Em passa una cosa molt curiosa amb Flannery O’Connor. És una d’aquestes escriptores que fa temps que miro de lluny, reservant-me el moment de llegir-la. Tinc massa expectatives posades en ella, i d’alguna manera em fa por que em decebi. Si tot va bé, cada any tinc alguna revelació literària. L’any passat va ser Katherine Mansfield. Gestiono bé els escriptors que encara no he llegit i sé que em poden agradar molt per trobar-los l’espai i el moment adequats. 

O’Connor és una escriptora sudista que va escriure dues novel·les però és famosa pels seus contes. Era una catòlica devota, i estava fascinada pel sud i els seus temes. No va arribar als quaranta anys, i va viure els últims dotze diagnosticada de lupus, una malaltia que va heretar del pare. No sé gaire cosa més de la seva trajectòria, però és prou perquè la història em faci venir al cap la famosa cançó de Cat Stevens: “oh baby baby it’s a wild world”. 

Com que fa temps que me la reservo, hi he volgut entrar de manera obliqua, a partir dels seus assaigs literaris – inèdits en català – que estan recollits en un volum titulat “Mystery and Manners”, Misteri i Maneres (maneres entès en el sentit de costums). Hi he trobat una escriptora absolutament vertical i taxativa, amb un sentit de l’art molt clar i alhora molt misteriós. 

O’Connor carrega contra la literatura realista i se’n fot dels autors que presumeixen d’explicar el seu entorn d’una manera objectiva. Diu que a ella els aspectes banals de la vida quotidiana no li interessen, i que a la realitat li demana alguna cosa més que allò que es veu a simple vista:  “ens han inundat amb tanta literatura deplorable, basada en llibertat immerescudes o en la noció que la literatura ha de representar allò que és típic, que les formes més profundes de realisme són cada cop més incomprensibles per al públic”. 

O’Connor explica que a un escriptor fascinat pel misteri, que per a ella són els bons, li interessarà més allò que no entenem que no pas allò que entenem. Li interessarà més la possibilitat que la probabilitat. Li interessaran més aquells personatges que es veuen obligats a sortir a trobar-se amb el mal i la gràcia, i que actuen empesos per una confiança que va més enllà d’ells mateixos, encara que no sàpiguen amb claredat què els fa moure. 

L’escriptura per a ella és la visió d’allò que només pot veure algú amb talent. L’escriptor del misteri busca connectar allò que està ancorat en la realitat concreta amb allò invisible a simple vista. Per a l’artista, allò invisible és tan real com el punt de vista que tothom veu, i per això s’hi ha d’aferrar i intentar explicar-ho. “No és ni necessari assenyalar – afegeix – que aquesta literatura serà salvatge, serà violenta i còmica gairebé per necessitat, per les oposicions que intenta intuir”. 

La pregunta és aleshores fins a quin punt es pot deformar la realitat sense destruir-la, i per a fer-ho, diu, l’escriptor haurà de fer un descens profund pel seu interior fins a aconseguir les fonts subterrànies que donen vida a la seva obra. L’escriptora sabia que el talent dels bons escriptors és la capacitat d’unir la misèria amb la grandesa sense perdre’s entremig. 

Tot en aquest assaig és transcendent, però tot s’exposa amb una claredat lluminosa. La gràcia d’OConnor és la virtut que té per mostrar amb naturalitat temes que altres escriptors haurien carregat de complicacions i pedanteries. És cert que el sud – de Carson McCullers a Eudora Welty – sempre dóna una pàtina de normalitat a les coses greus, però O’Connor m’ha agradat perquè ho presenta tot amb una contundència rotunda sense semblar postissa. 

Potser és perquè sabia que no tenia tot el temps del món per explicar-se. Quan li preguntaven per què escrivia deia que era perquè tenia un do. “Qualsevol do és una responsabilitat considerable – escriu – és un misteri en si mateix, alguna cosa gratuïta i totalment immerescuda”. O’Connor és una escriptora crua, que dispara directa a l’objectiu on apunta. Amb la profunditat que li dóna la religió, descriu l’art d’escriure com una eina de redempció: “Hi ha alguna cosa en nosaltres, com a narradors i com a oients d’històries que som, que reclama que a cada caiguda se li ofereixi almenys la oportunitat de la restauració”. 

És aquest fons de pietat el que deu moure els seus contes. Tots deuen parlar d’una realitat que t’impacta i et colpeja i alhora t’ofereix sempre la possibilitat d’escapar. “Sempre que em pregunten per què els escriptors sudistes tenim debilitat pels monstres – escriu O’Connor – contesto que és perquè encara som capaços de reconèixer-los”.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Marina Porras
Xuclamel

La presonera

Marina Porras