L'escriptora Marta Orriols es va donar a conèixer amb Anatanomia de les distàncies curtes (2016), que va esdevenir un èxit del boca-orella, i amb la seva primera novel·la, Aprendre a parlar amb les plantes (2018), va guanyar el Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any 2018 i es va convertir en un èxit de vendes. Agomboiada per aquests èxits i amb un bon gruix de lectors, acaba de presentar Dolça introducció al caos (Periscopi), protagonitzada per una parella, la Marta, fotògrafa, i el Dani, guionista de sèries de televisió, que s'enfronta a la qüestió de la maternitat arran d'un embaràs imprevist.

La Marta i el Dani són una parella a la ratlla dels trenta que no s'havia plantejat tenir fills fins que es produeix un embaràs que no estava previst.

A la meva generació ja se li han estroncat alguns somnis, però la crisi actual és brutal. Tot aquest context social, polític, econòmic, influeix molt, però per mi la idea d'enfrontar-me a l'ambivalència de sentiments que genera la maternitat em permetia centrar-me en una generació per sota de la meva. Em permetia pensar què hauria fet jo en el context actual, si hagués estat la Marta d'ara.

I què ha descobert?

A punt de fer quaranta-cinc anys i amb dos fills grans, la maternitat em genera encara contradiccions. Al meu moment s'entrava a la maternitat d'una manera diferent de la d'ara. On abans hi havia més convencionalisme, ara s'han obert diverses opcions i ningú et jutja perquè no puguis o no vulguis tenir fills. A més, ara és més fàcil trobar literatura que planteja què és la maternitat realment. Totes les capes i textures que no s'explicaven abans, quan s'embolcallava tot d'una manera molt endolcida. Cada vegada és més real.

Hi ha parelles que encara que vulguin no poden tenir fills, i no per una qüestió fisiològica sinó econòmica.

La funció de la novel·la, a banda de la reflexió sobre la maternitat és una altra cosa que m'obsessiona molt: Com deixem de ser qui podíem haver estat quan prenem una decisió. Decidir implica una renúncia i avui dia, en una societat tan individualista on el tema econòmic és tan important, tenir fills o no, per exemple, és una decisió transcendental que ens acaba definint.

M'obsessiona la idea de com deixem de ser qui podíem haver estat quan prenem una decisió

Es pot prendre una decisió com aquesta d'una manera individual o racional o acabem condicionats pel context?

Decisions com tenir fills o no tenir-los acaba condicionada pel context econòmic, per les possibilitats de mantenir o no una feina, de poder assegurar una càrrega professional. Potser quan vaig néixer la gent tenia fills i no es plantejava si el context era el millor. Ara sabem més el que volem i les dificultats que suposa tenir fills. Les mancances del sistema acaben influint en qüestions tan personals i íntimes com aquesta.

Els protagonistes són professionals del món cultural, però marcats per la precarietat.

Amb ells volia fer una picada d'ull al món cultural, que sempre és precari amb l'excusa que no hi ha pressupost. En un moment com aquest la cultura és molt necessari. Hem vist que consumir històries és una necessitat, bé sigui sèries, bé sigui novel·les.

Les mares no, de Katixa Agirre, La hija única, de Gualupe Nettel, La dona efervescent, de Mar Bosch o Mare, d'Ada Castells, són algunes de les novel·les que, des d'òptiques ben diferents, aborden la maternitat, un tema habituament allunyat dels grans tòpics literaris.

Vaig llegir que algú criticava que sortien novel·les sobre la maternitat "com xurros", però la narrativa no deixa de reflectir el moment en què vivim, les seves inquietuds. Si la posem al costat de totes les novel·les que hi ha sobre la guerra, la maternitat no deu arribar ni al deu per cent. És normal que s'escriguin històries sobre el que inquieta la societat i, la societat occidental actual és una societat tocada pel context de decadència, econòmic i de valors, d'estudiar-se molt totes les opcions i on la decisió de tenir o no tenir fills acaba passant pel filtre de tot aquest context.

Al costat de totes les novel·les que hi ha sobre la guerra, la maternitat no deu arribar ni a un deu per cent 

Aquest boom es produeix sobretot pel fet que les seves autores són dones escriptores?

Generalment la qüestió dels fills si ho estava, estava narrada des de la perspectiva dels homes, individual i col·lectiva. Em sembla que és necessari que hi hagi moltes novetats sobre el tema, fins i tot si algú li sembla invasiu, perquè és prou important perquè hi sigui i ho sigui des de molts punts de vista. No perquè s'hagi de lloar la maternitat o denigrar-la, sinó que cada veu obri una porta més per entendre-la d'una manera més real.

La idea de la possible paternitat transforma el protagonista.

