El periodista i biòleg valencià Martí Domínguez (Madrid, 1966) va presentar l'any passat L'esperit del temps, una novel·la "de combat" sobre el paper de la ciència alemanya durant el nazisme, que li va valdre el Premi Òmnium. Professor de periodisme a la Universitat de València i director de la revista Mètode, ha destacat per reflexionar en les seves obres sobre el paper de la ciència i la cultura i per intentar unir disciplines massa allunyades. En ple confinament provocat per la pandèmia del coronavirus parlem amb ell sobre el futur que ens espera.

Martí Domínguez/Pere Francesch/ACN

En primer lloc, com està vivint el confinament provocat pel coronavirus?

Sóc a València, a casa. Per a un escriptor no és un gran problema, perquè tenim el nostre món, les nostres lectures pendents, les nostres creacions. El problema no és aquest, sinó el fet de tenir tota la família a casa. No faig més que cuinar! Les tasques creatives es veuen sotmeses a interrupcions de tipus casolà i, per tant, costa trobar moments de concentració. Trobe a faltar aquesta normalitat. A banda, també trobe a faltar poder participar de la vida cultural, poder anar a exposicions, a llibreries... Els nostres governs podien haver pensat que la cultura era un element essencial –especialment per distingir-se del que hauria fet un altre govern– i haver deixat que obriren les llibreries, per exemple.

Com a científic i intel·lectual, què creu que ens ensenya aquesta crisi?

Penso que, en primer lloc, ens ensenya que som molt més dèbils que no ens pensàvem. La gent encara no s'acaba de creure que no pot sortir de casa. No acaben d'entendre aquest confinament. La natura té un potencial molt fort que estem veient amb les tempestes, les gotes fredes, les DANAS. Però també hi ha un element epidemiològic que està relacionat amb el canvi climàtic i aquesta n'és una de les proves. Sembla que la societat no havia caigut en aquesta possibilitat que, fins i tot, ens poguérem extingir per culpa d'una pandèmia, tot i que metges com Salvador Macip ja ho havien advertit. Per tant, crec que hauríem de canviar de model de consum i, alhora, buscar una fórmula de lluita contra aquests fenòmens. I una d'aquestes formes seria reduir la globalització.

Tot plegat ha fet fer-nos adonar de la importància de la ciència?

M'agradaria pensar que sí, però també percep la sensació que alguns creuen que tan aviat com això passi tornarem a la realitat d'abans. Potser això no passa mai. O potser no passa d'una manera tan ràpida com pensem. O podria ser que vinguera una altra cosa així. El model no hauria de ser tornar al nostre model actual amb un increment de la destrucció del paisatge per a recuperar el nivell d'econòmic d'abans de la crisi, fent més urbanitzacions, camps de golfs, hotels... No pot ser que per recuperar-nos tornem a un turisme de preus rebentats que ens ix molt car. És pa per avui i fam per demà. Hem de canviar a un model productiu de proximitat, on el nostre oci també ha de ser de proximitat. Això no vol dir que no puguem fer grans viatges, però potser han de ser més valorats. Quan mires el tràfic aeri previ a la pandèmia veus que no podia ser sostenible.

Com veu el paper dels científics en el debat actual?

L'escenificació del govern espanyol ha estat excessivament militaritzada, amb un excés de medalles a l'escenari. L'únic científic a qui hem pogut veure és Fernando Simón, però hauria estat bé que n'haguérem vist més. M'ha sobtat l'absència de Manuel Castells, un dels màxims especialistes del món en teoria de la informació, que forma part del govern com a ministre d'Universitats. Podria haver assessorat al govern sobre com afrontar la crisi, quines metàfores utilitzar o potser no haver-ne usat i explicar les coses clares i netes. Tampoc Pedro Duque, ministre de Ciència, ha intervingut per res al debat i, en aquest cas, potser caldria posar alguns punts suspensius. Hi ha hagut una actitud més patriotera –"juntos venceros"– que no pas basada en la raó i el debat. Hi ha hagut desinformació i el mateix govern ha anat aprenent sobre la marxa. Particularment, crec que té molta responsabilitat la Xina com a país, perquè cada vegada es veu més clar que han ocultat informació vital per controlar la pandèmia. Pense que la nostra relació amb la Xina caldria estudiar i reformular tenint en compte que és un país dictatorial, que controla la informació i que això ha estat molt greu per a nosaltres.

