Màrius Aguilar i Diana va ser l’exemple màxim d’home simpàtic i sense cultura però dotat d’un extraordinari talent per a escriure i per a inundar d’idees instintives les redaccions de diari, però no totes les redaccions, sinó només les pintoresques. Nascut a Huete (província de Cuenca) l’any 1882, va fer el Batxillerat a Figueres perquè el seu pare, Sebastián Aguilar, hi havia estat destinat com a jutge. Allà, la tramuntana li va trastocar el cervell i li va encomanar el federalisme radical. Amb quinze anys ja fundava un setmanari: L’Empordanès, i començava a col·laborar amb El Autonomista de Darius Rahola. L’únic retrat seu amb cap i peus del que disposem és el capítol que li va dedicar Joan Safont al seu llibre Per França i Anglaterra. La I Guerra Mundial dels aliadòfils catalans (Acontravent, 2016), perquè durant la contesa va ser un dels col·laboradors més freqüents de la revista Iberia

A partir de 1903, es va integrar al grup republicà radical de Rodrigo Soriano, i va començar a publicar a El Radical, l’òrgan d’aquella olla de grills valenciana. Des d’aquelles pàgines va defensar la Solidaritat Catalana, enfrontant-se amb Vicente Blasco Ibáñez. Va ser en aquell moment en què Antoni Rovira i Virgili va començar a fixar-se en la seva prosa audaç i barroca. A la revista Iberia hi va explicar el seu viatge al front de la Guerra Europea, emprant el pseudònim que també utilitzava per a signar les seves columnes de La Campana de Gràcia: “Paradox”. 

“Paradox” era un humorista brillant, que sempre buscava brega. Segons va explicar Pla, moltes de les idees dels articles que escrivia provenien de la Penya de l’Ateneu, que era la pedrera intel·lectual d’aquest escriptor nerviós i desmesurat, que sempre duia un barret d’ales amples, un bigoti acabat en punxes i uns “quevedos” que li devien conferir un aspecte curiós. Però no només feia broma: són incomptables els articles d’Aguilar en català en els que, amb un estil net i directe, denunciava les injustícies socials de l’època. Com en el seu treball “La vaga forçosa” (La Campana de Gràcia, 9 d’abril de 1921), en el que es dol de l’absoluta imprevisió social de l’Estat espanyol i de l’egoisme inconcebible de la patronal catalana, que té intenció de deixar morir de fam a uns quants milers de famílies obreres, mentre que a altres països civilitzats, com Anglaterra o Bèlgica, hi ha organitzada una infraestructura legal mínima que impedeix que una part important de la població no passi gana.

El 2 d’agost de 1916 entrevistava Vicent Blasco Ibáñez per a El Imparcial. Es nota que Aguilar volia demostrar que era un autèntic escriptor: “Hombre del Mediterráneo, hombre de verbo y de acción, siempre dispuesto a varar la barca de Ulises y a ir charlando bajo la vela, recostado en el palo, cara al vellocino de oro, ¡qué sensación de fuerza y de movimiento me da Blasco! Se mete en esta luz nuestra sensualmente, y mira con avidez, y habla paladeando las palabras, y dice “hágase esto” con una eficacia emperadora” (editat per Emilio Sales i Francisco Fuster a Sueños de un revolucionario, Fórcola, 2019). És possible que fos influència del propi Blasco aquest estil inflat, que efectivament “paladea las palabras”, i que trobem també a les obres d’exili de Màrius Aguilar. A Biografía del Paralelo, escrit amb Rafael Moragas, signat amb el pseudònim de “Luis Cabañas Guevara”, hi trobem carretades de nostàlgia i un tipus de prosa absolutament anacrònic, decimonònic. Es proposa aquest llibre baixar a l’anècdota més anecdòtica, en un exercici de memòria amarat de malenconia: “Y, ¡cómo oíamos a la “Niña de Carmona”, aquella “soleá”, con la que parecía caer en tránsito”. Revisita aquest llibre des del naixement de l’estrella de Raquel Meller a la bomba que va destruir el music-hall Pompeia, atemptat en què hi va haver tres morts i un elevat nombre de ferits. 

Durant la dictadura de Primo de Rivera, Aguilar va dirigir El Día Gráfico La Noche, diaris que eren propietat del magnat radical Joan Pich i Pon, alcalde de Barcelona en algunes ocasions i home d’orientació conservadora i germanòfila. El clàssic murri de les files lerrouxistes. Va ser gràcies a Aguilar, que odiava la Lliga Regionalista, que Eugeni d’Ors va poder traslladar el seu Glosari  a El Día Gráfico, i a més també sembla que li va buscar feina proposant-lo per a president de l’Associació de Periodistes. Les postures anticambonianes d’Aguilar venien de lluny, com evidencien articles com “Wilsonisme i cambonisme” (La Campana de Gràcia, 5 d’octubre de 1918), text en què fa un elogi de la Solidaritat Catalana, que va arrencar la Llei Municipal a Antonio Maura, i critica molt durament la gestió de Cambó com a ministre de Foment, perquè no va aconseguir impulsar ni una sola concessió en matèria d’Obres Públiques a la regió catalana. El federalisme interessat de Cambó li sembla hipòcrita col·locat al costat dels catalanistes wilsonians sincers, sector que lideraven Romà Jori, Claudi Ametlla i Antoni Rovira i Virgili.

Durant la República, Màrius Aguilar va exercir de cònsol a la ciutat de Montpeller, on va viure exiliat fins la seva mort, que es va produir l’any 1952. Aquesta última etapa de la vida d’aquest interessant plumífer va deixar dos llibres notables: Cuarenta años de Barcelona 1890-1930 (Memphis, 1944)y Biografía del Paralelo (1894-1934) (Memphis, 1945), que ja hem esmentat. Editats a Barcelonaels va redactar amb l’ajuda de Rafael Moragas. Màrius Aguilar desapareixia en la més completa obscuritat, i no vindria malament una biografia o una recopilació dels seus articles més irònics.

Gabriel Alomar per Ramon Casas MNAC
La vella bohèmia

Gabriel Alomar: socialisme i trons

Andreu Navarra