Quan es va publicar, l’any 1979, el Diccionari de la literatura catalana a Edicions 62, Joan Ferraté es va enfadar tant que va deixar de publicar a l’editorial. Des d’aquell any, tots els seus llibres van editar-se a Quaderns Crema, lluny de l’ombra del factòtum Josep Maria Castellet, editor en cap de 62 i amic fins aleshores de Ferraté – s’havien tractat moltíssim durant la seva joventut –.

L’enrabiada venia de la manera com l’havien despatxat en aquest diccionari de literatura comandat per Joaquim Molas i Josep Massot. L’entrada dedicada a Ferraté deia que la seva obra teòrica i crítica era “més aviat acadèmica” i que “en general, té poc en compte el context històrico-social de l’autor i de l’època”. És normal que el text no li fes gaire gràcia a un home que havia escrit que el més important d’un poema és el seu context. L’entrada dedicada a Castellet estava, en canvi, plena d’elogis i era sis vegades més extensa. 

Tot i que hauria de ser un referent per als estudiants de literatura, Ferraté ha tingut una recepció més aviat pobra. L’única tesi doctoral que s’ha fet sobre ell - la va escriure Víctor Obiols - tracta sobre la seva poesia. L’estiu passat, la Universitat de Girona li va dedicar un congrés, en motiu de la recepció del fons dels seus llibres a la biblioteca de la universitat, amb la intenció de prestigiar l’autor i la seva obra. 

Si Ferraté és un autor poc conegut – en comparació, per exemple, amb l’èxit que té el seu germà – és perquè cal molta disposició per a encarar-lo. Llegint ‘La operación de leer’ o ‘Dinámica de la poesía’ tens la sensació d’estar foradant una paret catedralícia. És espès, és dens i és excessivament recargolat i críptic. Segurament tots els articles dels llibres podrien dir el mateix amb la meitat de pàgines i amb la meitat de complicacions.

Però un cop forades el mur, te n’adones que Ferraté tenia tot el dret a estar indignat amb les lectures que es feien de la seva obra. Rere la prosa críptica i embullada del teòric hi ha una defensa explícita de la imaginació, l’entusiasme i l’experiència en la lectura. I alhora, una hòstia amb la mà oberta a la pedanteria de la crítica acadèmica que s’omple la boca de teories i cites per a no dir res.

Ferraté és un teòric que confia en el lector i el tracta amb el respecte i la intel·ligència que mereix. “Cada lector - escriu - és el recreador de l’obra i la responsabilitat per la contingència del símbol li escau en darrer terme no pas menys que a l’autor”. És també un teòric que analitza a fons les teories de la recepció, aquelles que posen tot el seu pes en l’acte de la lectura. Els poemes, segons ell, ens fan imitar dins nostre el moviment interior que el poema proposa. La lectura és sempre, abans que res, una experiència en moviment. 

I un acte imaginatiu, perquè llegir implica establir relacions i posar en valor elements que estan fora del propi text, que són a l’univers de referències i experiències del lector. “Allò que és propi de la literatura és que tot el que ens diu ho hem d’entendre sota el supòsit que ho estem vivint actualment i de manera real (...) i no només prenent-ne nota”. Per tant, allò que llegim és sempre en relació al que nosaltres som. És una altra manera de dir, com Proust, que llegir un llibre és llegir-nos a nosaltres mateixos. 

No hi ha gaire crítics que tinguin aquesta idea tan vitalista de la literatura però, alhora, l’expressin de manera tan seriosa – fins i tot antipàtica, a simple vista. Potser per això la memòria de la seva figura ha caigut en mans de la gent que l’havia conegut, però no necessàriament estudiat. Potser també per això se cita la seva obra teòrica per donar prestigi al personatge però se’l reivindica pels articles – no gaire bons – que escrivia durant els últims anys de la seva vida. 

No sé fins a quin punt això és culpa d’ell que, com explica Salvador Oliva, era molt egoista a l’hora de compartir el seu coneixement. “Quan se li demanava que traspassés el seu saber d’una manera explícita – escriu Oliva– més aviat s’hi negava, i preferia que tots plegats juguéssim a dir beneiteries o també a fer-ne”. 

Ferraté sempre va viure tancat en la literatura, fins i tot en la seva pròpia escriptura. El seu llegat són llibres críptics, allunyats dels lectors i difícils de fer encaixar enlloc perquè estaven massa tancats en ells mateixos – per això a 62 el van poder despatxar alegrement, perquè els seus llibres no incidien prou en l’espai públic, no podien tornar-los la bufetada. És com si la seva obra no hagués estat a l’alçada d’aquesta màxima que va escriure ell mateix: “Tota obra literària té un assumpte públic, de realitat verificable, com el té tota obra pictòrica. La resta és, o bé autisme, o bé pura pèrdua de temps”.