En la gestió del coronavirus hi ha hagut una actitud més patriotera que no pas basada en la raó i el debat

Tot i això, hi ha el risc d'emmirallar-nos en les solucions de control social de la Xina i d'altres països no democràtics.

Aquestes situacions són un brou de cultiu magnífic per als totalitarismes. Especialment a posteriori, quan hi ha un gran problema de pèrdua de poder adquisitiu, d'ocupació. El cansament que provoca la situació de confinament també és una ocasió magnífica perquè la gent pare l'orella a solucions que prometen acabar amb el guirigall de l'estat de les autonomies. Ara, el que s'ha observat en aquesta crisi és que quan s'ha optat pel centralisme per part del govern espanyol, la realitat ha estat el caos més absolut. El que ha salvat el desastre són les actuacions dels presidents autonòmics. Per exemple, Ximo Puig ha dut a terme una tasca molt rellevant i ha fet veure la importància de tenir dirigents del teu país. Quan s'ha volgut tornar al centralisme, quan s'ha negat el tancament de Madrid en el moment que es podia haver produït, s'ha vist que això no té futur. La disjuntiva és clara: o s'avança cap a un federalisme integrador o es va cap a Vox.

A L'esperit del temps alerta del perill de la ciència sense moral. És raonable que tornem a patir aquest risc que la ciència ho acabi justificant tot?

Pense que la ciència en aquests moments ens està ajudant molt. Tots preguem perquè es trobe ràpidament una vacuna. El científic és un home bàsicament treballador, com un escriptor de fet, i les seues recompenses són tan gratificants que és molt difícil treure's la bata i dir que només és ciutadà. La ciència ens ha de salvar d'aquesta pandèmia i, tant de bo, tots entenguem com n'és d'important i com seria d'important destinar recursos en ciència i no en tantes coses fútils. En el futur hi pot haver la temptació que la ciència avance tant que es creen dues societats: Una que tinga accés a les millores gèniques i una altra que no la tinga. Això podria donar lloc a una distopia fascinant però perillosa, en què als països occidentals es podrien eliminar malalties hereditàries, tota mena de malalties rares i, fins i tot, millorar les aptituds humanes. En paral·lel, els països subdesenvolupats no hi tindrien accés i es produiria un cert nazisme genètic.

En el futur hi pot haver la temptació que la ciència avance tant que es creen dues societats ben diferenciades

S'ha parlat de provar les vacunes de la covid19 a l'Àfrica.

Hi ha moltes especulacions sobre si la mateixa pandèmia ha sortit d'un laboratori xinés. En tot cas, la ciència necessita per força una bona divulgació sobre la societat, uns bons comités de bioètica i un bon debat sobre el coneixement. Per què no hem de poder eliminar les malalties hereditàries? Ara, una vegada oberta la capsa de Pandora, cap on anem? Els mitjans de comunicació, per exemple, haurien de participar d'aquest debat.

La separació de camins entre ciència i humanisme és força patent no hi deu ajudar. Vosté ha treballat per fer-les convergir...

Hi ha gent que fa molt bona feina per unir aquests dos camps, com Salvador Macip, per exemple. Sembla que no són noticiables. En canvi, el debat polític omple articles, provoca picabaralles a les xarxes... També acuse els meus estimats amics escriptors de no tenir ni idea de ciència i d'estar escorats en idees decimonòniques. Són tan decimonònics que per ells Freud és ja una modernitat insuperable! (riu). Crec que els escriptors haurien de llegir més ciència. Vivim un moment científic enlluernador que no figura en la literatura actual.

Martí Domínguez/ACN

Vostè sempre ha defensat una literatura de combat, d'idees. L'esperit del temps compleix aquest objectiu.

Jo sóc segueixo Diderot i Voltaire. Pense que el fons ha d'acompanyar la forma. A vegades en la literatura hi ha un excés de forma, d'exhibicionisme estilístic i t'acabes preguntant, però, què m'estàs contant? De quina manera vols canviar el lector? Qui haja llegit L'esperit del temps s'haurà plantejat coses, espere. Però sovint hi ha una literatura excessivament introspectiva, que pega voltes sobre una cosa, sense portar-nos enlloc. Les coses a explicar es troben a fora d'un mateix i hi ha un excés del jo. Els escriptors tenen una responsabilitat i no l'estan assumint plenament.

