Ja ens hem cansat de comptar moments de geni estel·lar a l’obra de Proust, però un dels meus preferits és quan el narrador converteix la seva estimada en una mascota. La noia, Albertine, viu mig clausurada al pis que la família de Marcel té llogat en un palau parisenc. No és que estigui segrestada, però el narrador la manté a casa en condició d’amant i improbable futura esposa. Des d’allà li pot controlar millor els moviments i els desitjos. Ell té por que l’Albertine, a qui ha descobert un passat fosc i unes relacions massa intenses amb una amiga, se li escapi de les mans. 

“El seu encant una mica incòmode – escriu Proust – era el d’estar-se a casa menys com una noia que com un animal domèstic que entra en una habitació, en surt, que et trobes per tot arreu on no te l’esperes i que venia a llançar-se sobre el meu llit al meu costat, a fer-s’hi un lloc del qual ja no es movia, sense destorbar com ho hauria fet una persona”. 

No es pot dir que la transformació d’Albertine en un gatet decoratiu ens arribi per sorpresa. Proust ens havia avisat centenars de pàgines enrere. La noia apareix per primera vegada a la Recerca com un fenomen meteorològic – envoltada de la nebulosa que formaven ella i les seves amigues a Balbec, el poble on estiuejava la família del narrador. Ell se la troba, una entre tantes, amb les noies en flor que protagonitzen la seva adolescència. L’Albertine podria haver estat qualsevol de les noies que passejaven els seus vestits per la platja, però Marcel es va fixar en ella un dia que jugaven i va veure que, per la manera com cedia la seva pell al contacte amb una altra, donar-li la mà era com penetrar-la. 

Més que enamorar-s’hi, el narrador va projectar tots els seus desitjos en aquesta noia que, com les seves amigues, era “de naturalesa ardida, frívola i dura”. Marcel només parla d’amor quan pateix, només quan veu que la pot perdre diu que l’estima: “Ja no m’estimava l’Albertine, perquè ja no em quedava res del patiment que havia tingut”. En aquest llibre veiem els fruits que dóna el sentiment capritxós, fet de desig i molt desert de virtuts, que va fer acostar Marcel cap a Albertine. 

La presonera és un tractat sobre la gelosia. Lligat a ella per un sentit de possessió, Marcel vol retenir-la només perquè cap altre home – ni dona – ocupi el seu lloc. Hi ha també l’ambivalència entre el desig i l’angúnia cada cop que ella s’allunya o s’apropa d’ell. Tot i que veurem la relació dels dos en el seu vessant més cru i desencantat, perquè ja no queda ni rastre de l’esperit jovial de les noies en flor, sentim una mena d’empatia pels alts i baixos del narrador amb la seva estimada. El llibre juga amb la màxima de La Rochefoucauld que diu que en un cert sentit la gelosia és una cosa justa i raonable, perquè només tendeix a conservar un bé que ens pertany o que creiem que ens pertany.

Despullat de la ingenuïtat – en part, fingida – que s’intuïa als primers volums de la Recerca, el narrador ja és un home avesat a les intermitències del cor i als vaivens de la vida mundana. És un home que gaudeix més del seu propi espectacle que de les reaccions de la seva interpretació. Reduint la seva estimada a una bestioleta, el narrador de la Recerca ensenya que no s’estima ningú tant com s’estima a si mateix. 

Bernat Dédeu
Mille e tre

Proust i la gelosia

Bernat Dedéu