A l’obra de Proust, la son és un tema recurrent. Per a Marcel, dormir no és un tràmit fisiològic sinó un nou estat de la consciència. La Recerca del temps perdut comença en un moment entre el somni i la vigília, en aquells instants abans de dormir quan no saps dir si encara estàs despert o ja t’has adormit – “els ulls se’m tancaven tant de pressa que no tenia temps de dir-me: m’estic adormint”. 

Quan el llibre comença, Marcel és petit i pateix al llit esperant que la mare li vingui a fer un petó de bona nit. D’adult, centenars de pàgines més tard, el narrador reprèn el mateix tema. La son ja no és un estat perillós, lluny de la figura maternal estimada, sinó que és una coartada. Marcel fa servir la son per evadir-se i oblidar tot allò que preferiria no tenir incrustat al cervell. Al narrador li agrada dormir perquè li permet ser una altra persona, un nou jo. 

Quan el llibre comença, Marcel és petit i pateix al llit esperant que la mare li vingui a fer un petó de bona nit. D’adult, centenars de pàgines més tard, el narrador reprèn el mateix tema

Dèiem fa uns dies que el narrador de la Recerca proustiana busca constantment poder unir el passat amb el present per trobar un moment que estigui fora del temps. Ho fa forçant la memòria, jugant amb els records i trobant estats d’ànim que afavoreixin aquest gest. Precisament per això la son és una obsessió enorme en Proust, perquè és un estat on s’anul·la la consciència. 

En algun moment del llibre, el narrador explica que el seu destí a la vida és perseguir fantasmes. Perseguir persones que són, en bona part, producte de la seva imaginació. Marcel no estarà mai satisfet perquè viu a través del seu cervell i de les seves fantasies, i perquè veu massa bé l’abisme que separa el seu pensament de la seva realitat. 

Dormir permet estar fora del temps i les seves circumstàncies. Quan Marcel està saturat de la vida mundana i de l’amor obsessiu que té per l’Albertine, que el consumeix i el destrueix, la son és com una droga calmant que li dona marge per a recuperar-se. El temps per a l’home dorment, diu Proust, és absolutament diferent del temps de l’home despert. Dormir és un estat perfecte per a la recerca proustiana perquè ens situa en un altre temps i en una altra vida – “l’altra vida, la del son, és una vida que no està sotmesa a la categoria del temps”.

A Marcel no li valen els sons lleugers, aquells que no t’abstreuen i només et permeten descansar una estona. A ell li interessen els sons profunds, aquells que quan et despertes et costa recordar on ets i, fins i tot, qui ets – “hom es desperta en una aurora, sense saber qui és, sense ser ningú, nou, disposat a tot, perquè el cervell es troba buit d’aquest passat que era la vida fins aleshores”.

Com que al narrador li és impossible buidar el cervell dels seus fantasmes, quan ho aconsegueix dormint és com si visqués una vida nova. Quan desperta d’aquest son que ha quedat fora de la vida, és un altre

Com que al narrador li és impossible buidar el cervell dels seus fantasmes, quan ho aconsegueix dormint és com si visqués una vida nova. Quan desperta d’aquest son que ha quedat fora de la vida, és un altre. Això el frustrarà sempre perquè quan desperti del tot sabrà que no és, com havia cregut, un home nou ple de noves possibilitats. 

Quan despertes d’un son profund, diu Proust, “ets un jo sense contingut”. Aquesta absència de contingut, que vol dir records i vol dir passat, és el més semblant a la vida veritable que Marcel busca sense parar. Dormir, per a Marcel, és descansar de la seva recerca d’allò que no existeix. Perquè els fantasmes, com la son, s’esvaeixen i són impossibles d’atrapar. 

Marina Porras
Xuclamel

Una disposició favorable

Marina Porras
Marina Porras
Literatura

Un bar és una circumstància

Marina Porras