El que estem vivint capgirarà això?

A l'inrevés, crec que encara accentuarà més "el viatge al voltant de la meua cambra". Serà un malson! Crec que la literatura té un element de creació poètica innegable, però les meues novel·les sempre han buscat el debat d'idees, més en la línia de la Il·lustració. La trama m'interessa sempre que em permeta reflexionar sobre alguna cosa. No hauria escrit sobre el nazisme si no hagués tingut res a aportar sobre el tema. A vegades llegeixes novel·les històriques que reprodueixen magníficament la batalla de Trafalgar, però no et diuen res. En totes les meues novel·les –des d'El fracassat fins a L'assassí que estimava els llibres, passant per La sega– hi ha un desig de debat d'idees, que, al capdavall, són les lectures que intel·lectualment em fan vibrar.

Hi ha una literatura excessivament introspectiva que la crisi actual accentuarà

El va impulsar a escriure L'esperit del temps la banalització del nazisme, tant en la literatura com la mateixa concepció del que va ser aquell règim.

Fa poc vaig escriure un article a El Temps sobre la transcendència del mal. Quan parlem de la banalitat del mal, idea de Hannah Arendt, sembla que diguem que eren persones que no reflexionaven sobre el que estaven fent. El nazisme no era gens banal, ni es matava perquè sí, si no pel desig de construcció d'una utopia monstruosa. Tu vols creure que doctors en història que anaven al capdavant dels comandos que anaven a peu de fossa assassinant jueus no sabien el que feien? Raul Hilberg, el gran estudiós de l'Holocaust, no podia suportar Hannah Arendt. O el mateix Steiner també li dedica fortes crítiques. No caiguem en el parany fàcil de creure que el nazisme era una producció en massa mortuòria sense un pensament al darrere. No, el problema és quan una idea supera tota moral. Hi ha un llibre molt interessant, Els amnèsics, de Géraldine Schwarz. L'amnèsia del poble alemany és buscada, plenament conscients de la seua culpabilitat intenten no tornar-ne a parlar.

Moltes vegades hem caigut en la temptació fàcil de creure que la reflexió d'Alemanya sobre el seu passat era exemplar, però encara queden moltes amnèsies i tabús per afrontar.

Alemanya ha fet una tasca molt complicada i és molt lloable com el nazisme està absolutament proscrit i perseguit, però possiblement per una qüestió conjuntural –necessitaven avançar– hi va haver una amnistia generalitzada que va permetre que veritables còmplices de l'Holocaust, ideòlegs i partícips, quedaren impunes. A Nuremberg es va donar per resolt l'assumpte, però quan penses que Eduard Pernkopf, degà de la facultat de Medicina i, posteriorment, rector de la Universitat de Viena, va fer el seu atles anatòmic –una referència mèdica fins avui– amb els ajusticiats de la Gestapo, i que va ser un dels grans perseguidors dels jueus a la Universitat... Com ell, gran part dels membres dels comandos que van netejar d'intel·lectuals Polònia, Txèquia, etc., van tornar a les Universitats en acabar la guerra. Sobre el meu personatge s'ha parlat si és Konrad Lorenz. Doncs bé, Lorenz va guanyar el Premi Nobel! A Salzburg li han retirat l'Honoris Causa, però continua donant nom a un bon grapat de centres d'investigació, com Louis Pasteur a França o Ramón y Cajal a Espanya.

El nazisme no era gens banal, ni es matava perquè sí, si no pel desig de construcció d'una utopia monstruosa

Això portaria a pensar, no només en la responsabilitat col·lectiva d'Alemanya, sinó també en la responsabilitat individual de cadascun d'aquests intel·lectuals. El seu personatge escriu sobre el seu passat per expiar la culpa.

