L’editorial Jekyll&Jill ha publicat un assaig que l’escriptor Ben Marcus va publicar l’any 2005 com a resposta a un article de Jonathan Franzen on explicava com d’incòmode i inútil era llegir llibres que ell descrivia com a difícils i elitistes. Marcus va replicar el text de Franzen en un assaig titulat “Per què la literatura experimental amenaça amb destruir l’edició, Jonathan Franzen i la vida tal i com la coneixem”. El llibre recull aquest assaig i l’amplia i el fa dialogar amb un altre assaig de l’escriptor Rubén Martín Giráldez, que el detalla, l’exemplifica i ens l’acosta. 

La posició de Franzen a l’hora d’escriure el seu article és un paternalisme que fan servir molts dels qui s’erigeixen com a fars i guies culturals. El seu text és, per resumir-ho, un pamflet “en contra” de la literatura experimental i a favor, com en diu ell, del “realisme”. Per a l’americà, no té sentit fer llibres que siguin difícils per als lectors perquè aquests tenen altres distraccions a l’abast que els resulten més fàcils i accessibles. Franzen escriu convençut d’estar dirigint-se a individus menys intel·ligents que ell. Com que a ell se li han fet pesats els llibres dels que parla, suposa que a tothom li passarà el mateix. 

Martín Giráldez apuntava en una entrevistauna idea molt interessant sobre Franzen: “Ara ens fa la sensació que sempre ens ha volgut fer passar pinso per caviar, però fixa’t que fa uns anys la nostra percepció (o la realitat) era la contraria”. Els llibres de Franzen s’oferien com un repte per als lectors, que s’hi acostaven buscant literatura bona i seriosa. Quan Franzen opina públicament sobre la seva posició davant la literatura, els seus llibres passen a ser llegits i jutjats des d’una altra perspectiva – sense que l’obra hi intervingui. És un moviment interessant per veure el pes que té la figura de l’autor sobre els seus llibres i com les posicions públiques dels escriptors determinen la manera com els llegim – és una obvietat, però va bé d’anar-la recordant. 

A la seva resposta, Ben Marcus dispara cap a moltes direccions, totes interessants. Marcus fa una defensa del llenguatge literari, de l’ambició literària, i fa una reflexió sobre el sentit de la literatura que aguanta molt bé el temps i el debat – el text fa 13 anys que es va publicar i ningú se sorprendria si sortís avui. Si el text resisteix és perquè no es fa gens pesat recordar que si la literatura va cap a algun lloc és perquè no mira d’adaptar-se a l’entorn sinó de crear-hi tensions. Tradueixo lliurement i copio un paràgraf lúcid perquè s’entengui la tesi de Marcus: 

“Tot i que és més agradable obtenir el que sabem que volem, hi ha poques coses més sublims que quan un text provoca en nosaltres desitjos que no sabíem que teníem i després els incrementa sense semblar desesperat per a satisfer-nos. De fet, parlem d’una prosa que ni tan sols es preocupa per nosaltres, i no ens hem de prendre això com una descortesia perquè fer literatura no és fer diplomàcia. És el desig per allò desconegut, el convenciment que el món i les seves ànsies encara estan pendents de ser explorades completament”. 

Em sembla que és un bon resum de l’ambició literària, que és l’única cosa que fa que escriure tingui sentit més enllà de reproduir patrons que funcionen – encara que sigui arriscat, avorrit o pedant. Ho planteja perfectament Martín Giráldez, al seu assaig, en forma de pregunta: ¿Hi ha algun sistema que no sigui autohumiliant per a eliminar la sospita d’elitisme en una literatura ambiciosa amb la llengua i els seus efectes?. És a dir: no paga la pena mirar de justificar, dissimular o amagar les dificultats que pugui tenir un discurs seriós sobre la literatura. “El cost de l’oració – segueix Martín Giráldez citant Lope de Vega – està relacionat amb la dificultat de la interpretació, però l’abaratiment, ¿no és paternalista, ofensiu per al lector?”. 

Aquest llibre serveix per a recordar-nos que quan algú s’erigeix en defensor dels lectors acostuma a caure en la superioritat o la pedanteria. En canvi, quan algú defensa la literatura per ella mateixa en últim terme defensa els lectors.

Por qué la literatura experimental amenaza con destruir la edición, a Jonathan Franzen y la vida tal y como la conocemos de Ben Marcus/ con unos pinitos de pedantería a cargo de Rubén Martín Giráldez. Jekyll&Jill

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Adrià Pujol
Realitat augmentada

Tot arribarà

Adrià Pujol
Marina Porras
Xuclamel

De Hemingway a Louis C.K.

Marina Porras