A simple vista pot semblar que Natàlia Cerezo (Castellar del Vallès, 1985), autora de A les ciutats amagades (:Rata) i Marta Orriols (Sabadell, 1975), autora d'Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Periscopi) tenen poc en comú, tret que han debutat al mercat editorial amb el gènere dels contes i que, per suposat, són dones. Però una conversa distesa amb elles dues acaba evidenciant que entre la Marta i la Natàlia hi ha un vincle més profund, una espècie de complicitat suspesa entre les línies que han escrit: totes dues són capaces de fer gran allò petit. Tant és així, que llegint-les una sent que la veritable història dels personatges comença en els seus silencis, en allò que no diuen.

Marta Orriols i Natàlia Cerezo/Daniel Cole
En què s'assembla l'obra de Natàlia Cerezo i Marta Orriols? 

Marta Orriols: No són literatures molt semblants, però sí que tenen en comú el ritme pausat i el to intimista, la quotidianitat de les petites coses per anar a parar a qüestions molt universals. Penso que tots els lectors s'hi poden sentir identificats.

Natàlia Cerezo:Totes dues anem al detall amb els relats. I també ho veig a Aprendre a parlar amb les plantes. M'estic subratllant tot d'escenes en què la Marta es fixa en coses petites, però que en realitat diuen molt més.

Les ciutats amagades de la Natàlia podrien ser les plantes a les que ha d'aprendre a parlar la Marta?

NC: Crec que les plantes de la Marta són les protagonistes d'un correlat, tenen un pes simbòlic dins la novel·la. Les meves ciutats amagades neixen de la complicació de les persones. Quan tu estàs a la teva ciutat, pots passejar-hi com si fos la ciutat de sempre, però hi ha vegades que, per la raó que sigui, no és la mateixa i t'acabes perdent per un carreró pel que has passat tota la vida. De vegades les nostres emocions són similars a les ciutats amagades. Som els mateixos, però també som canviants. 

MO: Per mi les ciutats de la Natàlia representen un present desconcertant en front les èpoques d'infància, de llibertat absoluta. Les plantes en la meva novel·la parlen molt de la protagonista, d'aquest present que ha d'aprendre a viure.

Marta Orriols: "els nostres llibres tenen en comú el ritme pausat i el to intimista, la quotidianitat de les petites coses per anar a parar a qüestions molt universals"

Marta Orriols i Natàlia Cerezo/Daniel Cole

És necessari passar pel conte i les històries curtes abans de cabussar-se en la novel·la?

MO: Jo no tinc el conte com un gènere minoritari, ni crec que la novel·la sigui un salt qualitatiu. De fet, he trobat molt a faltar el conte, la frescor de començar la pàgina en blanc i el joc de la omissió, que em serveix per deixar-li una pista al lector i que ell hagi d'anar estirant el fil per fer-se seva la història. Això amb la novel·la no es pot fer tant. Tanmateix, crec que cada vegada més la literatura és més híbrida. El conte és conte per la brevetat, però pots abocar una gran història en un conte, i pots bolcar una història molt petita en una novel·la. 

NC: Jo no he escrit mai una novel·la però crec que són dues coses complementàries. Hi ha escriptors molt bons que només han escrit contes, com Carver. No és ni un gènere menor, ni un pas previ.

Deies, Marta, que amb una novel·la no es pot fer mateix que amb un relat curt. Què has trobat a faltar del conte?

MO: A mi m'agrada molt jugar amb el doble sentit, aquest paratext que el lector no veu i ha de fer-se ell mateix. Com a escriptor, amb el conte has de buscar la manera de què el lector entengui qui és el protagonista sense explicar-li: quina roba porta, a qui votaria, quins mobles té a casa, etc. Sense caure en clixés, evidentment. 

A la novel·la ho pots fer, però també necessites dibuixar-li personatges secundaris al personatge principal i, en general, has d'explicar més coses, sense fer-ho avorrit. En definitiva, m'ho he passat molt bé fent la novel·la en el moment que he tingut el personatge principal construït. 