A mi em cansa quan els meus amics escriptors i periodistes que insisteixen a dir que el meu personatge és Konrad Lorenz. Deixem pas a la ficció, perquè mai, ni Konrad Lorenz ni cap dels científics que van col·laborar amb el nazisme van demanar perdó. Això és molt decebedor. No era fàcil assumir la teva responsabilitat en un dels moments més funestos i grotescos de la història de la Humanitat, però que cap capitost del nazisme entonés el mea culpa és més gros encara. Per cert, generalment pensem en Alemanya, però els austríacs van ser tant o més culpables que els alemanys. El mateix Fritz Knoll, rector de la Universitat de Viena abans de Pernkopf, va celebrar els seus noranta anys amb una gran festa i va escriure la història dels científics alemanys esborrant conscientment les aportacions dels jueus, alguns dels quals havia perseguit. Tot això ens fa pensar com, al capdavall, hi ha una complicitat intrínseca d'una societat que, tot i demanar perdó, sap que uns excusen els altres evitant una veritable catarsi col·lectiva. Per això ressorgeix el nazisme i l'extrema dreta en aquests països. El pas dels camps d'extermini és massa abismal, però les idees d'una gran Alemanya que impulsés una idea nacional i racial de la cultura hi ha molta gent que les continua creient vàlides.

A banda de causes personals, què va fer que un poble com l'alemany seguís aquestes idees?

Cal recordar la responsabilitat europea en la humiliació d'un poble al Tractat de Versalles, que va crear un sentiment de venjança per l'orgull damnat. Les potències aliades no van saber veure que la cultura alemanya era massa important i si hagueren estat més generosos els alemanys no s'haurien sentit tan humiliats. Es va menystenir una cultura que era una de les més importants des del punt de vista intel·lectual i científic i va provocar que molts científics que no compartien tots els postulats dels nazis, pensaren que no es podia tornar enrere i calia defensar la seua cultura i el seu país. Per això és important no menystenir ni humiliar ningú. Això té ressonàncies actuals, ja que permet l'aparició de discursos populistes.

Com l'ha afectat personal descobrir el passat d'aquests científics alemanys?

M'ha suposat una gran tristesa. Jo sóc entomòleg i a la novel·la hi ha un personatge, Karl von Frisch, que va descobrir la dansa de les abelles i va guanyar el Premi Nobel amb Lorenz, que jo sabia que havia estat perseguit pels nazis... Però és que va ser perseguit perquè es va descobrir que tenia un besavi jueu, però abans de ser perseguit pels nazis era un nazi. Com pot ser que el gran Fritz fos, alhora, un antisemita furibund, germà d'un dels capitostos del Partit Nazi a Àustria abans de l'Anchluss?

Com es defineix: Biòleg, científic, naturalista, professor, periodista, escriptor, humanista, editor...?

Jo no veig diferències entre la meua faceta de biòleg, la de periodista i la d'escriptor. Crec que la meua visió de l'ésser humà em permet construir els meus personatges. El meu activisme en el debat d'idees és molt propi del món periodístic, que jo sempre he cregut molt pròxim al que deia Eugeni d'Ors. Sobre ell també ens podríem preguntar, com és que el gran teòric del noucentista, al qual devem tant, acabés vestit de falangista? A banda d'això, sempre he cregut en el paper de la premsa com a ariet en el debat ideològic. Per això trobe a faltar tant els grans debats intel·lectuals a la premsa.

Aquesta importància del paper del periodisme, li ve del seu avi?

El meu avi, Martí Domínguez Barberà, era un home molt independent que va ser destituït per Franco com a director de Las Províncias perquè mai va acceptar la censura. Hem trobat un expedient de censura espectacular. Era molt conscient del que deia i mai va voler que ningú li digués què havia de dir o pensar. Hi ha molta gent que escriu més per al mitjà que per ell mateix. Jo he intentat fer el mateix. No he volgut escriure pel mitjà, ni adaptar el discurs al mitjà. Em produeix una gran tristesa veure alguns intel·lectuals que valore en mitjans infumables. És el gran debat, hem de menjar, però paga la pena acabar escrivint coses que no creus o en mitjans que no creus? Tot això és decebedor. Caldria que els mitjans, des de la seua línia editorial pròpia, impulsaren més la societat de la informació del coneixement que la polèmica incendiària, però sembla que cotitza més l'adrenalina que la neurona.

A la premsa actual cotitza més l'adrenalina que la neurona

Martí Domínguez. ACN

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat