem enraonat tantes vegades, havíem celebrat la vida lenta de l’estiu candent, la rebel·lia de les idees fortes, la saviesa d’alguns bons llibres. I havíem begut molta aigua de llimona mentre suàvem, menjàvem olives, ell amb vistoses guaiaberes procedents d’un Mèxic fabulós i del tot insospitat, un Mèxic que em va ensenyar a viure sense excessives prevencions europees. A la gran nació americana vaig conèixer, de la seva mà oberta, molta gent preciosa però sobretot una altra personalitat irrepetible, la dona, l’Elsa Cecília Frost, mig danesa i alemanya, tan mexicana com el bitxo rabiós, també tan catalana i això només per causa d’amor del seu Martí.

Poeta en català i espanyol, arquitecte de formació, traductor, professor del Colegio de México i de la Universidad de Guadalajara, tipògraf i editor, director de Siglo XXI, del Fondo de Cultura Económica, memorialista i activista cultural català a Mèxic, mai no va adoptar la nacionalitat mexicana tot i considerar-se absolutament mexicà, tan absolutament mexicà com català i com independentista. Amb els seus fills Pau, Jaume i Anna, recordo amb agraïment que parlàvem sense parar en la nostra antiga llengua mediterrània, al peu de les muntanyes blaves de Tlalpan, sota la presència sempre inquietant de l’Ajusco, durant llargues passejades, a més de dos mil tres-cents metres sobre el nivell del mar, quan corres i notes que et falta l’alè, i t’adones que no tot el món és igual. La recent victòria electoral del president López Obrador havia renovat l’esperança de Martí Soler en un nou Mèxic més progressista, més just i propietari del seu propi destí, en una nova governança política molt més adreçada a la majoria. Una esperança que mai no destriava de la fe en la llibertat nacional de Catalunya, irreductible amb aquell somriure ple que feia sota el bigoti, completament indiferent als entrebancs i a les dissorts. “Això vindrà, Jordi, això arribarà”. Sempre vaig tenir fe en el seu criteri, en la seva saviesa calmosa, en la seva feina constant, en la gent radiant de vida com ell mateix. I avui que ens ha deixat als vuitanta-quatre anys, la tinc encara, amb molta més força.