El Dani, el protagonista si n'havia plantejat tenir fills i té una epifania emocional pràcticament. Vull aquest amor d'un pare cap a un fill, per suplir la figura del seu pare mort. Volia reflectir allò que fem de projectar en els nostres fills totes les nostres mancances o debilitats. Sovint pensem, equivocadament, que si tenim un fill trobarem la manera de situar-nos al món, de complementar-nos. En el fons pensem més en nosaltres que en el fill. És un llibre que parla molt de les identitats i de com ens anem definint. En Dani, en aquest sentit, és algú que sempre està buscant la seva identitat amb relació a l'absència del fill. A vegades tractant la decisió de tenir fills des d'un punt de vista molt cerebral, quan al final també és un instint molt animal.

Sovint pensem, equivocadament, que si tenim un fill trobarem la manera de situar-nos al món, de complementar-nos.

Aquest instint no ha estat també un tòpic romàntic?

La romantització ha fet molt mal. És ara, amb totes aquestes històries que expliquen la maternitat des d'un punt de vista potser més fosc, que som conscients de totes les limitacions que la maternitat et provoca com a dona. Llegir aquestes veus et fa molt de bé, perquè si no, aquestes idees tan bucòliques de la maternitat i de la figura de la mare i el seu fill, et fa molt mal. Com a persona sempre tens aquesta contradicció: estimes el teu fill, però et limita en moltes coses. Hi ha coses que perds pel camí quan ets mare o pare. Cada vegada es narra la maternitat des de punts de vista més realista i, en el fons, això ajuda al fet que no et sentis tan culpable. Perquè els pensaments en contra del que sents, t'acaben formant una culpa dins teu.

Malgrat tot, l'avortament continua sent un tabú.

L'avortament és lliure en aquest país, però continua sent, com dius, un tabú. Ningú vol dir que ha avortat voluntàriament perquè encara es creu que has fet una cosa contra natura, contra el principi biològic que et fa dona. La culpa continua rodejant la persona que avorta, encara que ho tingui molt assumit i decidit.

La identitat dels personatges també es troba en l'escenari de les seves vides. Els protagonistes viuen en un carrer concret, d'una ciutat concreta que és Barcelona.

Barcelona hi és perquè és la meva ciutat, però també com a pretext d'una gran urbs on ens movem per unes premisses similars. M'agrada aïllar els personatges en una gran ciutat. Em permet posar-los a soles amb les seves contradiccions i en una ciutat, com més soroll hi ha més sols estan.

M'agrada aïllar els personatges en una gran ciutat. Em permet posar-los a soles amb les seves contradiccions

El protagonista pels seus guions es dedica a observar el per la finestra. També li passa?

El Dani aprofita les històries que veu al carrer pels seus guions i jo també. Per això em va molt bé viure a Barcelona. M'ha passat sempre d'estar esperant l'autobús i anar mirant la gent del voltant per imaginar-te una vida. M'agrada observar gestos, persones, converses. L'entorn és molt necessari per a escriure.

Com l'ha afectat la pandèmia?

La vaig entregar a l'editorial just quan ens van confinar. La història ja estava acabava llavors, encara que hi va haver molta reescriptura posterior, però sort perquè a mi la pandèmia m'ha suposat un estancament. M'agrada molt escriure sobre el que m'envolta i el context que envolta qualsevol història. Estic molt enfadada amb la situació i em costa molt escriure sobre la pandèmia. Encara no tinc prou clarividència, ni distància emocional per fer-ho.

Entrarà a formar part de la seva literatura, però?

La situació em fa molt difícil escriure. Estic com bloquejada pels esdeveniments. Encara surto al carrer i em sorprèn que anem tots amb mascareta! I, alhora, si em poso a escriure una cosa nova, això no ho puc obviar. A no ser que escrigui novel·la històrica o distopies. Si escrius sobre el que t'envolta no pots obviar la pandèmia, però encara no estic preparada. Tinc ganes d'escriure coses noves, però encara m'estic fent a la idea que la COVID-19 ha d'aparèixer.

Si escrius sobre el que t'envolta no pots obviar la pandèmia, però encara no estic preparada

També serà un dels factors que influirà en la vida de moltes parelles, m'imagino.

La pandèmia ens ha portat al límit i hem vist el pitjor i el millor de nosaltres mateixos i, òbviament, influirà moltíssim en decisions com tenir un fill.

És la segona novel·la i el tercer llibre. Com es gestionen les expectatives?

He intentat passar al marge de les expectatives. Tinc un gran respecte per la professió. És només el meu tercer llibre i prefereixo mirar-m'ho tot amb molta cautela. No puc córrer i vull explicar coses quan tinc realment una cosa per dir. No m'interessa l'èxit, preferiria el prestigi de ser algú que escriu bé i les seves històries arriben. A les xarxes veus que hi ha molta gent que espera el llibre i, és evident que el llistó ha pujat. No els vols fallar. Vull continuar escrivint, però necessito que siguin els altres que em diguin si el llibre els ha arribat o no.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat