Ho veiem a totes les novel·les de William Faulkner, però a Mentre em moria es nota amb una intensitat tremenda: com més entenem la història que se’ns explica, més densos i terribles es fan els secrets que amaga. De fet, és la nostra pròpia lectura la que genera els secrets, que es tornen una realitat paral·lela, tangible, una dimensió de la realitat. 

Aquestes amenaces callades sobrevolen com voltors la família Bundren, habitants d’un poble polsegós i deprimit del sud dels Estats Units. La mare de família s’està morint, i mentre ella agonitza un dels fills li construeix el taüt sota la seva finestra, de manera que ella sent el rac-rac de la fusta que l’ha de sepultar quan deixi de respirar. Quan mor, el marit i els fills (quatre nois, una noia) comencen un viatge que s’allarga deu dies per anar a enterrar la dona al panteó familiar. Ho fan sobre un carro tirat per mules, passejant un cadàver que put més a cada hora que passa, castigats per la pluja estiuenca i per la calor asfixiant de juliol, assetjats per l’escàndol i el fàstic que provoquen a tothom qui els veu passar. 

El títol del llibre, Mentre em moria, remet a un vers de l’Odissea, i Faulkner sap molt bé el que fa apel·lant a aquesta referència tràgica. El dels Bundren és un viatge èpic – no és la història d’un viatge sinó la història de tots els viatges, de la mateixa manera que la història d’aquesta família és la història de totes les famílies. Com a les tragèdies gregues, els morts prenen la paraula, i per això escoltem com l’Addie; aquesta mare orgullosa que s’endú un secret a la tomba, ens parla des del més enllà. Com a les tragèdies gregues, Faulkner juga amb la veu dels narradors, fent que sigui un cor de veus tràgiques el que ens relata els fets. Són unes veus que, com les del cor grec, saben que passarà alguna cosa terrible però no la poden evitar. 

També com a les tragèdies gregues, no sabem ben bé on acaben els humans i on comencen els animals; que es barregen i es confonen, i així el pare és una serp i un dels fills és un cavall i el fill petit mig retardat diu: “la meva mare és un peix”, comparant l’existència de la dona amb l’angoixa desesperada d’un peix fora de l’aigua. Aquesta és una història de persones desolades, amb la mirada buida, plenes d’orgull però sense cap esperança: “és com si a dintre de cada persona n’hi hagués una altra situada més enllà del seny i de la follia, que contemplés els actes de bogeria i els entenimentats d’aquell home amb la mateixa feredat i el mateix astorament”.  

Com sempre en Faulkner, el lloc on passa la història és una condició indispensable per a entendre-la. Som en un poble petit, amb molts pocs recursos materials i humans. És un lloc claustrofòbic, i aquesta opressió es contagia a la família Bundren i a tots els habitants d’aquesta terra: “Vet aquí el que passa en aquest país: les coses, el temps, absolutament tot, s’allarga massa. Igual que els nostres rius, la nostra terra: opacs, lents, violents, creen i modelen la vida dels homes a imatge i semblança seva: esquerps i implacables”. L’odi és un dels lligams més poderosos en aquesta família, probablement perquè no hi ha prou espai entre ells perquè hi creixi cap altra cosa. 

La gent d’aquesta terra són com les mules que arrosseguen el carro dels Bundren i que moren quan intenten creuar un riu. Ells, com les mules, només poden sobreviure i produir quan estan en terra ferma; tenen uns límits que no poden creuar. Un dels fills intenta escapar i es compra un cavall per fugir, perquè aquest animal sí que pot travessar el riu i aguantar ferm sobre terrenys pantanosos. Però el fill pròdig acaba tornant a la família i renunciant a les possibilitats que se li obrien si escapava perquè, com les mules, només pot existir en un entorn estret i limitat. 

El fill que intenta trencar el mecanisme que el condemna és una de les figures més tràgiques del llibre. És el més fort i el més valent, i per tant, és el que fa la renúncia més gran i dolorosa. Com sempre en Faulkner, la terra empeny i xucla els seus habitants. Els condemna a quedar-s’hi, a patir-la, a morir sobre ella i sobre tot el que amaga: “l’aire mort dibuixa la terra morta en la fosca morta, més enllà d’on la mirada dibuixa la terra morta”. 

‘Mentre em moria’ és una novel·la salvatge però continguda, perquè té tota la violència dels secrets que es volen amagar. Un dels descobriments del llibre, que anem fent poc a poc, és que Faulkner ens està dient que hi ha una dimensió del llenguatge que no està coberta per les paraules. És així com se’ns obre el territori dels secrets: creant un espai entre el lector i la història que ens prepara per rebre i suportar coses terribles. El llibre ens va conduint, al mateix ritme del carro atrotinat que arrossega la família, cap a un lloc estrany i fosc.

Per això hi ha alguns fragments del llibre que simplement no podem entendre. No tenim ni idea del què ens ha volgut dir Faulkner, perquè ens està explicant que hi ha una part de l’existència que simplement no es pot dir: “va ser llavors que vaig aprendre que les paraules no valen per a res; que les paraules no s’adiuen mai ni amb el que volen dir”. A partir d’aquestes coses que els personatges no saben explicar-se i que l’escriptor intenta traduir, la nostra consciència va rebent informació, fets i paraules; fins que arribem primer a intuir i després a saber coses que potser preferiríem no intuir o seguir sense saber. 

Aquest és el poder terrible d’aquesta història: els fets i les paraules no es poden unir fins que arriben, com diu un dels personatges, a aquella absència de veu tan fosca en què les paraules són fets: “pensava que les paraules s’enfilen de dret amunt dibuixant una línia fineta, ràpides i innòcues, i que en canvi el fer va obstinadament arran de terra, arrapant-s’hi, de manera que al cap d’una mica les dues línies s’han allunyat tant que una mateixa persona ja no pot passar de l’una a l’altra”.

Faulkner ens llança en aquest terreny desconegut, en aquest món de velles pors i premonicions i antigues certeses, perquè deia que un escriptor només podia escriure de debò si entenia profundament el significat de les paraules i després l’oblidava. És per això que Faulkner torna a donar significat el món a cada obra, i és per això que a Mentre em moria repensa la idea de tragèdia i la fa avançar en el món nou que ell veia néixer, inserit en la desolació i el desemparament de la Gran Depressió Americana. 

Aquest llibre es va començar a escriure un parell de dies després del crash del 29, i diu la llegenda i el seu autor que el va acabar en sis setmanes, mentre feia el torn de nit vigilant una central elèctrica. Diu que el so monòton i persistent de la dinamo l’ajudava a treballar, a aïllar-se per oblidar tot el què sabia i poder posar-se a escriure reinventant significats. Faulkner comprenia que, com diu un dels personatges de la novel·la, “en una habitació desconeguda t’has de poder buidar per poder dormir”. 

Marina Porras
Xuclamel

Xuclamel

Marina Porras
Marina Porras
Xuclamel

Sota la llum d’agost

Marina Porras