Si te’ls mires de prop, els fantasmes de la cultura catalana són sempre els mateixos. Hi pensava llegint Últimas tardes con Teresa, la magnífica novel·la de Juan Marsé, que sempre havia deixat passar perquè temia haver-me de menjar un allau de propaganda espanyola disfressada de lluita de classes. La propaganda hi és, però tan ben narrada i construïda que paga molt la pena empassar-se-la. 

La novel·la és una bonica i trista història d’amor entre el Pijoaparte, un murcià que a principis dels 50 arriba al Carmel per malviure; i Teresa Serrat, una pija catalana que viu en una torreta a Sant Gervasi. El Carmel és un barri aïllat i resignat, on l’horitzó dels seus habitants consisteix a sobreviure, “un mundo primitivo que solo conoce el agradecimiento”. El Pijoaparte és un jove d’intel·ligència felina i encant descarat que no vol resignar-se a viure arrossegant els peus i que aspira a accedir al món de la Teresa, on “el tiempo flota como dentro de una campana de cristal”. 

Els móns dels nois es troben i s’enamoren durant un estiu que per a ell és un pou d’esperança i per a ella un entreteniment il·lús per satisfer els somnis de revolucionària filla de papà. A la novel·la, el joc entre els universos funciona molt bé, perquè explica el contrast d’experiències de dos joves que viuen en fals, en l’absurda il·lusió que podran parar el temps per a seguir estimant-se. La narració d’aquest amor, que és el descobriment de l’erotisme i dels jocs de poder que l’acompanyen, llisca en una estructura perfecta, tan ben escrita que s’assegura que el llibre aguantarà encara que hagi caducat el seu escenari. 

Últimas tardes con Teresa

La novel·la és de l’any 1966, però la Barcelona que descriu és la que encara té incrustada al cervell, per interessos, l’esquerra espanyola (i bona part de la catalana). La del llibre és una ciutat on els espanyols són pobres i marginats i creixen a l’ombra d’uns catalans que dominen el panorama amb la seva sang pura de llinatge antic. Ni rastre de les conseqüències polítiques de la postguerra, ni rastre de la voluntat d’aniquilació d’una llengua i d’una cultura. 

A la novel·la de Marsé, l’obrerisme català ha desaparegut per fer lloc a la immigració i l’essència catalana ha sobreviscut en la burgesia, que regna invicta. El Pijoaparte queda relegat a recórrer la ciutat, exclòs i aliè: “su constante vagabundeo por la ciudad producía también una extraña sensación de falta de hogar”. 

El mateix any 1966 es va publicar una altra novel·la que no ha pogut fer sobreviure d’una manera tan còmoda el seu imaginari. És El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda, que també té una protagonista que es dedica a vagabundejar pels carrers d’una Barcelona destruïda. La cita de T.S.Eliot que obre el llibre no és casual: “I have walked many years in this city”. És una cita que lliga la protagonista amb les seves passejades, que expliquen la seva ànsia de fugir del que l’envolta i d’ella mateixa, en una actitud pijoapartesca que comparteixen els protagonistes. Les dues novel·les parlen de l’exclusió i de l’abandó de la ciutat, però ho fan des de posicions antagòniques. 

Cecília Ce és una nena abandonada al carrer de les camèlies, a la frontera entre el barri del Guinardó i Gràcia. De molt jove, s’escapa de casa i es posa a passejar per Barcelona sense rumb ni direcció. S’asseu als bancs del Passeig de Gràcia i recorre la Rambla de Catalunya. Creua la ciutat cap al mar i arriba fins al Liceu, un lloc que l’enlluerna. “Tot el que havia vist em feia mal”, diu la narradora. El Liceu és el símbol burgès inabastable per una nena com ella, que sap que no serà mai acceptada en un entorn que, malgrat la seva profunda catalanitat, no li pertany.

El Carrer de les Camèlies

Amb aquest intent d’ocupar un lloc aliè, el mateix desig que té el Pijoaparte, comença el periple d’una noia que és “lleugerament patètica, lleugerament desolada”, en paraules de la seva autora. Cecília s’enamora i se’n va a les barraques del Somorrostro; on viu de prop la misèria i la decrepitud d’un barri que creix contra la ciutat. Al barri, el protagonista de Marsé roba motos cares per a sobreviure; ella ven el seu cos als rics, convertida en prostituta. 

Marsé va pensar la seva novel·la des de París, quan unes noies li van demanar que expliqués coses dels barris foscos de Barcelona. Rodoreda va pensar i escriure la seva novel·la des de Ginebra, amb el record d’una ciutat que ja no era la seva. “Quan vaig tornar per primera vegada després de la guerra, el 1948 – diu Rodoreda – l’aspecte de Barcelona era depriment, sinistre. La gent caminava pel carrer trista i aclaparada”. 

El carrer de les camèlies és una novel·la brutal, destructora; la història d’una dona que no es reconeix en la seva ciutat, que entra al món urbà sense cap dret i sense esperar-ne res. L’escriptora té a la memòria el record de la ciutat d’abans de la guerra, la imatge d’esplendor i alegria que es respirava als carrers. La violència d’aquest contrast li serveix per descriure, des de l’exili, una Barcelona que no reconeix com a pròpia. 

60 anys després, el discurs imperant és que la novel·la de Marsé retrata una època; mentre que ningú pensa en l’imaginari de Barcelona que rescata Rodoreda com a escenari real. Hi ha lectors que diuen que aquestes dues novel·les són complementàries, que expliquen dues cares d’una mateixa ciutat. 

A mi em sembla que una s’ha fet servir per esborrar i aniquilar l’altre, i que és sobre l’oblit de la Barcelona de Rodoreda que s’ha construït la ciutat de Marsé. Per això a Ada Colau li surt a compte presentar-se com a hereva descarada de la Barcelona dels barris de Marsé mentre no hi ha cap polític català que digui que Rodoreda és filla de l’intent de destrucció d’una identitat. 

60 anys després, la cultura catalana encara viu d’aquests fantasmes enterrats als llibres. Per sort, no poden estar sepultats per sempre perquè, com diu Cecília Ce a la novel·la, “els morts, amb el temps, fugen del cementiri”. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat