Només les ànimes estrafetes gaudeixen de l’espectacle de la desgràcia aliena. Quan l’altre pateix, es converteix en el seu igual; i l’estrafet es reconcilia amb si mateix i el seu propi dolor. En aquest gest hi ha la voluntat d’arrossegar l’altre cap avall per acostar-lo a la pròpia baixesa. El mal aliè cura la ferida de la pròpia inferioritat i la pròpia impotència. Com diu La Rochefoucauld, tots tenim prou força per a suportar les desgràcies dels altres. 

Aquests sentiments acostumen a néixer en societats hipertrofiades, on els valors no són clars i tot es barreja en un espectacle grotesc. Cap escenari és tan perfecte per a ensenyar-ho com una cort reial en decadència. Per això el director Yorgos Lanthimos ha trobat en la cort anglesa de principis del XVIII l’escenari ideal per a la seva última pel·lícula, The Favourite

Se situa durant el regnat d’Anna de la Gran Bretanya, que va durar tretze anys i va suposar el final de la dinastia Estuard al tron reial. La monarca tenia la salut molt delicada – patia gota – i no tenia gaire interès en fer política. Preferia jugar a carreres d’ànecs, una afició popular a l’època, i cuidar dels seus disset conills. Cadascun d’ells representava un fill que havia perdut. 

El país estava en guerra amb França i la cort estava governada per l’ambiciosa Lady Marlborough; consellera, amiga i presumpta amant de la reina. La pel·lícula explica l’auge i davallada d’aquesta aristòcrata, que és traïda per la seva cosina Abigail, una dama caiguda en desgràcia que escalarà amb supèrbia fins a ser dama de companyia de la reina i desbancar la seva tieta. Aquest trio de senyores meravelloses és l’epicentre de la pel·lícula, que es focalitza gairebé exclusivament en elles, encara que tota la trama es desenvolupi a palau. 

En contrast amb l’esplendor i la impudícia de la cort francesa, que començava a patir els excessos iniciats pel Rei Sol, la cort anglesa és d’un luxe més retorçat i decadent. La direcció artística de la pel·lícula és impressionant pel contrast entre els escenaris acolorits amb filigranes rococó i les escenes espectrals de foscor i espelmes que són quadres de Georges de La Tour en moviment. Els plans estan volgudament allargats per crear la sensació d’angoixa i ofec que desprèn la relació de rivalitat entre les protagonistes. 

Com que a la cort les passions no es poden presentar en un conflicte obert, la hipocresia i l’engany tenen camp per córrer. A causa d’haver d’amagar-ho tot, els personatges es tornen dèbils, mediocres i vanitosos. D’aquest gest neix la societat de les màscares, tan ben explicada pels moralistes francesos, que desemboca en un ambient putrefacte on tot està tan retorçat que no es distingeixen els valors. 

La hipocresia és l’arma guanyadora en una societat oberta a la competició emmascarada, on tot es torna un embolic de falsedats. És el que els passa a les protagonistes de la pel·lícula, que cap al final ja no saben distingir els sentiments que són reals dels que són moguts per la maldat i l’enveja i, per tant, queden condemnades a viure amb els seus errors sense poder-ne escapar. 

Lanthimos ha sabut explicar a The Favourite què passa quan en una societat endogàmica desapareixen la pietat i la compassió, què passa quan no hi ha força per trobar el sentit al món més enllà de l’interès propi. “Considereu molt bé allò que envegeu – va escriure Valéry – i us n’adonareu que sempre hi ha alguna felicitat que us falta, alguna llibertat que no us concediu, un valor, una força, alguna virtut que us falta i de la falta del quals us consoleu amb el menyspreu”. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Marina Porras
Xuclamel

Misteri i maneres

Marina Porras