Natàlia Cerezo: "Hi ha escriptors molt bons que només han escrit contes, com Carver. No és ni un gènere menor, ni un pas previ"

Marta Orriols i Natàlia Cerezo/Daniel Cole

Natàlia, tu et veus escrivint una novel·la?
NC: Potser arriba el moment que sí, però de moment estic bé, he tirat pel conte de manera inconscient perquè sempre m'ha agradat molt. 

La literatura serveix per reconciliar-se amb les ferides del passat?
NC: Per mi escriure és passar-ho bé i patir a la vegada, perquè trigo molt per fer un conte i a vegades acabo anguniejant amb els personatges. Especialment si tractes un tema que t'ha tocat de prop. No diria que em serveix per sanar-me, però sí que m'aporta. 

MO: Jo he escrit diaris personals des de molt petita. Honestament, escric per ordenar-me a mi mateixa, perquè sento que quan parlo soc molt caòtica. No volia que aquesta novel·la fos una catarsi personal, ni que em servís per fer teràpia. Ara, però, amb la distància, me la miro i veig que he endreçat la meva mirada sobre la mort a destemps, que l'he viscut personalment. És cert que potser no podia escriure de res més en aquests moments.  

Marta Orriols: "Honestament, escric per ordenar-me a mi mateixa, perquè sento que quan parlo soc molt caòtica"

 Marta Orriols/Daniel Cole

Els personatges que incorporeu són gent normal, sense gaires pretensions. És una manera de què el lector s'hi pugui reconèixer més fàcilment?
NC: Quant més senzill i quotidià –que no simple– sigui el personatge, més identificat se sentirà el lector. La majoria som gent petita, i a tots ens passen coses petites. No tothom pot salvar el planeta d'un atac nuclear. M'agrada de tu, Marta, que tot ho fas molt visual, i això fa més fàcil que el lector vagi de la mà del personatge.

MO: Jo no ho faig conscientment. Però el que em tinc a mà són personatges que tenen una manera d'actuar que jo puc controlar com a escriptora. D'alguna manera s'assemblen a mi. Si busques parlar d'emocions, necessàriament busques la naturalitat, per no despistar i perquè fa que el lector senti més empatia, positiva o negativa. Si poses un personatge molt pintoresc et fixaràs més en altres trets. S'assembla bastant als silencis del cinema, o a aquell pla d'unes sabatilles al costat de la porta que volen dir tantes coses. Intento mostrar més que dir i deixar que el lector tingui el seu espai i s'acomodi per interpretar el que vulgui.

NC: Exacte, no només hi ha la història que escrius, també hi ha la història que s'explica el que la llegeix.

Natàlia Cerezo: "Quant més senzill i quotidià –que no simple– sigui el personatge, més identificat se sentirà el lector"

Natàlia Cerezo i Marta Orriols/Daniel Cole

El hashtag #seractriues ha servit per destapar el masclisme del sector audiovisual a les xarxes. Com és ser escriptora?

MO: Penso que com a escriptora el pitjor que et poc passar és que t'encasellin i només et llegeixin dones. Soc conscient de què això passa, però jo em sento molt afortunada perquè mai he hagut de defensar la meva escriptura pel fet de ser dona. No sé com anirà a partir d'ara amb aquest llibre perquè tot el pes narratiu el porta una dona. Però amb els contes no em va passar. 

NC: Jo crec que he tingut molta sort també.  Sí em preocupava que a les meves històries hi havia molts personatges per joves, i patia que no m'etiquetessin com a autora juvenil, tot i que la meva obra té res a veure amb literatura juvenil. 

Vaja, penso que és molt diferent el món de les actrius que el món de les escriptores, en el sentit que també entra el físic, la joventut, competir per papers, etc. Sent escriptora se suposa que amb l'edat millores! 

MO: Sí que és cert que hi ha autors de renom que no llegeixen dones. I que potser hi ha qui pensa que les grans obres les escriuen els homes, en canvi les històries més quotidianes les escriuen dones. Però, saps què? Pitjor per ells. Per sort, crec que està canviant tot, com es pot veure en el fet que els homes també toquin temes més emocionals. 

Marta Orrols: "com a escriptora el pitjor que et poc passar és que t'encasellin i només et llegeixin dones"

Marta Orriols Natàlia Cerezo/Daniel Cole