La idea que vertebra Els dics, la primera novel·la d’Irene Solà, és que els lligams entre les persones i el lloc on viuen són, com diu la bruixa de Joc de Trons, foscos i plens d’horrors. Al llibre s’hi veia una intuïció molt genuïna de l’escriptura com a instrument per donar veu a tot el que tingui alguna història per explicar; siguin persones, animals o llocs. També s’hi veia la força i la llibertat d’un talent que anava una mica sol, com si l’autora escrivís sense context, sense pensar gens ni mica en res que no fos el seu text. 

Per això no em va sorprendre que Solà m’expliqués que la segona novel·la li havia sortit d’una manera molt natural, sense pressió, estirant el fil d’una idea a la que creia que podia donar-hi forma. Quan va sortir el llibre, tenia molta curiositat per veure si Solà continuaria d’alguna manera l’univers que convocava a Els dics, o si canviaria radicalment d’estil. 

El que ha passat, i jo ho celebro, és que Solà ha apujat l’aposta que va fer a la primera novel·la, donant corda a totes les virtuts que la feien bona. Si a Els dics la veu que narrava era la d’una noia que s’allunyava i s’apropava a la terra que l’empenyia, a Canto jo i la muntanya balla  -Premi Llibres Anagrama- Solà ha creat un joc de polifonies que es creuen i juguen per donar forma a tots els elements que surten del nucli del llibre: la muntanya. 

Aquesta és una novel·la panteista on la pluja, els bolets, les dones d’aigua i els habitants de les muntanyes prenen la veu – cadascú la seva però alhora harmòniques entre elles – per explicar la seva història. “Són sublims, aquestes muntanyes. Primogènites. D’un altre món. Mitològiques”. La muntanya és el centre d’aquesta novel·la però les veus que l’expliquen són les que li donen la raó d’existir. La muntanya és, al llibre, un cos vivent i poderós; com quan Maragall i Verdaguer la convocaven als seus poemes per fer-la ballar amb ells, com també fa Solà. 

A Canto jo i la muntanya balla l’únic que resisteix al temps és la natura i les històries, i per això Solà ha intentat fondre els dos elements al llibre. La novel·la és plena de gent que veu més enllà del que li tocaria; com la dona que ho recorda tot, com l’avi que duia una bandada de corbs al cap i veia quan s’havia de morir la gent o com la dona que veu els morts que s’han quedat encallats al món dels vius. Tots els personatges del llibre tenen una comunió estranya amb la natura, un vincle que els enganxa a aquestes muntanyes que són l’únic que quedarà quan passi el temps.

Hi ha molta tradició, en aquesta novel·la; però com va explicar molt bé Tina Vallès, tota la tradició està molt ben païda i no se t’imposa, hi és només per a qui la vulgui despertar. En algunes dones d’aquesta novel·la hi he vist la Mila de Solitud, una dona atrapada en una muntanya que és i alhora no és ella mateixa. També hi he vist els éssers fantàstics de Ruyra, la natura salvatge de Bertrana o la sublimació de les imatges de Perejaume convocades al costat de contes i llegendes populars. 

Al llibre, hi ha una noia solitària i segura de si mateixa, amb una boca callada “fins que de cop diu alguna cosa àcida com si hi hagués hagut un foc allà sota tota l’estona, que jo no hagués vist”. Solà escriu dotada per aquest foc latent, que atia o calma segons li convé, i que li dóna una profunditat mística estranyíssima. Tot fa pensar que, mentre no s’apagui aquest foc, Solà sempre tindrà històries per explicar-nos.