Llegint la prosa testosterònica de Hemingway a París era una festa no podia parar de pensar en la crítica que Faulkner va fer d’un dels seus llibres. Els dos escriptors tenien una relació ambigua de rivalitat i admiració, i Faulkner va dir que El vell i la mar era el millor llibre de Hemingway perquè hi havia descobert alguna cosa que anava més enllà d’ell mateix. 

“Fins ara – escriu Faulkner – els seus homes i dones s’havien fet a ells mateixos, les seves victòries i les seves derrotes estaven a les seves mans, només per demostrar-se a ells mateixos o els uns als altres com de durs podien ser. Però aquesta vegada, Hemingway ha escrit sobre la compassió: sobre alguna cosa en algun lloc que els havia fet a tots”. 

París era una festa és una obra que sembla escrita des del desplegament de l’ego del seu autor per demostrar fins a quin punt s’agrada. El llibre té passatges lluminosos perquè Hemingway és un magnífic explicador d’històries, però s’entén que Faulkner el critiqués per la poca volada dels seus llibres. 

París era una festa és una obra que sembla escrita des del desplegament de l’ego del seu autor per demostrar fins a quin punt s’agrada

El llibre és un catàleg de vivències i personatges que descriu l’experiència de joventut de l’escriptor al París de després de la Primera Guerra Mundial. Hemingway, que treballava com a corresponsal per a diaris estrangers i començava a escriure les seves obres de ficció, vivia per a trobar les seves “frases de debò”, la seva prosa sense filigranes, la seva autenticitat viril. 

Si comparem aquesta expansió masculina amb les experiències d’autors contemporanis sembla que parlem de dos universos diferents. “Havia entès  – escriu Hemingway – que si eres un noi en companyia d’homes havies d’estar disposat a matar”. Només cal posar al costat la reivindicació efeminada de la masculinitat que Knausgaard fa als seus llibres per entendre fins a quin punt la frase sona ridícula unes quantes dècades més tard. 

La lectura de París era una festa m’ha coincidit amb una sèrie que descriu perfectament la crisi de la masculinitat. Louie és una sèrie creada, escrita, dirigida i protagonitzada per Louis C.K., un dels còmics més famosos d’Estats Units, conegut bàsicament per enfotre-se’n d’ell mateix i descriure’s com un personatge patètic. La sèrie, que té un humor bèstia i depressiu, fa ficció de la vida del protagonista i barreja escenes d’stand up comedy amb la rutina familiar d’un Louie divorciat i pare de dues nenes. 

Fa uns mesos, cinc dones van acusar Louis C.K. de males pràctiques sexuals. Es veu que preguntava a companyes de feina i col·legues si es podia fer una palla davant seu. Sense esperar gaire resposta, es despullava i ho feia. Quan li va preguntar a una d’elles si podia fer-ho li va contestar que si no tenia vergonya de dir-li aquestes coses estant casat i tenint la dona embarassada. Es veu que ell es va posar molt vermell i va contestar: “tinc problemes”. Davant les acusacions, el còmic ha sortit a disculpar-se dient que no era conscient de la posició de poder que tenia quan posava les dones en aquestes situacions. 

La imatge de l’home poderós humiliat i demanant perdó per fer-se palles davant de dones indefenses és el súmmum de l’estampa de la virilitat en ridícul. Louis C.K. es va quedar curt amb la paròdia que feia d’ell mateix com un idiota desplaçat

La imatge de l’home poderós humiliat i demanant perdó per fer-se palles davant de dones indefenses és el súmmum de l’estampa de la virilitat en ridícul. Louis C.K. es va quedar curt amb la paròdia que feia d’ell mateix com un idiota desplaçat. Hemingway, en canvi, descriu com les noies cauen rendides als seus encants i explica que quan passejava per Àustria a l’hivern amb els cabells i la barba llarga li deien “el Crist Negre”. 

Les imatges són explícites i feridores. El contrast de les dues figures serveix per descriure el pas del mascle total al pringat, i per explicar com el llibre que abans servia als escriptors joves per trobar una veu i una posició al món ara serà vist com una simple relíquia històrica. 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat